Tant si era sacra com simplement domèstica, la fabricació de la cervesa fou reservada, en una gran majoria de cultures i durant moltíssim temps, a les dones.

Hom pot extrapolar el cas incaïc a moltes cultures asiàtiques i europees prehistòriques: és més que probable que, a Europa, la feina de fer la cervesa fos gairebé una exclusiva femenina. I la cervesa, si bé era una beguda, també era un producte que la Terra o que les divinitats oferien a la humanitat. Així és com la cervesa tenia una connotació sagrada de la que també participaven les seves elaboradores. Les cerveseres, originalment, també eren sacerdotesses. I quan l’església catòlica volgué imposar-se, hagué de lluitar contra les creences precristianes europees i contra tot el que les podia recolzar com ara l’ús ritual de la cervesa. 

Aquest ús tenia rastres xamanics que ja hem comentat en un altre article. Hom afegia en la cervesa plantes per aromatitzar-la i també plantes que aportaven elements que podien provocar estats alterats de la consciència, expressament volguts en aquells cultes. 

Les cerveseres foren doncs perseguides pel cristianisme com a “bruixes”. I aquesta persecució tingué altres motius menys confessables:

Si bé al sud del Pirineu, els monjos tiraren pel dret i suprimiren físicament el culte indígena i els seus sacerdots, substituint la cervesa pel vi, -beguda conreada exclusivament pels homes- al nord, intentaren suplantar-lo. Els monjos es posaren a fer cervesa, tal vegada perquè no havien sabut o pogut suprimir els cultes autòctons. Adoptaren doncs la cervesa i intentaren fer-se-la seva. I també anatemitzaren les elaboradores casolanes. Primer per eradicar les creences “supersticioses” i després i potser sobre tot, per aniquilar la competència. En això dels negocis, no valen les mitges tintes!

Com és ben sabut, tot el que no era cristià era herètic. Els Càtars ho sofriren amb escreix en pròpia pell. La cervesa havia de ser cristiana, apostòlica i tot plegat, o no podia ser. Tot el que era herètic estava conxorxat amb el dimoni i, per tant, havia de ser eradicat sense remissió. Així és com les religions precristianes anaren desapareguent en la seva essència deixant al darrere un rastre de creences i de procediments que foren classificats en l’apartat de la bruixeria. 

Cal dir que, ningú no tenia idea d’allò que era la fermentació. Abans del cristianisme, aquesta fou imputada als Déus i a la Terra Mare. No ens càpiga cap dubte que, amb la vinguda dels apòstols, si sortia bé la fermentació, era obra de Déu. Però si sortia malament, era necessàriament obre del Banyeta i dels seus esbirros, els bruixots, els jueus, els cabalistes o qualsevol que fos “diferent”. I si l’experiència negativa es repetia, algú n’era el responsable: algú havia enviat algun mal d’ull, algun fat o alguna maledicció. En això, evidentment, les pobres cerveseres, bruixes elles, eren expertes. Calia eliminar-les, purificar-les pel foc.

És possible que elles tampoc fossin ben bé santes i que fins i tot es creguessin alguna cosa de la seva bruixeria. De fet, durant molts anys, fins ben entrat el segle XVII, les cerveseries angleses es distingien per una escombra de bruc penjada a la seva porta. Nosaltres, els Catalans, els diem bruixes perquè solien anar a fer els seus rituals i a amagar-se en els bruguerars. El bruc era una planta significativa en la bruixeria europea.

Hi hagueren molts judicis i condemnes per bruixeria contra dones cerveseres. En Alemany fins i tot reberen nom particular: Bierhexen, bruixes cerveseres. En aquell país hom coneixia l’ús del Gruut, Grut, Gruit o Khrut, barreja d’herbes que aromatitzava la cervesa, n’allargava la conservació i en algun cas, servia per provocar estats alterats de la consciència. En especial era notori l’ús de Jusquiam negre (Hyosciamus Niger), una solanàcia com la Belladona i l’Estramoni (que també es feien servir) i que provocava, en paraules de farmacèutics actuals, confusió, agitació aguda, deliri i al·lucinacions.

Es cremaren doncs moltes bruixes. 

En els protocols de molts judicis de “Bierhexen”, les acusades reconeixien sovint (mitjançant tortura, segurament) que, en el Sabbath o en àpats de bruixes, havien begut cervesa (!). A la marca de Brandenburg, al segle XV, encara es feien judicis contra bruixes cerveseres. A Mecklenburg, al segle passat (XIX) hom encara creia que les restes de cervesa que romanien en els gots o en les gerres servien en les orgies satàniques de les bruixes cerveseres o, deien que les bruixes, transformades en gripau, llepaven la cervesa que havia caigut a terra. En les llegendes hom també parla de cerveseries i de cassoles de bruixa plenes de cervesa embruixada borbollejant o d’altres “tremendes pocions”. En un judici a bruixes cerveseres a Schlawe, a Pomerania, en 1538, poc després de l’edicte de la llei de puresa alemanya, l’alcaldessa va ser acusada d’haver enviat a la seva germanastra “una cervesa negra i espessa que va conduir la víctima a una gran fúria o excitació”. A Suïssa, hom encara cremava bruixes cerveseres en 1581 perquè la cervesa de Sankt Gallen no tenia el gust que havia de tenir. 

Les bruixes no sempre eren cerveseres però, en el cas d’aquests judicis, la seva suposada maldat s’aplicava a la cervesa. En algun cas, el propi cerveser era acusat. Deien que hi havia “gent entre ells (els cervesers) que, mitjançant arts demoníaques, portaven mala sort als seus col·legues (i concurrents)”. A Brandenburg altre cop, van cremar una bruixa perquè havia enviat esperits voladors en una cerveseria provocant grans perjudicis. Era molt escampada la brama que imputava la responsabilitat de l’acidesa de la cervesa a les manipulacions malèvoles de les bruixes. Deien que podien ordir fats i tirar maleficis per que la cervesa es fes malbé. A Leobschütz (Alta Silesia), en 1581, foren cremades dues dones per ser bruixes cerveseres perquè pressumptament, havien trafegat i robat la cervesa dels bons burgesos en una rapinya noctàmbula i se l’havien beguda “en malèvola forma”.

Hom acusava també les bruixes cerveseres de robar les bótes per cavalcar-les pels aires (com escombres). En altres casos, les bruixes s’havien emportat la cervesa per beure-se-la amb el dimoni.

Hi havia nombrosos mitjans de protegir-se contra les malifetes de les bruixes cerveseres a part de cremar-les. Possiblement, més d’una planta del Gruut o Gruyt fou introduïda en la barreja amb la intenció d’aprofitar-se de les seves suposades virtuts anti-malefici. No som especialistes en farmacopea vegetal màgica, però el cas no ens estranyaria. En alguns casos, documentats aquests,  hom tirava pells de muda de serp en el most o en els barrils. Els bons cervesers benpensants es protegien amb un fil amb coral vermell. En 1792, una ordre macabra recomanava de penjar un dit per damunt del barril (o dins!?) per assegurar una bona sortida de la cervesa. El prepuci d’un penjat no només protegia la cervesa de les bruixes cerveseres sinó que, a més, atreia els clients a la taverna. Els bons burgesos també crèien en la influència de les bruixes i bufaven l’escuma sobrera del got perquè aquest gest donava força contra elles.

El llúpol salvà la vida d’aquestes pobres dones. En efecte, aquesta planta assegurava una més gran conservació de la cervesa de manera que no calgué més acusar ningú més del malbaratament de la beguda.

En qualsevol cas, queda il·lustrat que la cervesa era tan important socialment que, fins i tot es cobrà les seves víctimes. Són més màrtirs de l’estupidesa que de la cervesa, però aquesta darrera funcionà com a detonant. La ignorància és arrogant i els seus efectes són cruels. I la cupiditat i la fam són motors potents i perillosos de la història.

Addenda:
En 1589, després que el papa Innocent VIII autoritzés formalment (en 1484) la persecució de bruixes cerveseres, es va fer el primer i més gran judici d’aquestes bruixes a Schongau, Baviera. Es va acabar per a 63 dones amb la decapitació i la cremació de les seves restes. El darrer judici d’aquesta mena a Alemanya tingué lloc a Kempten (Baviera) en 1775.

Albert Barrachina Robert 2002