La seva preparació consistia en els passos següents : primer hom humidificava el blat de moro amb aigua per que fermentés embolicat en fulles de ACHIRA (del gènere CANNA, un tubèrcul de climes càlids) que reservaven en un lloc a recer. Quan germinava, el retiraven per eixugar-lo. Llavors se li deia JORA. Després, molien la més gran part de la JORA i el que quedava ho mastegaven. Llavors, ho posaven tot en una olla amb aigua abundant per bullir-ho durant unes quantes hores. Un cop fred, se li deia SARAYUMBIA i ho vessaven en URPOS o tines per a la seva maceració.

També es feia CHICHA de QUINUA (CHENOPODIUM). El sediment que quedava en el fons del URPO, un cop consumida la cervesa, rebia el nom de MAMAASUA, (mare de la cervesa) i es feia servir per provocar la fermentació de la remesa següent de CHICHA. Hom consumia aquest beuratge en quantitats gegantesques en cerimònies, ritus i festes. Pràcticament constituïa la beguda quotidiana per a calmar la set. Això podia ser gràcies a la seva baixa graduació alcohòlica. Es bevia en gots de fusta o de metall anomenats QUEROS o en carabasses, POTOS, com a additiu indispensable després de l’àpat. Es considerava que la falta de CHICHA produïa debilitat, absència d’entusiasme i malalties.

L’estat INCA requeria ingents quantitats de cervesa per oferir-la a qui servia a l’Imperi. D’aquí la necessitat de tenir dones especialment dedicades a la seva fabricació. Unes mastegaven el gra i el tiraven en grans recipients de terra cuita mentre que les altres s’ocupaven de la cocció i de la màceració mentre d’altres encara, preparaven la JORA, el gra maltejat. Al Palau de l’emperador hi havia les famoses Verges del Sol, dirigides i comandades per la COYA PACSA, esposa terrestre del Déu INTI. I elles eren les encarregades de la producció dels aliments de la cort. En el palau on vivien, al centre del CUZCO, no eren menys de 5000. Al llac TITICACA, centre sagrat de la mitologia INCA, n’hi havia 1000 que es dedicaven a teixir preciosos mantells i a fer cervesa. Pel que fa a la masticació, les noies havien de ser verges, o almenys, no practicar el sexe en aquell moment de la seva vida. Eren escollides en tot l’imperi i les que deixaven de preparar la cervesa i no s’havien convertit en concubines de l ‘INCA o d’algun alt dignatari, acabaven essent immolades al SOL. Les embriagaven amb cervesa i les escanyaven o les apunyalaven mentre, al seu voltant, hom cremava coca, tapissos de pèl de vicunya alhora que els sacerdots oferien libacions amb cervesa...

La festa solar del solstici de Juny (per nosaltres, Sant Joan), consistia en una grandiosa cerimònia dedicada a la màjor glòria del Sol en la que tothom es reunia per saludar l’astre del dia a l’alba. Tots havien d’anar descalços i agenollats i, amb els braços oberts enviaven petons al Sol mentre que l ‘INCA, l’únic que es podia mantenir dret perquè era el fill del Déu, oferia al seu pare dos grans gots de cervesa invitant-lo a beure del de la mà dreta. Quan el Sol havia acceptat l’ofrena, l’INCA tirava el contingut del got de la dreta a terra mentre es bevia la cervesa de l’altre got. Aquesta cerimònia, amb menys fastos també es practicava en honor d’alts personatges. I aquest fou el tracte que ATAHUALPA oferí a Pizarro en 1532. Però aquest no entenia de símbols i com a bon conqueridor, no respectava res, i feu assassinar l’Inca el 29 d’Agost de 1533, iniciant així la grandíssima salvatjada que alguns commemoren orgullosament amb el nom de CONQUISTA.

Les divinitats INQUES exigien una part dels beneficis concedits als homes que podien prendre la forma de peces precioses de vestir, de ceràmica i aliments com la coca o la cervesa de blat de moro. Les coses més preuades eren el cobai i la llama, però els pobres oferien el que tenien. Així mateix les atencions consagrades als morts no ometien mai una mesura de cervesa, dipositada sobre la tomba o vessada directament sobre el mort mitjançant una canya.

A la costa pacífica Nord i central la cerveseria fou elevada a la categoria de treball especialitzat. Els cervesers professionals del litoral la venien en tavernes i cobraven en forma de troc. A la muntanya, la producció no passà de casolana.

Hom també elaborava CHICHA a base de QUINUA (Chenopodium), fruites de GUARANGO ( ?), YUCA (Liliàcia també anomenada MANDIOCA, gen. MANIHOT), i fruites de MOLLE (Gènere SCHINUS, també anomenat MULLI).

Pel que fa a la cervesa de blat de moro, els soldats espanyols no hi veieren res més que una beguda alcohòlica indígena de la que cuitaren a fer bon ús. Li digueren CHICHA perquè és més o menys així (CHIBCHA) que li deien a Costa Rica, Panamà i Colòmbia, països on la cervesa de blat de moro també gaudia de molta popularitat. (Els espanyols mai brillaren pels seus dots lingüístics salvant algunes dignes excepcions. Així és com, una ciutat anomenada pels Asteques CUAUNAHUAC fou rebatejada per aquelles eminències en CUERNAVACA ! Podeu buscar en l’atlas.)

Els jesuïtes que arribaren després dels botxins i carnissers, entengueren la importància cultural i ritual de la cervesa i es dedicaren amb energia a eradicar-ne el consum. [No hi ha millor colònia que la que vol ser-ho. I això s’obté amb el procés de l’aculturació : substitució de la cultura autòctona per la del colonitzador. Enteneu el que vull dir... ?]

Però els nadius, obligats a renunciar al seu idioma, a les seus costums, a la seva religió i a la seva estructura social i a tot el que era seu, es refugiaren precisament en la seva beguda per oblidar el tracte que rebien de la nova civilització (acceptada libèrrimament?). Aparegué l’alcoholisme. Ràpidament, els colons hi veieren una arma més de subjecció (i una font de beneficis !) i suprimiren el procediment casolà de la màsticació i afegiren sucre de canya de forma que la beguda contingué més alcohol. Un Indi borratxo no val tant com un indi mort però se li acosta ! la història es repeteix al nord però amb Whisky, com hi ha món !

Malgrat la tremenda persecució social i cultural a la que foren sotmesos els indígenes (contràriament al que diu el Rei de totes les Espanyes imperials), avui en dia encara podem trobar CHICHA casolana en els mercats de Perú i Bolívia. I fins i tot, ho pot observar com encara hi ha qui, abans de consumir el beuratge, n’esquitxa unes gotes amb el dit, en honor al que queda dels Déus.

Extret de:
(Waldemar Espinoza Soriano. La civilización Inca. Ediciones Istmo.Madrid 1995)