Foc a l’ala dreta, s’ha dit. Sí, però també foc a l’ala esquerra i foc en tot el front. Ara és el bisbe burocràtic, ara el polític o el pretès polític, que cerca la seva posició social fent d’actor antinacionalista. Ara el foc dimana des de la «Gaceta» estant; ara ve d’un rebost en funcions de cuarto de banderas. I així les escomeses sovintegen, confirmant-se la realitat una vegada més: que l’enemic serà tot un en l’atac i potser nosaltres no serem tots a la defensa.

Cal que tots els elements directors del Nacionalisme Català reflexionin davant l’hora present.

I cal, també, que tots els patriotes vegem la nostra respon­sabilitat.

De cada un de nosaltres depèn l’èxit o la derrota. Ja no po­drem dir: la culpa és d’aquell o d’aquells. Ara la culpa serà nostra.

A l’ofensa a la nostra llengua, a la disposició contrària als interessos de Catalunya, al menyspreu qualsevulga de la nostra dignitat nacional, hi hem de respondre sempre en conjunt, perquè l’ofensa no serà feta a un sector o una variació de la nostra raça; sinó a la seva totalitat.

I els atacs del front enemic, no obeeixen a un fons simple­ment polític. Se’ns ataca per diferenciació de caràcter nacional; per irreductibilitat patriòtica; per odi essencialment enemic. Se’ns ataca perquè ells pertanyen a la seva Pàtria i nosaltres a la nostra Pàtria. I és que damunt d’ells i nosaltres cau fatalment l’obra inesborrable de la Naturalesa, creadora dels més formidables ele­ments alliberadors que són la tradició i l’etnografia.

Un crani d’Àvila, no serà mai com un de la plana de Vic.

L’Antropologia parla més eloqüentment que un canó del 42.

Si ells i nosaltres féssim renúncia mútua de la nostra volun­tat nacional, no podríem.

Malgrat tot, pesaria inflexible la variació ètnica.

Per això en aquestes lluites d’alliberament nacional, pesa tan poc la política.

La política duta en aquests casos fins amb extremada since­ritat, no és res més que un aperitiu.

Queda sempre al marge de la batalla decisiva.

Per això nosaltres declinem la nostra condició de combatents vers les organitzacions d’una acció directa.

Hem de respondre sempre als atacs enemics en tot el front.

Front únic en la tasca nacionalitzadora i front únic en l’acció determinativa.

L’exèrcit de la Pàtria aprèn del toc de clarí, vacil·lant i in­segur i dóna el seu primer pas tot desplegant la flamejant bandera barrada amb l’estel guiador.

És un pas d’infant; però beneit siga aquest primer pas donat vers el camí dreturer de l’esperançada victòria.

Patriotes! Ja tenim l’Estat Català. Ja tenim bandera que ens cobricelarà a tots en la batalla. Però, també, si tots no hi fóssim, sols nosaltres, I els nacionalistes radicals enrotllaríem la bandera i faríem el quadre.

L’exèrcit de la Pàtria ja no pot ésser més un ridícul exèrcit d’interventors. Ahir proposàvem el «volem»; avui el «volem» anem a executar-lo. Fe en la Pàtria, joventuts catalanes!


Daniel Cardona i Civit
La Batalla (1923)