Repetides vegades en el nostre setmanari heu vist l'epígraf que encapçala aquest article. I no és que ens mogui un afany de proselitisme farisàic. Aquell afany anatematitzat per Jesús amb les paraules més dues: "Ai de vosaltres, escribes i fariseus, perquè recorreu mar i terra per fer un prosèlit! I quan el teniu el feu fill de l'infern el doble que vosaltres". A nosaltres no ens mou aquest afany maligne. Nosaltres, si et cridem, oh, joventut!, no és per corrompre't. Nosaltres, si et cridem amb insistència, és perquè sabem que tens entusiasme, abnegació i heroïcitat: aquestes flors que únicament creixen en terra jovenívola i veiem que aquests partits acaparadors de joventut, lluny de fer-te-les exercitar, te les narcotitzen i te les atrofien. És per salvar el teu encís, jovenesa admirable, que et reclamem. És per salvar la teva espiritualitat i la teva elevació humanes. Bé ho sabem prou, que pesen damunt teu com lloses de plom que l'impedeixen aixecar el cap de ran de terra un seguit de circumstàncies que han trepitjat i han impedit créixer aquestes bones semences que únicament poden germinar sota la cura delicada de destres conreadors. El núvol nefast de la dictadura, que amb la seva espessor i negror tapava per complet la llum de les nostres coses: de la nostra llengua, dels nostres costums i de la nostra Història.

La decepció més forta i més tràgica que pot sofrir un poble: l'abdicació de la República Catalana. La fal.làcia més refinada que ha sabut crear una sèrie d'equívocs: separatistes de monarquia, l'estel de la federació. La hipocresia més perversa, que ací us predica un catalanisme i a Madrid fa fèrvides demostracions del més aferrissat espanyolisme: "És que s'han sentit ací (al Parlament espanyol) paraules més càlides ni més enceses d'espanyolisme, que les que els diputats catalans han pronunciat en aquesta Cambra? (Sr. Santaló).

Nosaltres et cridem, joventut endormiscada, perquè no malversis l'edat més esplèntida de la vida. Perquè no deixis anorrear aquestes qualitats de l'esperit i que únicament, torno a repetir, no poden desenvolupar-se en la joventut. Que en la teva maturitat no hagis de dir allò del poeta:
"Ma jovenesa daurada perderes en les foscors" (Musset).

Si encens les llums del teu esperit en l'única edat que es poden encendre, el teu esperit sempre lluirà i a la posta de la teva vida encara amb més fulgor. Si no ho fas així. Si no aprofites aquests valors espirituals "...te'n duràs a la porta de l'eternitat la tristor mateixa de la pobra mare que em morir s'emporta el pes de l'infant que no ha pogut néixer". (Alcover)

Redreça't, doncs, contra aquesta fosca, joventut! Redreça't contra aquesta mort de l'inútil no fer res de transcendent!
"No et deixis dur a la tranquil.la aigua mansa de cap port" (Maragall)

"No siguis peresós, ni tímid. Romp aquest glaç que t'ha imposat el límit. Cerca en el fons del teu reialme intern alguna veu de ressonància pura i un amor molt més viu que la natura que et faci creure que seràs etern!" (Sagarra)

No et deixis soterrar. Vés amb aquells que van per camins difícils d'abnegació, camins poc fressats. Camins que ploren perquè pocs els trepitgen i veuen créixer l'herba inútil que els esborra, que els anorrea, que els fa desaparèixer. Escolta el sanglotar d'aquests camins que menen a les alçàries airejades per tots els vents que porten i encomenen sentors d'eternitat. Deixa la terra baixa on sotraguegen el teu cor mil passions insubstancials. Puja per aquests camins als cims espirituals. Aquests camins, és cert, no porten a cap butaca burocràtica, a cap sitial daurat. Però no es tanquen, menen a l'espai, a la llibertat, condueixen a les regions més altes de l'esperit, car allí on hi ha esperit hi ha llibertat, el do més gran de l'home. En aquests cims és on es troba la joia viva, veritable, immortal: l'alta joia de veure com els nostres actes estan d'acord amb la nostra consciència de joves i de catalans.