Ideologia d’un soldat de la Pàtria

 Daniel Cardona i Civit, és una de les figures més mal conegudes del nacionalisme radical català, cosa que sens dubte és sorprenent, considerant la seva influencia durant més d’un quart de segle.
El primer a comprendre de Cardona és que era un home reticent a presentar-se com a polític: no volia figurar, ni fer un paper públic, no fou un orador, ni, per voluntat almenys, un autor que cerca reconeixement.

Cardona avui és un desconegut per a la majoria d’aquells que es consideren o volen considerar-se, independentistes catalans. La seva figura no ocupa cap cartell. Per contra, personatges com Francesc Macià han set enaltits fins a límits immerescuts, aprofitant la ignorància històrica de tots els que es fan dir independentistes.
En aquesta secció ens limitares a mostrar-vos un ampli ventall de pensaments, que convertiren Cardona en el pare del separatisme català radical. Frases que mostraven una agressivitat i patriotisme fins llavors desconeguts, i que convertiren la figura d’en Daniel en la d’un home odiat per espanya i admirat fins a límits insospitats pels que veieren en ell el profeta de Catalunya.

“(…) A cops d’aquesta espasa nostra, esdevinguda cisell, anem tallant el marbre de la Victòria futura(…) Perquè esdevingui viva i carnal, sabem certament que li hem de donar un esperit; però també que li hem de donar la nostra sang.”

Amb aquesta defensa del sacrifici, Daniel Cardona i Civit, sota el pseudònim “vibrant” conclou una de les seves obres: Res de Nou al Pireneu. I és que aquest pensament es repeteix contínuament en les tesis Cardonistes, que amb les mateixes o altres paraules, acaben considerant el sacrifici com un element clau per tal d’abastar la llibertat de Catalunya.

“Quants herois desconeguts han escrit amb la seva sang la Llibertat naixent! No existeix cap altra riquesa espiritual i moral, no hi ha cap més condició tan altament humana com la del sacrifici.”

El sacrifici que propugnava i exalçava era el sacrifici per Catalunya, no per un partit polític ni unes sigles. De fet, en Cardona, desconfiava profundament de la política. Potser per això provà d’allunyar els joves del camp electoralista i polític, enfocant-los a evidents tendències paramilitars.

“(…) Jo us demano a vosaltres, joves nacionalistes radicals, que sigueu heroics, una sola vegada per Catalunya; us demano que blasmeu de la política, que foragiteu la política. Vosaltres ja sabeu que Catalunya no serà salvada per la política, com sabeu que la política no ha Salvat cap ideal social ni patriòtic i per tant no ha salvat cap poble de la terra en lluita nacionalista.”
“On és la joventut heroica de Catalunya? No n’hi ha. No hi ha joventut heroica, perquè no hi ha hagut homes que li assenyalessin el camí. A Catalunya sols hi ha polítics. Uns polítics que han escrit per cas: “L’exemple dels catalans de 1714 l’hem de venerar amb patriòtica devoció; però no l’hem de seguir. És la pau i no la violència que fa grans els pobles. Com si quan Catalunya serà, no es deurà a la sang generosament vessada, que haurà reflorit en la reconquesta espiritual de la terra i reflorirà en la reconquesta material.”

Cardona era conscient que homes polítics, sense sentiments profunds envers la Pàtria passarien a la historia, esborrant a la vegada el seu nom dels llibres. No li importava, estava disposat a renunciar a veure son nom escrit a la historia, a canvi de poder lluitar veritablement per la Pàtria.

“La vindicació de tots els herois anònims de la llibertat. La nostra vindicació mateixa, perquè cada un de nosaltres és un Fadrí de Sau que treballa en la quietud i en el silenci. Els altres, els polítics, els altres, els homes públics, les vanaglòries personals, els èxits interessats. Sols nosaltres en la quietud plantem la bandera.”

Cardona no provà mai d’assolir poder polític més enllà del seu poble (va catalanitzar completament l’ajuntament de Sant Just Desvern, d’on va ser escollit Batlle en repetides ocasions). En la política nacional catalana, mai va provar de ser influent ni líder. No creia en l’alliberació per vies polítiques de Catalunya. En aquest sentit, Cardona fou Fidel als seus sentiments; no provà mai de ser president de la Generalitat, i assumí plenament el paper d’un soldat de la Pàtria. Mercès a la seva fermesa, va ser criticat i insultat, per aquells que no podien entendre l’essència vertadera del seu patriotisme. Però els insults i les rialles d’aquells suposats catalanistes no aconseguiren ferir ni aturar en Daniel Cardona.

“Sí. El demà serà nostre. Nostres són l’ahir i avui mateix. Que riguin! Que es mofin! Que blasmin! Els que vinculin l’obra total de la redempció amb els discursos i amb les polèmiques erudites i assenyades. Una paraula resumeix totalment les seves actuacions patriòtiques: Política. Una altra paraula defineix la nostra: Sacrifici.”
“Potser algú ens tornarà a dir allò dels “sentimentals”; més nosaltres fem la nostra via, tot abominant de la gent regularitzadora, dels sense-ànima, dels que mig cínicament i vergonyosa ens honren assenyalant-nos amb el dit tot dient: “Mireu-els, els de la ceba” 

En l’última de les obres que publicà Daniel Cardona, de nom “Per la Pàtria i per la llibertat”, l’any 1934, podem trobar-hi un clar paral•lelisme en l’ambient polític d’avui. Allò que ens defineix ell, descriu perfectament els partits actuals que, anomenant-se catalanistes i fins independentistes , no dubten a trair miserablement la Pàtria. Els anys passen, però les teories cardonistes perviuen.

“Veieu? Catalunya, la nostra Pàtria, la nostra única Pàtria, immòbil ara en la marxa de la perdurable eternitat. Catalunya esclava, sotmesa i subjugada encara. Els covards, sense altra finalitat enlairada que l’ utilitarisme immediat; els “gàngsters” de la nostra terra diuen al poble que ja té llibertat; quan, en realitat estem més subjugats avui que abans que a espanya es realitzés el canvi de règim. Abans la dominació era clara, brutalment sincera; ara, els catalans maldem en l’esclavatge, embrutits sota el pes d’unes cadenes de roses, car ara som esclaus de la justícia, d’una justícia que és una farsa i que, per tant, no s’ha fet. Abans teníem els muscles subjectats; ara, joventut catalana, hi tenim l’ànima.
L’ànima ja no és nostra. Els nostres polítics i els nostres homes representatius, de quasi tots els partits catalans, se l’han venuda sacrílegament pel trist plat de llenties, que ens tornaran a prendre quan raons d’estat així ho reclamin. S’ha jugat impunement amb la dignitat i el voler nacional. El poble ha callat, confús, desorientat, venut. Perquè no s’aixequés cap veu per la dignitat del nostre poble, s’han repartit totes les sobres del festí. Els nostres intel•lectuals han emmudit, posant-se a l’alçada de qualsevol jueu de botiguer de cantonada. La nostra joventut, tret d’escasses excepcions, ha palesat el seu conformisme caduc, i també, una bona part d’ella, s’ha sumat a la baixa materialitat del moment. Avui les esquerres no tenen cap ideal elevat, humà, generós. Les seves joventuts tenen la mirada baixa del bou, que pastura mansament a la cleda que li ofereixen. Han consentit la traïció nacional, sense una protesta, sense una revolta digna, amb totes les manifestacions de la senectut clàssica. L’esquerra no té altre ideal que el seu predomini polític, que els càrrecs i els petits i inconfessables interessos. Catalunya per a l’esquerra, és un botí a repartir. Les quatre barres de les seves banderes, res no signifiquen de noble i no representen altra cosa que ço d’aquell escut heràldic del senyor feudal: la fita possessòria. (…) Les dretes catalanes no es mouen tampoc per ideals; es mouen pel pànic del moment, prenyat d’inquietuds. Tampoc és l’ideal de Catalunya ço que les fa moure. Actuen per un egoisme de classe, sense posar la defensa d’aquests interessos al costat de l’ideal de la Pàtria. Les dretes han consentit també la traïció i l’han facilitada en lloc d’obstruir-la. Les dretes, fins avui, han estat en la història de la nostra renaixença nacional, la traïció permanent a la llibertat nacional definitiva de la nostra terra. En aquest aspecte han marxat paral•lelament amb l’esquerra. Millor dit: l’esquerra els ha planejat millor el camí.”

Els polítics catalans, eren per Cardona, traïdors. Traïdors que havien pactat amb l’enemic l’esclavitud de Catalunya. Tan hi feia si eren les esquerres o les dretes, tots havien callat covardament davant l’atropellament de la Pàtria. Tots s’havien conformat amb càrrecs polítics, abandonant la tasca heroica d’alliberació. Ell, no acceptava les engrunes suplicades a madrid:

“O a Catalunya se li dóna i recobra tot el que per la força se li usurpà, o Catalunya no accepta, menysprea, tot allò que li sigui concedit en perjudici de la seva dignitat de nació esclava. Són els pobles febles; els no posseïts de dignitat i fortitud nacional, les que demanen almoina a l’Estat opressor. Els pobles forts són els que exigeixen ço que en justícia els pertoca. (…) L’ànima d’un poble no es regateja amb transaccions utilitaristes. S’accepta o no s’accepta.”

Els polítics havien traït el principi bàsic del cardonisme, havien set infidels a la causa eterna de Catalunya. Havien entregat el país a l’enemic, i això era imperdonable, però Cardona els acusava encara d’una altre traïció: havien amansit les joventuts de Catalunya, havien evitat que els joves es convertissin en soldats de la Pàtria, els havien enverinat amb doctrines polítiques.
Per Cardona els joves eren el futur, representaven la victòria. En ells tenia dipositada la seva última esperança:

“La joventut catalana d’avui, ha de sortir a la palestra per l’honor i per la dignitat de la raça.”

Però l’ ideòleg de Sant Just Desvern queia decebut per la realitat.

“Fora del cercle de les activitats patriòtiques i nacionals, la nostra joventut es mou també vers la deriva d’una general i aguda decadència. (…) Acceptem el més fàcil, el més còmode i el més assequible sense trontollaments. Per això maldem esclaus. Per això hem suportat i suportem la vergonya que representa ésser representats, en el govern de Catalunya, per aquells que han traït la causa de la llibertat.”

Els joves no eren guerrers disposats al sacrifici com ell havia somniat, i Cardona en sabia el culpable. Els polítics havien corromput immoralment les ànimes dels joves; els havien convertit en passerells sense ànsia de lluitar, sense odi a l’enemic que oprimia Catalunya, i en aquest sentit disculpava amargament la manca de fermesa de les joventuts catalanes, alhora que provava d’exaltar-los i preparar-los pel combat.

“Joves! Enmig de les ruïnes sota les quals està soterrat l’esperit de Catalunya, essencialment nacional i audaciosament creador, vosaltres sou la branca florida que per damunt la paret surt com una bandera blanca que anuncia la primavera que s’atansa. Al vostre entorn tot és una immensa runa. Tot ha caigut amb estrèpit perquè l’ideal dels catalans no tenia la consistència d’un gran valor moral. Era una nau sense vela. Un riu sense aigua. La generació d’ahir va patir un ideal sense fe. Per això avui, en girar els ulls al vostre voltant, sols veieu prestigis ensorrats, pretesos valors caiguts i la dignitat col•lectiva estenallada a terra. Us volta una generació caduca, una generació derrotada, una generació vil. Sou presoners de l’exèrcit de la traïció. Sou fills d’una generació sense honor. Sou els hereus d’una generació covarda. No us volta el silenci de la gestació pregona. Us volta la quietud dels sepulcres. Res no tremeix a Catalunya ara. Ni un crit, ni una veu, ni ço que és immensament més trist: ni un plor de coratge!”

Cardona sentí en algun període de la seva vida que el seu somni s’ensorrava. Per això criticà durament els catalans i assenyalà traïdors.

“En el plet de la causa de la nostra llibertat catalana, Catalunya, mercès a les traïcions, a les abdicacions i a l’abandonament de la nostra causa nacional, està donant, en aquests moments històrics, la pobra sensació d’ésser un poble orfe d’ideals morals i espirituals. Políticament, som Burgos o Sòria; espiritualment, un clan de l’Alaska.”

Cardona arribà a escriure: “Som pobres d’esperit i la sang també la tenim de cloròtics.”
No entenia per què els catalans continuaven sotmesos a castella.

“Els catalans, que posseïm una poesia i una cultura nacional molt envejable, una música nacional immillorable i un art i una ciència pròpies. Els catalans, que prescindint de la nostra història i de les qualitats ètniques i psicològiques que proven a bastament la nostra personalitat indestructible i ens donen el valor just que som un poble que pot regir-se lliurement, tenim a més la voluntat, el desig i l’esperança d’ésser sobirans de casa nostra: els catalans no som res més que uns servils esclaus a casa mateix. (…) Tenim la mansuetud del bou i ens passem la vida en una humilitat mensyspreable. El nostre esperit nacional sembla enterrat en el més pregon de la terra.”

Malgrat aquests moments en els quals Cardona veia defallir la Catalunya eterna, la seva obra continuava enfocada a l’alliberació pàtria, com una necessitat vital. Es negava a acceptar que allò fos el final de la seva fita i repetia fins a l’extenuació que la victòria encara no era impossible.

“El nacionalisme, com a expressió fidel de la raça, com a obra inexorable de la naturalesa, arribarà al triomf definitiu.”
“Trenta anys de diputats, Jocs Florals, trenta anys de política corruptora de la idea pura de la nostra reivindicació. Però la raça persisiteix en sa essencialitat nacional. Tota la Pàtria viu l’esperança del més enllà. El seu dret a la vida plena i lliure és inesborrable.”

Un dret que Cardona veia accessible només a través del sacrifici de sang, i per tant, mitjançant una guerra d’alliberació.

“En la quietud i en el silenci, sota el parpelleig de l’estelada farem la nostra obra. I un dia vindrà que les nostres ànimes esguardaran ansioses els raigs rogencs de l’albada. Aquell dia, donarem l’adéu-siau a una pila de coses en les quals Catalunya s’ha intoxicat. Dia gloriós en què els patriotes ens llavarem les gorres militars i caurem de genolls en albirar a les muntanyes el flameig de la primera foguera i el primer terròs xop de sang! Trencarem un empats de “seny”; però Catalunya serà Catalunya per sempre. Amunt els cors, joves legionaris de l’eterna Catalunya!”

Si es fallava, si no es vencia, si no s’estava a l’alçada, aleshores l’esclavitud seria només responsabilitat dels catalans, per haver-se negat al sacrifici, per haver-se negat a l’acció directe. Els catalans havien de ser conscients que només d’ells depenia la victòria o la desfeta.

“La fortalesa bàsica de Catalunya, l’han de construir els catalans mateixos, sense ingerències, ni suports estranys a la nostra essencialitat nacional: Nosaltres Sols, Nosaltres mateixos!”
“La sort de la Pàtria està en cada un de nosaltres. Cal reflexionar perquè som al començament de la batalla. Catalunya no serà una excepció en el plet del seu alliberament. Totes les reivindicacions alliberadores han hagut de passar per aquest camí inevitable i necessari.”   

Cardona sabia emperò, que els catalans radicals disposats a combatre i a sacrificar-se per la llibertat eren una minoria. L’idealisme i el patriotisme vertader els atorgava un poder excepcional, però no per això deixaven de ser una minsa part de catalans. Això no li importà. Cardona deia que els radicals eren els que capgiraven la història, els que tenien el do de canviar-la i escriure-la.

“Si els catalans de 1640 haguessin estat sotmesos a un plebiscit, Pau Clarís i els seus hagueren estat en minoria, i no  obstant, també triomfaren. Per això, els nacionalistes radicals catalans, dintre aquesta força intensiva del nacionalisme en som l’expressió més exacta, som el cercle central d’on dimana la primera i aguda vibració; la nostra actuació és i serà traducció normal del fet reivindicador català, perquè no és res més que fidelíssima perllongació que ens relliga a la terra de la Pàtria. Fora de nosaltres, tot són notes marginals, al caire del fet viu i palpitant de l’alliberació. La causa de Catalunya, o triomfarà amb nosaltres o no triomfarà.”

El triomf només era abastable amb una acció directe contundent, amb una revolució capaç de destruir les cadenes que castella havia forjat per empresonar Catalunya.

“Sí. La nostra tasca la creiem fondament revolucionària. Tasca revolucionària en el sentit d’agressió a l’estat enemic. (…) D’aquests rengles radicals del nacionalisme sorgí el crit de revolta. Avui hem guanyat ja una victòria. Hom no troba un patriota que de bona fe cregui en l’eficàcia electoral. I molts reneguen del temps perdut sota les ombres enigmàtiques de les <<corbes>> que suggeria la farsa política. Una divisa clara i concreta s’escriu a l’ànima de cada patriota: la nacionalització i l’acció directa. (…) Som partidaris de catalanitzar el nostre poble, però també de preparar el nostre poble per a les batalles definitives. (…) Sols una bandera integralment nacionalista i una solució radical eren possibles en el plet de la nostra reivindicació nacional. (…) Som revolucionaris senzills, sense intencions pregones. L’amor a la llibertat de la Pàtria ens mena per aquest camí. Aspirem a donar batalla a l’enemic, com tots els pobles en guerra donen les batalles. (…) Les hores angunioses de lluita cruenta i despietada arribaran inevitablement. Quan les nostres testes s’esclafin pels empedrats o caiguin pels camps, dessota la blavor del nostre cel, ens pensem que la nostra faç no serà precisament semblant al rictus sever d’un sergent de caserna espanyola. Els nostres amables compatricis –gramàtics, geògrafs, polítics, amb to doctoral i enciclopèdic- ja ens faran la maqueta llavors.”

Cardona culpava els catalans per no alçar-se en armes contra espanya, i en efecte els catalans eren covards i traïdors, però no eren l’enemic. El veritable enemic de Catalunya i per tant de Cardona, era castella.

“El pom d’una espasa és el símbol de la història d’espanya. Per això ells no comprenen el nostra de l’estel solitari flamejant al bell mig de la nostra bandera. Tota la història, tota la tradició espanyola es vincula en un sepulcre, espanya no té altre ideal que una tomba”

Cardona odiava castella, sentia ira contra tot allò que fos castellà i provés d’estendre’s damunt Catalunya. Castella era l’enemic a batre, l’imperi colonitzador que calia ensorrar i destruir.

Catalunya només seria lliure i plena quan espanya hagués caigut. Daniel Cardona era essencialment anticastellà. Castella havia segrestat el seu poble, l’havia sotmès i humiliat, i ara provava mitjançant una invasió d’exterminar la raça catalana.

“La nostra reacció nacional no ha estat fins ara a l’alçada que els embats de l’enemic requeria. Hi ha catalans que troben encara una exageració allò de dir que estem en plena guerra amb espanya. I en canvi, són mils i mils els catalans als quals cada dia es fueteja el rostre i es fereix en el més pregon de la seva ànima. Tot just ens llevem, que ja tenim l’enemic davant nostre. D’ell és el primer Déu-vos-guard. Pugem al tramvia i el cobrador castellà ens demana l’import(…) Anem a cal cirabotes i és castellà, anem a cal barber i ens parla castellà. Les barberies barcelonines són un focus d’espanyolisme. (…) Anem al banc i altra vegada el castellà. Castellà l’ordenança, castellà el cap de la secció corresponent. Anem per una adreça i la portera és castellana. El noranta per cent de les porteries de la capitalitat catalana són regides per castellans. Són els porters que no us volen pujar el periòdic catalanista al pis, o diuen al cobrador de rebuts de “la Protectora” que no lo “entienden”. No parlem del banc d’espanya, no parlem de l’administració de correus, no parlem de les grosses companyies instal.lades a la ciutat o fora d’ella: “Energía eléctrica de Catalunya”, “Ferrocarriles de Catalunya”, les oficines de les quals són ocupades un vuitanta per cent per fent forastera. Ai del pobre català que d’allí necessita quelcom! Si escriu la seva demanda en català, té el plet perdut per endavant.(…)

Si el català és un devot cristià, ja cal que busqui amb temps el seu director espiritual. Als jesuïtes hi campeja el castellà com si hom es trobés al cafè Fornos de Madrid. Allí hi ha “padres o reverendos” que confessen les ànimes catalanes en idioma oficial com qualsevulla empleat del govern civil. En els confessionaris hi trobareu un cartellet de porcellana: “Padre Ruiz, Padre Casanovas, etc., de cinco a siete y media”. Allí, de “cinco a siete y media” hi va l’aristocràcia castellana i la catalana que abdica vergonyosament del seu. Allí, al Colegio de San Ignacio és on s’educa una joventut catalana amb un pensament irreductiblement espanyol. (…) En castellà es treuen els certificats de defunció i d’òbit en la majoria de les parròquies de Barcelona. (…) En castellà típic es parla en els cabarets i music-halls de diversa graduació i classe. el music-hall és una bateria que bat contínuament les hosts catalanes. Allí, la doble i fonda tasca de desnacionalització. El paral.lel castellà ha occit més joventut catalana que les terres rifenyes plegades. (…) La causa de Catalunya no demana ara polítics. La causa de Catalunya vol una browning a cada butxaca per fer respectar el nostre dret i la nostra dignitat de catalans ofesos per una submissió vergonyosa. I llavors, serem nosaltres al tramvia, a l’estanc, a la barberia espanyola, a l’església que desnacionalitza, al cabaret on la raça hi perd virilitat, a l’aula on esdevenim esclaus!”

“Guerra, la guerra, fer-nos soldats: serà la terra per als catalans”  ha dit el poeta futurista. Guerra a aquesta invasió castellana. Espanya ens  té sotmesos com un poble conquistat. (…) espanya mor de descomposició i ens hi arrossega a nosaltres, ens empesta a nosaltres! (…) Repetim amb el poeta amic: Gent castellana, l’allau no us val.”

Cardona descrivia en alguns dels seus articles la relació d’odi existent entre Catalunya i castella; la incompatibilitat de pertànyer a un mateix estat, essnet les dues pàtries tant diferents i fins oposades. Així, provà de buscar les raons d’aquesta guerra històrica, d’aquest recel incurable amb altre remei que la separació definitiva.

“I els atacs del font enemic, no obeeixen a un fons simplement polític. Se’ns ataca per diferenciació de caràcter nacional; per irreductibilitat patriòtica; per odi essencialment enemic. Se’ns ataca perquè ells pertanyen a la seva pàtria i nosaltres a la nostra Pàtria. I és que damunt d’ells i nosaltres cau fatalment l’obra inesborrable de la Naturalesa, creadora dels més formidables elements alliberadors, que són la tradició i l’etnografia. Un crani d’Àvila no serà mai com un de la Plana de Vic. L’antropologia parla més eloqüentment que un canó del 42.”

Cardona és l’home dels grans pensaments, de l’exaltació màxima del nacionalisme. Ell deia que tenint un ideal, tenim una gran arma. Quan Catalunya deixi de ser política i segui idealista potser podrem per fi lliurar la batalla que tan va planejar i esperar al llarg de tota la seva vida. Fins llavors, només ens quedarà el consol de llegir les seves pàgines, de burxar en aquell patriotisme honest i sincer. D’aquell patriotisme idealista, sense altre pretensió que la llibertat, sense altre objectiu que la Independència.

“Els utopistes primer, els idealistes i els somniadors després, són l’avantguarda dels exèrcits alliberadors. Inútil assenyalar camins a seguir. Els homes de la terra, els fills de la terra, no seguiran altre camí que el que dicta la veu de la sang. Serà acomplert el fet inexorable.”

Talment com un profeta. Cardona vaticinava el final exitós de l’idealisme; el triomf dels idealistes, per damunt dels polítics. El triomf de la independència per damunt de la mentida electoralista; la victòria definitiva d’aquells que sentien profundament la crida de sang de la Pàtria. Fins avui, la seva profecia no s’ha acomplert. Els triomfadors han set els polítics i per tant, la Independència no és una realitat, sinó un somni a mans dels idealistes derrotats. Però seria vana la nostra lluita si no confiéssim en el final victoriós de les paraules de Cardona, si no creguéssim en el triomf definitiu de l’idealisme per damunt dels interessos polítics i personals. Per això esperem amb impaciència la veu de la sang que ens ajudi i faciliti el camí de la redempció. Sabem que aquest camí, el no polític, el del sacrifici, el que davalla per indrets foscos i silents, no ens aportarà altra recompensa que l’ingratitud dels moderats, dels polítics, dels que ambicionen un càrrec a costa de la mort prematura de Catalunya. Cardona ja ho deixà escrit, la glòria serà pels que s’adjudicaran l’obra dels radicals, no dels radicals mateixos.

“D’aquí trenta, d’aquí quaranta anys, quan es passi revista al moviment nacional de Catalunya, es parlarà d’un català il.lustre, d’un polític, d’un poeta, d’un crític, i la història callarà fatalment, irremediablement, el nom d’aquells que no pogueren donar altra cosa a la Pàtria i li donaren la seva esperança, la seva il.lusió i la seva vida.”

Qui vol ser polític, avui en dia? Qui s’ofereix per ser traïdor a Catalunya i còmplice dels castellans? Cap català decent; cap cardonista.

Daniel Cardona i Civit va representar, i representa encara avui, el patriotisme pur i intransigent.

La fermesa i dedicació a la causa el convertiren en un home estimat pels seus nombrosos deixebles, i odiat en canvi per nombroses personalitats de l’època que veieren en ell un pertorbador, un exaltador de la lluita armada i al capdavall un rival massa dur. Cardona hagués pogut conduir un veritable exèrcit i ser un perill real per espanya. Però no va trobar prous soldats, no va trobar en els seus compatriotes ni la fermesa ni la convicció ni el pur patriotisme que ell sabia despendre. Tot i així, no va aturar mai la seva lluita. Fidel a Catalunya va saber estimar-la i dignificar-la fins l’últim segon de la seva vida. Cardona deia que hi ha persones que moren per la Pàtria i hi ha persones que es deixen matar per ella. Es va descuidar d’un grup, d’aquells que no moren ni es deixen matar per la Pàtria, però que en canvi, li ofereixen i dediquen tota la vida. Cardona li dedicà la vida i més a Catalunya, un sacrifici exemplar que no ha trobat successor.

Castella només tremolarà quan Catalunya estigui impregnada de Cardonisme, i de moment, els catalans som massa mediocres i covards per poder estar a l’alçada del líder.

Intransigents de Catalunya