Especialitzat en psiquiatria, dirigí a Barcelona l’Institut Frenopàtic de les Corts (1909-15) i presidí la Societat de Psiquiatria i Neurologia. És autor de diferents monografies mèdiques amb plantejaments innovadors. Fou cofundador i president de la Joventut Federalista de Catalunya, que adoptà una posició radicalment nacionalista. Més endavant (1903-06) presidí la Unió Catalanista, a la qual intentà de donar una orientació esquerrana fins que aconseguí de convertir-la, bé que per un breu període (1914-17), en una entitat independentista i socialista a la vegada. Antiracista i antiimperialista, acusà la civilització occidental de més barbarisme, egoisme, etc, que qualsevol altra. Defensà l’internacionalisme, però només el creia possible si el nacionalisme reivindicatiu i el socialisme es fonien per a propugnar com a inseparables l’alliberament social i el nacional. Participà en el I Congrés Universitari Català i formà part del comitè executiu de la Solidaritat Catalana (1906). Col·laborà a “La Renaixença” —que dirigí en 1904-05—, “La Pàtria”, “La Nació”, “Catalunya”, “Joventut”, “La Tralla” i “El Poble Català”, entre altres diaris i revistes. Escriví diversos fullets i el volum Per Catalunya (1913), publicat per “L’Avenç”. L’Institut d’Estudis Catalans té instituït un premi amb el seu nom.

Font: Enciclopèdia catalana

L’amor a la Pàtria i el desig de la nostra individual dignificació exigeixen grans sacrificis, [...] Companys: sacrifiquem-ho tot per Catalunya. Jo m’ofereixo el primer. [...] Per a mi, lo primer de lo primer, és Catalunya!

Martí i Julià és un autèntic desconegut per a la majoria de catalans. El que va ser considerat un mestre pel mateix Daniel Cardona, avui, reposa tant en pau que ningú el coneix.

Nascut l’any 1861 fou psiquiatre i polític tot i que la seva definició correcta, seria la de Patriota convençut.

El seu nacionalisme radical li féu guanyar nombrosos enemics que provaren de desacreditar-lo amb tota classe d’injúries i acusacions. Però el Doctor Martí i Julià sabé defensar-se amb elegància dels comentaris negatius que rebé per part sobretot dels sectors més “progressistes” del moment. Gran ideòleg, defensà amb fermesa la nacionalitat catalana i els seus trets característics enfront de la progressiva castellanització dels catalans.

[...] L’únic normal a Catalunya és la personalitat catalana.

La transigència de Catalunya amb l’esperit castellà va ésser la causa fonamental de la decadència de la nostra nacionalitat. Els pobles com els individus, si volen conservar la llur personalitat, han d’evitar en absolut assimilar-se en poc ni en molt a altres personalitats.

Acusat d’intransigent per alguns dels seus contemporanis, Martí i Julià argumentà que sols la intransigència podia enfortir el moviment nacionalista català :

Ara s’estila motejar de romàntics i d’idealistes els que creuen i sostenen que solament l’intransigència és en el Catalanisme el millor medi per arribar a obtenir el triomf dels principis fonamentals de la nostra causa, que és la causa de la nacionalitat catalana. [...]

[...] Si no mantinguéssim la santa intransigència, perdríem tota autoritat, no inspiraríem cap confiança en el poble català i l’hora del renaixement de Catalunya, s’allunyaria [...]

[...]Tingui’s ben bé en compte que al dir que’l Catalanisme ha d’ésser intransigent no’s vol significar sinó que’ls principis del Catalanisme s’han de sostenir immaculats i han d’ésser defensats i aplicats amb tota intransigència. [...] Per les raons exposades és que’s pot dir amb tota claredat que o s’és catalanista en el sentit exposat, o es fa política espanyola.[...]

[...] L’heterodoxia no hi cab, en el Catalanisme. De catalanista se’n és o no se n’és. Un catalanista heterodoxa ja té el seu nom: és un espanyolista; i, no cal dir-ho, el Catalanisme veritable és catalanista, i per això és i ha d’ésser sempre intransigent[...]

Defensor d’un moviment nacionalista net i pur, exposà àmpliament les virtuts que havia de mantenir aquest moviment, per tal de defensar amb integritat, els principis del catalanisme.

 [...] Els moviments nacionalistes han de mantenir sempre amb intransigència els llurs principis [...] La grandesa de l’esperit dels moviments socials es manifesta precisament per l’integritat amb que es mantenen els principis que’s defensen, per l’intransigència amb que se sosté la doctrina, per l’honradesa i la bona fe amb que individualment se lluita, per la fermesa amb que es treballa, per la virilitat de que es dóna prova. I en aquests casos, l’integritat, l’intransigència, l’honradesa, la bona fe, la fermesa i la virilitat són sempre mostres d’un esperit social gran, molt gran, perquè suposen consciència perfecta i positiva d’una veritat absoluta.[...] El catalanisme posseeix una veritat absoluta, fonamentada en els fets de la història i en les conclusions de la ciència.[...]

 Martí i Julià ens descrivia uns catalans desnacionalitzats, afeblits per la influència castellana. I cercava ell mateix, els motius de l’aparent degeneració dels catalans:

 [...] Són desarrelats, estan mancats de personalitat pròpia, adopten caràcters nacionals exòtics i accentuen la llur desnacionalització.[...]

I cap estament social en quedava al marge d’aquest procés degeneratiu:

En castellà parlen aqueixos que creuen que és aristocràtic desnaturalitzar-se; en castellà aclamen i criden els esvalotadors d’ocasió; en castellà parla el gomós; rublerta de castellanismes flamencs és la conversa del jove obrer viciós; del castellà abusa el polític oligarca i cap amor sent per la Pàtria catalana l’obrer d’idees radicals que segueix els que volen abolir la pàtria dels altres.

Però Martí i Julià anà molt més lluny, atribuint a la desnaturalització, tots els defectes i vicis de la seva societat:

És ben clar que tot allò que en la societat és actuar desviat, se manifesta principalment per la desnacionalització [...]

[...] se nega la pàtria pels desequilibrats i pels que erren, volent-la esborrar uns per enfonsar-se més en la degradació i el vici, i altres per creure que sense pàtria els homes serien feliços[...]

[...] Els desarrelats de Catalunya són els anormals del nostre poble. [...]

La finalitat de Martí i Julià no era només la d’alliberar políticament Catalunya, sinó sobretot fer renéixer tots els trets de la identitat i l’ètnia catalanes.

El fi positiu i natural del catalanisme és gran i transcendental. El catalanisme no hi treballa pas per obtenir tant sols modificacions polítiques o millores administratives, l’esperit de Catalunya és gran, molt gran: l’empeny a la realització d’un fet humà, l’empeny a la determinació de la renaixença de la nacionalitat catalana, a la renaixença completa de Catalunya, a la renaixença completa de l’esperit català, a la renaixença completa de la nostra raça, amb el fi d’assolir el gran ideal que a l’humanitat hi tornin a haver catalans, però catalans no de nom, sinó de fet, amb tots els caràcters que són precisos perquè les personalitats nacionals siguin diferenciades. El dilema per tant, és clar: o s’és catalanista o no se’n és. Qui desitgi la realització del complet renaixement de la nacionalitat és catalanista i ha d’ésser intransigent; qui no aspiri a res més que a modificar l’organització present de l’estat espanyol no és catalanista, perquè prescindeix del fet d’assolir allò que dóna caràcter al catalanisme: la renaixença absoluta i completa de la nacionalitat catalana.[...]

Calia despendre’s per tant de tot allò que ell anomenava exòtic i que no era propi de la personalitat catalana.

[...] L’acció anticatalana és la que duu els homes a la taverna, [...] la que amara d’ordinariesa l’ànima, la que bestialitza, la que oprimeix[...]

[...] Els homes que’s desvien i es desnaturalitzen, els homes que no són prou forts per resistir la desnaturalització, són degenerats.

Calia redreçar els catalans, i això només podia fer-ho el catalanisme.

[...] La tasca del Catalanisme és nacionalitzar i arrelar els desnacionalitzats i desarrelats, que és lo mateix que dir humanitzar els catalans desnaturalitzats per sentiments malaltissos[...]

La Catalunya castellanitzada, el deprimia i l’indignava.

[...]ni tampoc sap un estar-se de desitjar no sentir-se més punyides al cor i adoloriments a l’esperit per haver de contemplar arreu, per carrers i places de Catalunya, com la gent catalana s’amaga darrera de rètols i lletrers castellans, i l’haver de veure en els fossars de la nostra terra com els morts catalans han clos la llur vida amb llengua castellana, que per força ha de privar-los la pau de l’etern descansar.

[...] l’estranger que es troba a la nostra terra no capeix que hi hagi un tant bell i tant robust renaixement del nostre esperit nacional, perquè la vida externa de la Catalunya viva li mostra viles i ciutats acastellanades[...] i la Catalunya morta li ensenya en els fossars, que les despulles dels que foren neguen també la llur Pàtria.

Però no acceptava aquella situació, i confiava plenament en la victòria del catalanisme.

[...] Bé que ho sabem que cos i esperit de Catalunya s’ajuntaran i que desapareixerà aqueixa castellanització de conveniència.

I advertia, a tots aquells que no veien els perills de la progressiva desnacionalització:

[...] Perquè sou catalans i germans nostres, vos ensenyem el camí del dever [...] Mes, si resteu impenitents i la Pàtria no és prou per commoure-us i il·luminar la vostra consciència, sapigueu que de les malvestats que’ns afligeixen [...] vosaltres ne teniu la culpa, perquè [...] haveu indirectament, i fins directament, afavorit la descatalanització del poble, començant per vanagloriar-vos de la vostre personalitat descatalanitzada…

[...] El llot de les maldats socials que tot ho va invadint, arribarà a vosaltres i us ofegarà, perquè us haveu llevat la virilitat i no podreu evitar que fins al si de la vostra llar i de la vostra família arribi l’onada impura i antisocial que us punirà pel vostre desafecte vers la Pàtria. [...] feu-los parlar en castellà els vostres fills; descatalanitzeu-los, allunyeu-los de la llar social; no’ls amareu d’amor als homes i a la Pàtria [...]i bé que us arribarà l’hora del càstig.

[...] Els que renuncien a la llur personalitat natural són homes inferiors; els homes inferiors són impotents i la llur acció es xorca. El català és català perquè la Naturalesa l’en ha fet: el català que’s vol riure de la Naturalesa i, violentant la seva manera d’ésser, vol transformar-se en un altre tipus nacional, ho paga car.

Calia convèncer a tothom, fins i tot ,

Els que encara resten indiferents enfront de la desnacionalització de la nostra Catalunya; els que per insensibilitat dels llurs esperits no se senten impulsats a revoltar-se contra la perversa acció que pretén llevar-nos lo catalanesc de l’ànima[...] els que pretenen marcir l’ufanosa brotada de la nostra llengua o anorrear les engrunes que resten de les nostres lleis i dels nostres drets...

La plenitud de Catalunya i del catalanisme arribà a ser una obsessió:

L’acció del Catalanisme conscient ni es detura ni es trasbalsa, perxò: segueix la seva via cada cop més ampla i més atractívola, que així que va evolucionant van sumant-s’hi elements ètnics que la van arrodonint perquè pugui aviat assolir la força invencible, la bellesa admirable, la potencialitat mental i la perfecció moral que’s contenen en la vida plena d’un poble, que per a nosaltres ha d’ésser la vida plena de Catalunya.

Segons Martí i Julià, la degeneració de la societat d’aquella època no havia pogut matar la personalitat catalana, perquè la sang i la terra, havien protegit els trets diferenciadors dels catalans.

[...] Els catalans, no havem de parar en la reivindicació del dret a la vida per a la nostra nacionalitat..[...]

Ni l’antihumà espectacle dels toros embrutint la gentada amb escenes sagnants, ni l’exòtic i tavernari flamenquisme fent desenrotllar el desvergonyiment, la ganduleria, l’agressivitat i el vici del beure en certes classes socials, i l’ordinariesa, el sensualisme, la degradació i l’indignitat en certes altres; ni la còmica caricatura de l’ensenyança que ven l’estat, oposant-se al desenrotllament de les intel·ligències i convertint-les en enteniments erms on ja no fructificarà la llavor de la saviesa; ni l’imposició d’un llenguatge oficial volent fer desaparèixer la nostra formosa parla, que ha impedit la lliure exteriorització de tants pensaments que s’han rebel·lat a prendre forma [...] Si les generacions passades no haguessin ofert cap resistència i cap fet violent hagués fet trontollar l’evolució oportunista que determinava a Catalunya una decadència cada vegada més evident, que seria avui de la nostra nacionalitat? Ens hauríem castellanitzat per complet? L’uniformisme castellà ens hauria anorreat?

[...] El catalanisme mai determinarà sacrificis estèrils [...] l’intransigència no portarà mai a sacrificis sense resultats positius [...] l’intransigència reconstituirà la nacionalitat, fent-la renéixer en la consciència de tots els catalans, i portarà a Catalunya als temps venturosos de les seves grandeses.

“El catalanisme intransigent és el que segueix la via catalana veritable, la via que seguiren els que feren gran a Catalunya.”

Conegut home d’esquerres i defensor de les classes populars, Martí i Julià morí l’any 1917, havent presidit en dues ocasions la Unió catalanista i havent adoctrinat amb la seva ideologia, bona part del jovent que més tard ingressaria a Estat Català i a Nosaltres Sols.

L’independentisme moderat del segle XXI ni el recorda, ni l’anomena. Nosaltres, l’anomenem, el recordem i li tributem un sentit homenatge.

 

Totes les cites de Martí i Julià d’aquest article apareixen publicades al seu llibre “Per Catalunya”, editat l’any 1913 per l’Associació Catalanista de Gràcia.

Font: Els intransigents.cat