LIGARIUS:

— Digues què haig de fer?

BRUTUS:

— Una gesta que tornarà la salut a tots els que pateixen.

(Julius César, V. SHAKESPEARE)

Els catalans, que ja tenim poetes, dramaturgs, homes d’alt temperament científic, escriptors polítics i polítics eminents, industrials i artistes, etc. Els catalans, que posseïm una poesia i una cultura nacional molt envejable, una música nacional im- millorable i un art i una ciència pròpies. Els catalans, que pres- cindint de la nostra història i de les qualitats ètniques i psico- lògiques que proven a bastament la nostra personalitat indes- tructible i ens donen el valor just que som un poble que pot

regir-se lliurement, i tenim a més la voluntat, el desig i l’esperança d’ésser sobi- rans de casa nostra: els catalans no som res més que uns servils esclaus a casa mateix. Som el gos que llepa les mans de l’amo que li pega. Tenim la mansue- tud del bou i ens passem la vida en una humilitat menyspreable. El nostre espe- rit nacional sembla enterrat en el més pregon de la terra. Si en calen de parla- ments i poesies enardidores! Vint anys de literatura patriòtica perquè un sector del poble català es desvetllés i fes eleccions. Cal apreciar exactament la realitat. La nostra reacció nacional no ha estat fins ara a l’alçada que els embats de l’enemic requeria. Hi ha catalans que troben encara una exageració allò de dir que estem en plena guerra amb Espanya. I en canvi, són mils i mils els catalans als quals cada dia es fueteja el rostre i es fereix en el més pregon de la seva àni- ma. Tot just ens llevem, que ja tenim l’enemic davant nostre. D’ell és el primer Déu-vos-guard. Pugem al tramvia i el cobrador castellà ens demana l’import. Vora nostre oïu el castellà més cerrao, talment fóssim al barri madrileny de La- vapiés. Són uns cavallers castellans que després que us han empès un xic vio- lentment us diuen: «Tendrá usted la bondad...»

Anem a cal cirabotes, i és castellà; anem a cal barber, i ens parla castellà. Les barberies barcelonines són uns focus d’espanyolisme. Si hem d’esperar tanda hem de passejar els ulls per uns setmanaris madrilenys –«Mundo Gràfico», «Nuevo Mundo»– on veiem els herois espanyols alliberats. Quan us toca el torn us cal parlar, enmig d’una angoixa insofrible, del general Navarro, del sergent Vasallo, del Gaona, d’En Sánchez Guerra o de la baiadera Gravito de Sal...

Hom, és clar, segueix la conversa en llengua catalana.

Però la persistència crida l’atenció del dependent, qui, ja llest i espolsant el drap us, diu:

-¿Usted no es de Barcelona, verdad? Se le conoce, porque habla un catalán muy hosco.

Sortim, perquè ens sentim «pagesos» dintre casa. Anem al banc, i altra vegada el castellà. Castellà l’ordenança, castellà el cap de la secció corresponent. Anem per una adreça i la portera és castellana. El noranta per cent de les porteries de la capitalitat catalana són regides per castellans. Són els porters que no us volen pujar el periòdic catalanista al pis, o diuen al cobrador de rebuts de «La Protec- tora» que no lo entienden.

No parlem del Banc d’Espanya, no parlem de l’Administració de Correus, no parlem de les grosses companyies instal·lades a la ciutat o fora d’ella: «Energia Eléctrica de Cataluña», «Ferrocarriles de Cataluña», les oficines de les quals són ocupades un vuitanta per cent per gent forastera. Ai del pobre català que d’allí necessita quelcom! Si escriu la seva demanda en català, té el plet perdut per en- davant. Si en parla personalment amb l’encarregat de la secció, cal que ho faci en castellà, ben humilment i amb la testa descoberta. O això, o res del que un hom necessita. Si el català és un devot cristià, ja cal que busqui amb temps el seu director espiritual. Als jesuïtes hi campeja el castellà com si hom es trobés al Café Fornos de Madrid.

Allí hi ha padres o reverendos que confessen les ànimes catalanes en idioma oficial com un qualsevulla empleat de Govern civil. En els confessionaris hi trobareu un castellet de porcellana: “Padre Ruiz, Padre Casanovas, etc., de cinco a siete y me- dia.» Allí, de «cinco a siete y media» hi va l’aristocràcia castellana i la catalana que abdica vergonyosament del seu.

Allí al Colegio de San Ignacio és on s’educa una joventut catalana amb un pen- sament irreductiblement espanyol. En no tant alt grau, però quasi per un igual, passa al convent de Pompeya dels PP. Caputxins –malgrat una tènue significa- ció catalanista. Igual als convents innombrables de monges d’ensenyança La Divina Pastora, Nuestra Señora de la Ensenanza, El Niño Jesús, Loreto, etc., etc.

Igualment en castellà parlen les institucions de monges que es dediquen a la vetlla de malalts en hospitals i clíniques particulars. Trobaríem excepcions es- cassíssimes. En castellà es treuen els certificats de defunció i d’òbit en la majoria de les parròquies de Barcelona. I en castellà i per capellans castellans, en algu- nes d’aquestes es mena el Sant Rosari i aquelles divertides novenes -divertides per espanyoles- que comencen així per exemple:

«Me ho fresco, Señor, en memoria i honra de Vos» o bé «Me pesa muy de veras, el ave- ros...»

En castellà típic es parla en els cabarets i music-halls de diversa graduació i classe. El music-hall és una bateria que bat contínuament les hosts catalanes. Allí, la doble i fonda tasca de desnacionalització. El Paral·lel castellà ha occit més joventut catalana que les terres rifenyes plegades. Observeu el públic con- corrent i veureu allí l’hereu que s’ha allunyat de la masia que l’ha vist néixer i ha deixat els arreus de la terra abandonats. La verdor dels pins i donar el pit al vent que bufa per la serralada, és poca cosa per a ell. Allí a un li diuen Príncipe i bien mío i cases dolces en castellà. Allí, l’home se sent mascle, i tot apariant-se la faixa es pensa ésser quelcom extraordinari en veure que es fa amb totes unes artistes com la Palillos o la Cartagenera, que de morena i de salada no el deixen en vaga.

Ai de la masia solitària! ai del camí fressat que puja la muntanya verda i ufana! Ai de l’horta on floreix la pomera i canta el reguerot de l’aigua cristal·lina! Mai més, oh casa pairal, sentiràs les petjades fermes del teu hereu! Ni els seus ulls negres guaitaran la beatitud de les teves parets blanques, ni les bigues que re- corden les generacions passades. L’hereu no tornarà. Ara s’ha fet un «home». Madrid, el Madrid putrefacte, te l’ha mort. Se te’l van endur darrera «La Can- ción del Saldado» i el retornen a la capital de la Pàtria fet una desferra. No sap més dolor que el dolor de la sífilis, ni coneix altra alegria que la que dóna «el 8 encarnado».

Oh, pares catalans que no voleu que els vostres fills «es fiquin en política» i els regategeu amb aquesta excusa el permís perquè aportin el seu esforç a la causa noble de la Pàtria! No val més que caiguin estesos per un tret de browning, que no que caiguin per sempre més en aquest surménage moral i físic?

I és que tots, tots, tenim encara aquest esperit castellà tan a la vora nostra! Tan agafat amb nosaltres! És la paparra fastigosa de cada dia, de sempre! Oh, com En Gaudí, el catalaníssim Gaudí –va saber plasmar la nostra acció envers l’enemic– allí en aquella casa del carrer de Casp, on el picaporta és un escut de Catalunya que pica damunt la paparra espanyola.

«Guerra, la guerra, fer-nos soldats: serà la terra per als catalans», ha dit el poeta futurista. Guerra a aquesta invasió castellana. Espanya ens té sotmesos com un poble conquistat. Diu Novicow que les actuals conquestes dels Estats, per ate- nuades que siguin, no deixen d’ésser un crim. Què més espoliació directa que aquesta mutilació constant de l’ànima dels catalans?

No ens té sotmesos Espanya en una guerra constant i deliberada? No perdem nosaltres, catalans, cada dia que s’aixeca el sol, una host occida per l’enemic? Quan acabarem amb aquesta allau invasora de catedràtics, de mestres, d’oficials, de capellans, de tanguistes i bailaoras?

Espanya baixa al sepulcre. Però Espanya mor de descomposició i ens hi arros- sega a nosaltres, ens empesta a nosaltres! Aquest «seny» català que sols ha ser- vit de fre per a les nobles exaltacions patriòtiques, el voldríem per ara; perquè fos una comprensió clarivident, de la qual en dimanés un criteri salvador per a la vida i la llibertat de la Pàtria.

La causa de Catalunya no demana ara polítics. La causa de Catalunya vol una browning a cada butxaca per fer respectar el nostre dret i la nostra dignitat de catalans ofesos per una submissió vergonyosa. I llavors –enèrgics, contundents– , serem «nosaltres» al tramvia, a l’estanc, a la barberia espanyola, a l’església que desnacionalitza, al «cabaret» on la raça hi perd virilitat, a l’aula on esdeve- nim esclaus!

Repetim amb el poeta amic: «Gent castellana, l’allau no us val.»

Daniel Cardona i Civit

Dins La batalla i altres textos 

Edició a cura d’Enric Ucelay Da Cal

Edicions de la Magrana. Barcelona, 1984