Joan Salvat i Papasseit neix a Barcelona el 16 de maig de 1894. Conegut sobretot com a poeta, és autor també d'articles, manifestos i altres proses de caire polític i social. La seva vida és intensa i marcada per una tuberculosi que l'acaba conduint precoçment a la mort.

Té una infància desafortunada. El seu pare, fogoner de vaixell, mor d'accident en alta mar. Amb set anys, Salvat-Papasseit passa a viure a l'Asilo Naval Español, instal·lat a la corbeta Mazarredo; més tard l'acull la corbeta Consuelo i després la Tornado, totes atracades al port de Barcelona.

Quan té uns dotze anys, sent el desig d'incorporar-se a l'Església i comença a créixer el seu idealisme, que anys més tard desemboca en acràcia. Un any després, entra d'aprenent en una adrogueria i, més endavant, en un taller d'escultura religiosa. Vol aprendre l'ofici, però s'ha de resignar a fer tasques rutinàries al taller. En les estones lliures escriu pensaments de caràcter polític. L'ànsia de conèixer l'ofici l'anima a fer unes classes d'escultura a la Llotja.

L'any 1911, freqüenta la parada de llibres vells que el llibreter Emili Eroles té al mercat de Santa Madrona. Allí, es reuneix sovint amb el bibliògraf Antoni Palau i amb Joan Alavedra en una mena de tertúlia. Amb aquests amics es troba també a l'Ateneu Enciclopèdic Popular i constitueixen el primer nucli contestatari anomenat Grup Antiflamenquista Pro-Cultura, en la línia de l'activisme pamfletari i revolucionari.

Un any després, inicia el festeig amb Carmen Eleuterio i Ferrer, amb qui es casa el 1918. Els anys anteriors al seu matrimoni, Salvat queda influït per les idees anarquistes i socialistes, signades per Gorki i Nietzsche. Amb el seu amic, Joan Alavedra, assisteix a les classes que el doctor Jordi Rubió ofereix als Estudis Universitaris Catalans. Coneix Daniel Cardona, un dels dirigents carismàtics de l'independentisme radical i s'introdueix en els cercles nacionalistes.

Durant aquest període col·labora en publicacions de caire anarquista i revolucionari. El 1914 s'afilia a les Joventuts Socialistes i col·labora a La Justicia Social de Reus; sovinteja els locals bohemis; entra a la redacció de la revista Los Miserables i adopta el pseudònim Gorkiano, per la fascinació que li han produït els llibres de Maxim Gorki. Aplega bona part d'aquests articles a Humo de fábrica (1918). És en aquesta època (1915-1916) que treballa durant mig any —com diu al poema "Nocturn per a acordió"— de vigilant nocturn al port: "Vosaltres no sabeu / què és / guardar fusta al moll".

El març de 1916, arran de l'article "Un pueblo, Portugal" aparegut a Los Miserables, és condemnat a dos mesos i un dia de presó. Després segueix col·laborant en revistes d'aquest tipus, com ara Sabadell Federal, inicia en castellà Glosas de un socialista i comença a escriure poemes en català.

Emili Eroles i Joan Alavedra presenten el jove Salvat a Eugeni d'Ors, amb el qual comparteix l'aversió pública contra la Guerra Mundial. Precisament és d'Ors qui el presenta a Santiago Segura, el propietari de les Galeries Laietanes, on el poeta entra a treballar com a encarregat de la secció de llibreria, cosa que li proporciona una certa estabilitat econòmica.

L'any 1916 coneix el pintor i teòric Torres-Garcia i l'artista uruguaià Rafael Barradas, que l'introdueixen en el món de les avantguardes: el futurisme i el vibracionisme. L'any 1917 apareix el primer número de la revista de títol ibsenià Un Enemic del Poble. Fulla de subversió espiritual, amb la qual per primera vegada, Salvat-Papasseit disposa d'un espai propi per difondre les seves idees i aprofita per publicar uns aforismes titulats "Mots-propis".

Comença a deixar enrere la seva etapa més combativa i, a poc a poc, es va forjant el poeta avantguardista. Per les Galeries Laietanes passen des d'escriptors de formació clàssica noucentista fins a autors que seran els capdavanters de l'avantguarda catalana, com J. V. Foix, Josep Maria Junoy i Joaquim Folguera.

L'any 1917 publica el seu primer poema "Columna vertebral: sageta de foc" i ideològicament es decanta cap al que ell anomenarà Divina Acràcia, és a dir que comença a desvincular-se del pensament polític.

L'any 1918 edita l'únic número de la revista Arc-Voltaic. En aquesta publicació, d'influències futuristes, ja apareix el títol del primer llibre de poemes: Poemes en ondes hertzianes. L'estiu d'aquell any, arran d'una grip, comença a manifestar-se en el poeta una tuberculosi, que el durà sis anys després a la mort. Santiago Segura li ofereix casa a Sitges, on s'estableix la parella acabada de casar. Més tard fa una cura de repòs en una masia de Matadepera.

El 1919, neix Salomé, la seva primera filla. Això l'anima a escriure les proses infantils Els nens de la meva escala, editades a la revista La Mainada (1921).

Aviat torna a les Galeries Laietanes i comença un període de gran activitat. Fa noves coneixences (Tomàs Garcés, Xavier Nogués, Joaquim Sunyer, Josep Maria López-Picó) i enceta una nova etapa com a llibreter i editor. Publica el seu primer llibre Poemes en ondes hertzianes (1919), on és ben clara la seva fascinació per autors com Marinetti, els futuristes italians i, encara més, Apollinaire.

L'any 1920 fa una breu estada a París, fet que influeix en el llibre L'irradiador del port i les gavines. Col·labora assíduament en la pàgina de lletres d'El dia de Terrassa i publica com a pamflet Contra els poetes en minúscula. Primer manifest futurista català. L'any 1921 edita la revista Proa, de la qual només sortiran dos números, i col·labora a La Publicidad. Apareix el seu segon llibre de poemes L'irradiador del port i les gavines.

El desembre d'aquell mateix any és internat al sanatori de La Fuenfría, a Cercedilla, Madrid, des d'on escriu els poemes plens d'exaltació nostàlgica de Catalunya, de Les conspiracions (1922). Aquell mateix any neix Núria, la seva segona filla. Però la malaltia avança i Salvat-Papasseit comença un peregrinatge per diferents sanatoris d'Andorra i la Catalunya Nord. Tot i la malaltia, fa plans esperançadors i la seva activitat no s'atura. Publica La gesta dels estels (1922), El poema de la rosa als llavis (1923) i un fragment més d'Els nens de la meva escala; prologa La batalla, del seu amic Daniel Cardona, i és antologat per Tomàs Garcés a Els poetes d'Ara, amb pròleg de Junoy.

El febrer de 1924 mor la seva filla Núria; la tuberculosi pulmonar de Salvat-Papasseit entra en una fase crítica i el visiten els amics escriptors i pintors, a alguns dels quals mostra poemes inèdits que guardava sota el coixí. Mor el 7 d'agost de 1924, a casa seva, al carrer de l'Argenteria, de Barcelona. Apareix Óssa menor (1925) en una edició pòstuma.

La ciutat de Barcelona recorda Joan Salvat-Papasseit amb un monument al Moll de la Fusta, al peu del qual hi ha reproduït el poema "Nocturn per a acordió", que fa referència a l'època en què l'autor va fer-hi de vigilant nocturn.

La seva obra poètica ha estat profusament difosa al gran públic, sobretot a partir de les musicacions i recitacions de Núria Espert, Celdoni Fonoll, Lluís Llach, Ovidi Montllor, Guillermina Motta, Ramon Muntaner, Teresa Rebull, Xavier Ribalta, Joan Manuel Serrat i Rafel Subirachs, entre d'altres.

Font: http://www.escriptors.cat

’alba d’una gesta magnífica

Amb l’objectiu de complementar el darrer post, avui us presentem el pròleg de Salvat-Papasseit al llibre La Batalla de Daniel Cardona.

Tot i ser orfe de pare i de família molt modesta –i haver hagut de treballar durament al port, sent com era, de la Barceloneta–, Joan Salvat-Papasseit va conèixer molts dels millors escriptors catalans de l’època, gràcies a la seva feina a la secció de llibreria de les Galeries Laietanes. I, sens dubte, les ressenyes força favorables d’alguns d’ells contribuïren significativament a la carrera del poeta. De fet, a més de col·laborar en la revista Un enemic del poble, és autor d’una fecunda obra poètica: Poemes en ondes hertzianes (1919), L'irradiador del port i les gavines (1921), Les conspiracions (1922), La gesta dels estels (1922), La rosa als llavis (1923), Óssa Menor (1925). Una trajectòria interrompuda per la seva mort prematura.

Al llarg de la seva vida, Salvat-Papasseit combina idees cristianes, marxistes, anarquistes, nietzchianes... fins a veure’s seduït per l’avantguardisme i l’ideal independentista. Una transició, on resulta cabdal el referent irlandès i l’amistat amb Daniel Cardona (patriota i home d’acció).

Precisament, el 1923, poc abans de la seva mort, en el pròleg del llibre La Batalla de Daniel Cardona, Salvat-Papasseit adopta una posició explícitament independentista. I, enfront dels qui la titllen de bogeria, afirma que el veritable mal dels catalans és l’excés de seny, que els condemna a viure dominats pel corrupte estat espanyol. De tal manera que, si els catalans no es tornen bojos de patriotisme, es condemnaran definitivament a la tristesa de ser espanyol.

En el pròleg a La Batalla, Salvat-Papasseit utilitza diversos referents històrics. Així, per exemple, cita a Enric IV de Navarra; afirma que, en els Dietaris de la Generalitat, s’hi pot constatar la profunditat de l’arrel botiflera; i encapçala el pròleg amb un diàleg de Lope de Vega de l’any 1632, on un dels personatges fa referència a la gran fidelitat dels catalans envers els seus furs.

Per concloure, elogia Daniel Cardona pel fet de ser un home amb tremp de soldat –i no un romàntic–, que es decideixi a assenyalar “l’alba d’una gesta magnífica”, que durà Catalunya a la llibertat. La mateixa alba que Salvat-Papasseit anuncia en uns versos del poema La casa que vull, recollit en el seu famós llibre La gesta dels estels: “L’estel d’un esguard/ i el d’una senyera/ la guerra i l’amar/ la sal de la terra/ el llavi d’una flor i l’espasa ferma”.


Nota: Article escrit conjuntament amb Ramon Freixes i Sala


Pròleg de La Batalla de Joan Salvat-Papasseit

El llibre La Batalla (1923) va ser escrit pel polític indepentista català Daniel Cardona i Civit sota el pseudònim Vibrant.

- DOROTEA: Los amantes finos son como los tudescos, que de donde ponen los pies nadie los quita.
- FERNANDO: Y las finas damas son como los catalanes, que perderán mil vidas por sus fueros.

Diàleg extret de La Dorotea (1632) de Lope de Vega

Al 1917, en una d'aquelles hores de maror ciutadana del mar -del cor com una mar- d'aquesta Barcelona, Jaume Brossa, a Un Enemic del Poble, excitava a tothom l'hora dels bojos. Invitava a un heroisme que, de tanta virtut, s'apel·lés bogeria. Barcelona esclatà, aquell juliol, com un vaixell encès dins una mar furienta. El mateix Jaume Brossa, idealista absolut, hi arriscava quelcom.

Avui un amic nostre ens ha parlat encara d'una mena de bojos. Aquells que produeix el patriotisme absolut. Són gents que van de pressa, que no tenen espera. Mateix que uns anarquistes que esperessin l'Arcàdia un endemà al matí, pensen que Catalunya, ni que donin llurs vides, s'escaurà independent una tarda impensada. Com que això no és possible, l'optimisme ideal se'ls torna pessimisme. Igual que els anarquistes, són uns pertorbadors.

Confessen que, amb l'amic, parlava Catalunya: Catalunya i el seny tenen un maridatge que jo acuso espanyol, almenys en conseqüència. Quan es féu la unitat monetària espanyola, unitat veritable, el seny fou provocat, però no passà res. Era molts anys abans que el fra Lope de Vega escrivia el diàleg que he dictat més amunt. Amb la dominació, millor, amb la corrupció dels espanyols, aquí, els catalans perderen la vergonya i el desig de tenir-ne. Sols va quedar-los un viu sentit d'ésser pràctics, i oblidaren els furs, com primer oblidaren que eren una nació. El sentit d'ésser pràctics els dugué als millors llocs de l'Espanya política, deixant arraconada llur missió veritable. Si hi ha un memorial de greuges, hi ha també, certament, una llista molt llarga de catalans espuris, emprant el mateix mot que usen els castellans. La primera reacció dels nacionals conscients motivà més sorpreses als catalans mateixos que a les gents enemigues... I és curiós l'insult, que es el mateix de sempre. Per ells, «son cuatro locos...», pels d'aquí «els de la ceba!».

Llegint els Dietaris de la Diputació de Catalunya és fàcil constatar com l’ànim botifler té unes arrels profundes. Però l'home de seny, el prudent, el poruc, encara més endins. No parlem del temps nostre, on, fins fent-los honor, a tot separatista se li dóna el bell títol de boig del patriotisme. Perquè jo he dit l'amic, però podia dir-vos una veu que passava.

Deixareu que afegeixi que un pot tornar-se boig de patriotisme? Que cada català es miri dintre seu. Som ben bé catalans? El soldat i galant Enric IV de Navarra, rei cavaller de França, els deia als de Tolosa, perquè no li complien un edicte pregant-los d'ajudar-lo amb diners, que era perquè tenien, al ventre, l'espanyol. «J'aperçois bien que vous avez encore de l'Espagnol dedans le ventre.» Jo no sé res més gràfic ni altres mots més preciosos que es puguin aplicar, avui, als catalans. Així, un català autèntic serà pres de tristesa o bé es tornarà boig.

Per a comprendre això cal que el qui no ha pactat amb l'enemic, el qui no és disposat a donar-li les filles ni el tribut de la sang quan els seus fills són homes, es situï en la guerra. La invasió, no és un fet? L'escarni, no és constant? És que doneu un pas que no sigui traint-vos? Sou boigs perquè us ho diuen quan així us expliqueu? Feu-vos, doncs, un gran mèrit d'ésser separatistes.

He avançat aquests mots pel fet d'apadrinar el llibre de «Vibrant». Altra millor batalla no la dóna un romàntic, que aquest amic guerrer. Us puc assegurar que és un tremp que no tinc i que jo he envejat sempre. Com de soldat de mena. I hom creu en el pervindre de la nostra nació escoltant i emparant-se d'aquests tan rars, però que encara en queden. I sou en el llindar de la llur bogeria, al tret que us fan promesa que «comencen d'haver-n'hi!», que no pensen morir sense assenyalar l'alba d'una gesta magnífica. Sabeu que ho diu el cor, el primer que ha fallit en els altres; i és que passa per ells, que demanen justícia d'una opressió moral, no una opressió econòmica, la gram flama, cremant, del lirisme més pur. La fortuna no és res, i la pròpia existència és poca cosa davant llur ideal. Pressentiu Catalunya com la voldríeu veure, com no en som massa dignes, però que ells ja reviuen, alertes, sempre anònims, percursors de l'acció.

La ploma de «Vibrant» és tallant i verídica, talment una ferida oberta amb una espasa. Fóra un home de lletres si no fos el xarpó. Fins s'enamora i tot, i parla de la terra i dels fruits de la terra, gelosia, potser, d'aquesta pàtria nostra tan rica i tan turgent, amb un cel llis i clar i una mar llaminera, que ja havia fet gran, altre temps, la gent nostra. Sols que us canta la terra com un soldat a punt de morir defensant-la i compreneu aviat que pot venir un dia que ens caldrà de morir-hi.

Hi ha coses que les diuen només la gent de la guerra. Si ens defensen l'honor, les devem estimar, les devem exaltar. Jo us presento aquest llibre, obra d'un legionari, soldat de Catalunya: entre els bojos comptat dels primers.

Oriol Junqueras

Font: Directe.cat