El juny de 1928, en plena dictadura espanyola, Francesc Cambó Batlle publicà a la “Revue Bleue”, un article molt interessant titulat La réalité hispanique, en el qual refutava unes apreciacions d’Antoni Rovira Virgili referents a la necessitat que tenia Catalunya d’orientar vers el Mediterrani i l’Orient la seva política. Les conclusions del Sr. Rovira Virgili eren aquestes: "Catalunya, per raons de recíproca conveniència, pot establir un lligam federalista amb Espanya. Però aquest no pot ésser imposat per raons de naturalesa i geogràfiques. Car demostren, ben al contrari, que l’ideal de Catalunya seria entrar en una gran confederació llatina i mediterrània on conservés plenament la seva personalitat".

En aquestes objeccions, el Sr. Cambó, en el seu article esmentat, responia amb arguments històrics. Segons Cambó, una de les equivocacions més lamentables de la diplomàcia catalana fou de tombar-se d’esquena a les terres peninsulars, talment fou la política de Jaume I el Conqueridor i portar l’expansió catalana vers les terres mediterrànies. Creia el Sr. Cambó que, malgrat les diferències profundes entre Castella i Catalunya, diferències que també existien entre Euskadi i Portugal, i entre aquest i Castella, diferències essencials entre aquests agrupaments ètnics, no destrueix el fet d’una unitat geogràfica, la valor política de la qual ha augmentat en el decurs de molts segles d’unitat històrica. El Sr. Cambó resumia el seu article tot retraient aquesta absència, que qualificava de lamentable, de la política catalana, dintre de la política peninsular.

Ens sembla que no costaria gaire de recollir, en els fets històrics dels períodes en què Catalunya ha romàs sotmesa, per la força, a la política de Castella i que ha hagut de conviure amb ella trossos d’història comuna per trobar-hi tots els símptomes de la rebel•lió permanent entre l’esperit català i l’esperit de Castella.

Davant de la monarquia austríaca a Espanya, l’esperit català es mantingué en completa tibantor amb el govern espanyol, malgrat que la política religiosa de la monarquia pogués ésser acceptada per Catalunya.

Abats de Poblet, la influència dels quals en la política catalana fou per molt de temps molt forta, tingueren ja en aquella època lluites acarnissades amb el poder de Madrid. Més que una convivència geogràfica i política, la convivència de Catalunya amb l’Espanya de la monarquia austríaca fou una convivència religiosa.

La monarquia borbònica, advinguda amb menys arrels tradicionals i potser menys comprensiva de les diferenciacions de les nacionalitats de les terres hispàniques, féu pujar a la superfície la discòrdia permanent dels dos esperits i portà la resistència assimilista de Catalunya a les masses populars. Fets que es poden resumir en els de 1640 i 1714.

Quan la invasió francesa, cal jutjar l’aportació dels catalans al costat de les tropes espanyoles, contra les forces dels generals de Napoleó, pels mateixos motius que durant la monarquia austríaca, a Espanya feien semblar uns mateixos catalans i espanyols: un idèntic esperit religiós. No podríem dir una mateixa concepció religiosa, car si repasséssim els llibres dels nostres teòlegs i tomistes d’aquella època no gaire brillant, hi trobaríem també elements notables que es diferenciarien dels escriptors, religiosos castellans.

Les proclames i les sàtires contra l’invasor francès, a les quals els catalans anomenen “pàtria” a Espanya, no signifiquen altra valor que la de la més completa desnacionalització en què estaven sumits els nostres avantpassats en aquell període gris de la nostra història. Mossèn Jacint Verdaguer, també ens ha parlat d’Espanya, en un llenguatge imprecís que es contradiu amb les seves poesies patriòtiques més abrandades.

La realitat històrica d’Espanya envers Catalunya ha estat sempre aquesta: o assimilar-se o la guerra. Si Catalunya vol seguir els camins infinits de la seva eternitat, no pot mirar Espanya amb altres ulls que els d’un enemic. No diem ni mirar Espanya. Diem esguardar-la sempre amb ulls de temença. En tot això altre, val més girar-nos-hi d’esquena.

I tampoc no diem girar-nos d’esquena, en el sentit de rancor i de menyspreu.

Els sentiments deslliuradors de la pròpia pàtria no estan mai en pugna, a cops ben al contrari, amb ideals humaníssims de fraternitat. Ho diem en el més estricte sentit polític. Aquesta força que el Sr. Cambó creu que trau en la Catalunya metròpoli de les terres ibèriques i que és imprescindible per a accions exteriors, seria una força insòlita, purament fictícia i que fallaria en els moments en què precisament Catalunya en tingués més necessitat per a les seves expansions exteriors.

La fortalesa bàsica de Catalunya, l’han de construir els catalans mateixos, sense ingerències ni suports estranys a la nostra essencialitat nacional: Nosaltres Sols, Nosaltres mateixos!

Si donem un cop d’ull a la política contemporània, veurem, com han anat fallant totes les temptatives catalanes de reconciliació amb Espanya.

Els trenta anys de política catalanista evolutiva, duta quasi exclusivament pels homes de la "Lliga Regionalista", avui "Lliga Catalana", fallaren completament durant els temps de la monarquia, malgrat haver-la apuntalada aquests homes en els seus moments més difícils. La monarquia no respectà res de Catalunya i li tragué, finalment, allò que després de molts esforços pogué aconseguir: la Mancomunitat de Catalunya.

Del canvi de règim espanyol als nostres dies, veurem com els homes de la República [espanyola] s’apressaven, al cap de dos dies de proclamada per Macià la República Catalana, venir a Barcelona a fer-la desaparèixer, malgrat els convenis contrets amb els catalans, a les Juntes revolucionàries d’avant-República.

L’Estatut és una ombra del que s’havia promès a Catalunya, com el mínim de les seves reivindicacions. I no obstant, l’Estatut que elaborà Catalunya, ja disminuït de si, en vistes a llimar possibles oposicions espanyoles, fou encara retardat i trossejat, essent tasca àrdua i difícil, per no dir impossible, posar-lo en marxa. Les dificultats d’aquesta marxa de reconstrucció d’aquest feble règim econòmic seran augmentades pels obstacles que sorgiran indefectiblement per part del poder espanyol.

Té l’Estatut encara un altre aspecte. L’Estatut és el narcòtic, és la letargia de tota vibració nacional. El 14 d’abril podia ésser un dia de grans possibilitats catalanes i avui ens és una trista data. El pensament català es deixà subornar a la visió espanyola de la nostra autonomia. I ha estat Espanya la que ha especulat del moment únic i oportú, no nosaltres els catalans. Creure conquestes del catalanisme el que uns Guàrdies d’Assalt parlin en català, és una cosa idiota. Donar a entendre al poble que l’Estatut és un avenç innegable per al reconeixement de la personalitat, sols ho poden fer els polítics que per perdurar essent-ho els cal allunyar tota possibilitat violenta i de sacrifici.

Les dretes espanyoles s’han mantingut en la seva actitud rectilínia, inflexible, tradicionalment espanyola, de franca oposició. Les esquerres han jugat amb Catalunya el paper de bons amics. En la seva sinceritat, no s’hi pot creure. Si realment aquestes esquerres haguessin estat liberals, el dia 14 d’abril hagueren estat d’acord que Catalunya recobrés plenament la seva llibertat nacional. El seu deure era fer justícia a Catalunya.

Fem apel•lació als sentiments patriòtics de la joventut catalana, perquè s’iniciï, a Catalunya, un nou i vertader renaixement nacional. Que la joventut tingui un pensament catalanista íntegre, en la tasca de reconstrucció interior. Deixar el parlamentarisme espanyol, que definitiva col•laboració és deixar aquests partits catalans que van sostenint un estat que sistemàticament no ha fet justícia a Catalunya, plantejar la nostra qüestió nacional en els seus termes vertaders i reals: lluita contra l’estat que reté la nostra completa llibertat i la nostra sobirania. Que els doctrinarismes socials no s’oblidi, per causa de la nostra defensa nacional, que no s’abandoni aquesta pels postulats d’estament copiats d’inspiració jueva i fermentats en altres països, inaplicables, exòtics a la psicologia catalana. Aquí a Catalunya, la joventut sentirà també les estrebades de la formidable reacció feixista que s’aixeca en tots els estats.

Segons Keyserling, tal com Sainte-Beuve, cal esperar tot el temps per influir damunt d’ell. Vaga reacció de feixisme, d’estatisme, de racisme, d’antiindividualisme, antiespiritualisme. Tot això passarà. Recollim-ne ara el que sigui aprofitable per al nostre enfortiment nacional.

Ja que Paul Valery confessa que els pobles no s’han pogut deslligar de les tradicions i que aquesta ona racista n’és una prova de la seva eternitat immoridora. Nodrim la pàtria amb la nostra pròpia sava, del seu propi pensament, de la seva pròpia política i àdhuc de la seva pròpia economia. Siguem racistes d’una pàtria democràtica, ja que la nostra tradició ho és, d’essencialment democràtica. Que el nostre racisme sigui nacionalisme integral. Íntegre en la reconstrucció interior. Íntegre, complet en la reivindicació nacional duta a l’exterior.

Hem dit que les joventuts europees s’aixecaven al crit de “La pàtria en perill!”. Si la joventut catalana vol participar en aquesta revolució vital, en aquest ressorgiment d’energies nacionals i no vol morir en l’atuïment i en la depauperació present. Si la joventut catalana no es vol sumir en l’enviliment i en l’esclavatge, en la indignitat i en el deshonor. Si vol sentir els batecs vibrants de l’hora que passa, ha de sumar-se al nostre crit: “Nosaltres Sols!”

Perquè ella reviurà sota els plecs d’aquesta bandera nostra o no. Però sí que li caldrà forçosament emprar la nostra doctrina.


Daniel Cardona i Civit
Per la Pàtria i la Llibertat (1934)