NOSALTRES SOLS! Núm. 38   30 de desembre de 1931

EL CAS DEL SENYOR  ROSSELL I VILÀ

Aquesta és una vegada més que fem constar que, davant l’interès de la Pàtria, nosaltres prescindim de les amistats i dels afectes i no dubtem ni per un moment a posar-nos al davant de sigui qui vulgui, àdhuc per molt volgut que sigui per nosaltres i amb tot i reconèixer-li una llarga vida de patriota.

                Heu-vos aquí el cas del nostre amic senyor Rossell i Vilà, autor competentíssim de “La Raça”, col·laborador anònim de les publicacions catalanistes radicals d’aquests darrers anys, organitzador admirable, patriota intel·ligentíssim i conspirador, a estones, durant la dictadura.

                Rossell i Vilà va assistir a la magnífica i esperada conferència que va donar el nostre distingit amic i patriota Massó i Llorenç, al lloc social de “Palestra”. El judici sever i just fet a Macià, pel nostre amic conferenciant, es veu que no plagué a Rossell i Vilà. D’aquest fet, el senyor Rossell i Vilà anuncià per a dimecres una altra conferència de rèplica:

                “Perquè jo sóc macianista”

                Diríem, si el conferenciant fos un altre, que ja ens agradaria veure com es descabdellaria una conferència tan divertida. Però, havent de fer-la un home de la serietat de Rossell i Vilà, ens fa creure que l’amic Rossell ha descobert en el macianisme una fantàstica especulació que ha de dur Catalunya a la llibertat plena. Com i de quina manera? Ja ho sentirem per boca de l’amic Rossell. A nosaltres, però, la cosa no ens fa gaire gràcia. No es tracta de defensar ni de criticar l’actuació de Macià. Es tracta, amic Rossell, de no dur ja més a una confusió criminal la nostra joventut patriòtica.

                Cap especulació tàctica, per pregona inspiració patriòtica que l’origini —no volem suposar altra cosa de l’amic Rossell—, no té prou valor moral per donar estat legal a la més alta traïció patriòtica que s’ha comès en els annals del nostre Catalanisme polític. Fer servir En Macià com un novell retrat de Dorian Gray, donant noves sensacions a cada nou reflex; fer servir En Macià com a bandera de cada nova i oportuna actuació política no és gens noble per part dels qui se’n diuen amics, ni ho pot admetre cap patriota de consciència recta. Ni amb el nom de Macià, i molt menys en les coses de la llibertat de la Pàtria, es poden fer experiments, ni assajar elucubracions. Aquestes coses serien passadores si a Catalunya hi hagués un excés de vitalitat nacionalista. Ara, bé; prou que ens ho necessitem tot, i repeteixo que és criminal acabar de devastar el camp del patriotisme amb audàcies inoportunes i maquiavel·lismes que no anirien més enllà de la Casa dels Canonges. El deure patriòtic dels separatistes és de limitar els camps. El català separatista sols en té una, de doctrina: la de la llibertat de la Pàtria per mitjà del sacrifici personal. Tots els altres procediments vénen supeditats a aquesta doctrina, i totes les variacions de tàctica, fatals o ocasionals, l’han de tenir com a nexe. Apartar-se d’aquesta condició essencial és donar la raó a Cambó. Macià, en aquests darrers temps, ha repetit la tesi de Cambó, àdhuc en un nacionalisme de to més baix. Aquesta posició doctrinària és del tot lícita. El que no és lícit i és alhora una immoralitat és predicar tot el contrari per acabar aquí.

                Diem tot això perquè no trobem altres motius perquè l’amic Rossell i Vilà s’hagi convertit desesperadament i a darrera hora al macianisme. Rossell i Vilà, que ja el 1923 estava distanciat de Macià, d’un punt d’aguait temperamental i de procediment. Durant la repressió de la dictadura, Macià tingué a les mans uns assumpte importantíssim relacionat amb una sublevació separatista a Catalunya. Era a primers de 1925. L’assumpte era tan greu i important, que jo vaig permetre’m d’insinuar a Francesc Macià que li calia l’ajut d’aquells patriotes més clarividents, que encara la dictadura no havia empresonat o bé foragitat de Catalunya. Macià accedí. Pocs dies després, un dels secretaris del “Bureau” d’Estat Català a París, l’Ernest Dalmau, passava la frontera espanyola per Irun, fet un viatjant de modes femenines, i arribava a Barcelona amb l’encàrrec d’entrevistar-se amb diverses personalitats catalanistes, entre elles, el doctor Baltà, el doctor Solé i Pla, En Carrasco, i l’amic Rossell i Vilà. Paral·lelament, jo vaig sortir també de París i vaig escriure, des de Perpinyà, a Rossell i Vilà de la manera més prudent i alhora concreta, de la importància de la visita que rebria i la necessitat que vingués a París. No sé per què Rossell i Vilà no va comparèixer. Com crec que no era per covardia, haig de creure que era per desconfiança a Macià. Això estava, si més no, d’acord amb les meves converses anteriors amb ell. Passà la dictadura i el to d’aquestes converses i per ço que es refereix a Macià, foren idèntiques a les d’abans. Pel 14 d’abril d’aquest any, l’opinió de Rossell i Vilà era la mateixa. No vull detallar ja més; però, realment, costa molt de comprendre aquests canvis de front tan ràpids, canvis sensibles per tractar-se de qui es tracta; però, abominables quan, com en aquest cas present, duen a una confusió pertorbadora.

                Esperem saber quins poderosos motius patriòtics tindrà l’amic Rossell i Vilà per creure en el macianisme. Perquè no estem disposats a què la nostra joventut patriòtica sigui joguina d’elucubracions isolades, i visqui en perpètua confusió respecte a l’orientació que deu seguir en el camí del nostre alliberament nacional.