L'OCUPACIÓ CASTELLANA

Els catalans, que ja tenim poetes, dra- maturgs, homes d'alt temperament cien- tífic, escriptors polítics i polítics emi- nents, industrials i artistes, etc. Els cata- lans, que posseïm una poesia i una cul- tura nacional molt envejable, una músi- ca nacional immillorable i un art i una ciència pròpies. Els catalans, que pres- cindint de la nostra història i de les qua- litats ètniques i psicològiques que pro- ven a bastament la nostra personalitat indestructible i ens donen el valor just que som un poble que pot regir-se lliu- rement, i tenim a més la voluntat, el de- sig i l'esperança d'ésser sobirans de casa nostra: els catalans no som res més que uns servils esclaus a casa mateix. Som el gos que llepa les mans de l'amo que li pega. Tenim la mansuetud del bou i ens passem la vida en una humilitat menys- preable. El nostre esperit nacional sem- bla enterrat en el més pregon de la terra. Si en calen de parlaments i poesies en- ardidores! Vint anys de literatura patriò- tica perquè un sector del poble català es desvetllés i fes eleccions. Cal apreciar exactament la realitat. La nostra reacció nacional no ha estat fins ara a l'alçada que els embats de l'enemic requeria. Hi ha catalans que troben encara una exa- geració allò de dir que estem en plena guerra amb Espanya. I en canvi, són mils i mils els catalans als quals cada dia es fueteja el rostre i es fereix en el més pregon de la seva ànima. Tot just ens llevem, que ja tenim l'enemic davant nostre. D'ell és el primer Déu-vos-guard. Pugem al tramvia i el cobrador castellà ens demana l'import. Vora nostre oïu el castellà més cerrao, talment fóssim al barri madrileny de Lavapiés. Són uns cavallers castellans que després que us han empès un xic violentment us diuen:

«Tendrá usted la bondad...»

Anem a cal cirabotes, i és castellà; anem a cal barber, i ens parla castellà. Les barberies barcelonines són uns focus d'espanyolisme. Si hem d'esperar tanda hem de passejar els ulls per uns setma- naris madrilenys –«Mundo Gràfico», «Nuevo Mundo»– on veiem els herois espanyols alliberats. Quan us taca el torn us cal parlar, enmig d'una angoixa insofrible, del general Navarro, del ser- gent Vasallo, del Gaona, d'En Sánchez Guerra o de la baiadera Gravito de Sal...

Hom, és clar, segueix la conversa en llengua catalana.

Però la persistència crida l'atenció del dependent, qui, ja llest i espolsant el drap us, diu:

-¿Usted no es de Barcelona, verdad? Se le conoce, porque habla un catalán muy hosco.

Sortim, perquè ens sentim «pagesos» dintre casa. Anem al banc, i altra vegada el castellà. Castellà l'ordenança, castellà el cap de la secció corresponent. Anem per una adreça i la portera és castellana. El noranta per cent de les porteries de la capitalitat catalana són regides per cas- tellans. Són els porters que no us volen pujar el periòdic catalanista al pis, o di- uen al cobrador de rebuts de «La Protec- tora» que no lo entienden.

No parlem del Banc d'Espanya, no par- lem de l'Administració de Correus, no parlem de les grosses companyies ins- tal·lades a la ciutat o fora d'ella: «Ener- gia Eléctrica de Cataluña», «Ferrocarri- les de Cataluña», les oficines de les quals són ocupades un vuitanta per cent per gent forastera. Ai del pobre català que d'allí necessita quelcom! Si escriu la seva demanda en català, té el plet perdut per endavant. Si en parla personalment amb l'encarregat de la secció, cal que ho faci en castellà, ben humilment i amb la testa descoberta. O això, o res del que un hom necessita. Si el català és un devot cristià, ja cal que busqui amb temps el seu director espiritual. Als jesuïtes hi campeja el castellà com si hom es trobés al Café Fornos de Madrid.

Allí hi ha padres o reverendos que con- fessen les ànimes catalanes en idioma oficial com un qualsevulla empleat de Govern civil. En els confessionaris hi trobareu un castellet de porcellana:

“Padre Ruiz, Padre Casanovas, etc., de cinco a siete y media.» Allí, de «cinco a siete y media» hi va l'aristocràcia caste- llana i la catalana que abdica vergonyo- sament del seu.

Allí al Colegio de San Ignacio és on s'e- duca una joventut catalana amb un pen- sament irreductiblement espanyol. En no tant alt grau, però quasi per un igual, passa al convent de Pompeya dels PP. Caputxins –malgrat una tènue significa- ció catalanista. Igual als convents in- nombrables de monges d'ensenyança La Divina Pastora, Nuestra Señora de la Ensenanza, El Niño Jesús, Loreto, etc., etc.

Igualment en castellà parlen les institu- cions de monges que es dediquen a la vetlla de malalts en hospitals i clíniques particulars. Trobaríem excepcions es- cassíssimes. En castellà es treuen els certificats de defunció i d'òbit en la ma- joria de les parròquies de Barcelona. I en castellà i per capellans castellans, en algunes d'aquestes es mena el Sant Ro- sari i aquelles divertides novenes - divertides per espanyoles- que comen- cen així per exemple:

«Me ho fresco, Señor, en memoria i honra de Vos» o bé «Me pesa muy de veras, el averos...»

En castellà típic es parla en els cabarets i music-halls de diversa graduació i clas- se.

El music-hall és una bateria que bat contínuament les hosts catalanes. Allí, la doble i fonda tasca de desnacionalitza- ció. El Paral·lel castellà ha occit més jo- ventut catalana que les terres rifenyes plegades. Observeu el públic concorrent i veureu allí l'hereu que s'ha allunyat de la masia que l'ha vist néixer i ha deixat els arreus de la terra abandonats. La verdor dels pins i donar el pit al vent que bufa per la serralada, és poca cosa per a ell. Allí a un li diuen Príncipe i bi- en mío i cases dolces en castellà. Allí, l'home se sent mascle, i tot apariant-se la faixa es pensa ésser quelcom extraor- dinari en veure que es fa amb totes unes artistes com la Palillos o la Cartagenera, que de morena i de salada no el deixen en vaga.

Ai de la masia solitària! ai del camí fres- sat que puja la muntanya verda i ufana! Ai de l'horta on floreix la pomera i canta el reguerot de l'aigua cristal·lina! Mai més, oh casa pairal, sentiràs les petjades fermes del teu hereu! Ni els seus ulls negres guaitaran la beatitud de les teves parets blanques, ni les bigues que recor- den les generacions passades. L'hereu no tornarà. Ara s'ha fet un «home». Madrid, el Madrid putrefacte, te l'ha mort. Se te'l van endur darrera «La Can- ción del Saldado» i el retornen a la capi- tal de la Pàtria fet una desferra. No sap més dolor que el dolor de la sífilis, ni coneix altra alegria que la que dóna «el 8 encarnado».

Oh, pares catalans que no voleu que els vostres fills «es fiquin en política» i els regategeu amb aquesta excusa el permís perquè aportin el seu esforç a la causa noble de la Pàtria! No val més que cai- guin estesos per un tret de browning, que no que caiguin per sempre més en aquest surménage moral i físic?

I és que tots, tots, tenim encara aquest esperit castellà tan a la vora nostra! Tan agafat amb nosaltres! És la paparra fas- tigosa de cada dia, de sempre! Oh, com En Gaudí, el catalaníssim Gaudí –va saber plasmar la nostra acció envers l'e- nemic–allí en aquella casa del carrer de Casp, on el picaporta és un escut de Ca- talunya que pica damunt la paparra es- panyola.

«Guerra, la guerra, fer-nos soldats: serà la terra per als catalans», ha dit el poeta futurista. Guerra a aquesta invasió cas- tellana. Espanya ens té sotmesos com un poble conquistat. Diu Novicow que les actuals conquestes dels Estats, per ate- nuades que siguin, no deixen d'ésser un crim. Què més espoliació directa que aquesta mutilació constant de l'ànima dels catalans?

No ens té sotmesos Espanya en una guerra constant i deliberada? No per- dem nosaltres, catalans, cada dia que s'aixeca el sol, una host occida per l'enemic? Quan acabarem amb aquesta allau invasora de catedràtics, de mes- tres, d'oficials, de capellans, de tanguis- tes i bailaoras?

Espanya baixa al sepulcre. Però Espanya mor de descomposició i ens hi arrossega a nosaltres, ens empesta a nosaltres! Aquest «seny» català que sols ha servit de fre per a les nobles exaltacions patri- òtiques, el voldríem per ara; perquè fos una comprensió clarivident, de la qual en dimanés un criteri salvador per a la vida i la llibertat de la Pàtria.

La causa de Catalunya no demana ara polítics. La causa de Catalunya vol una browning a cada butxaca per fer respec- tar el nostre dret i la nostra dignitat de catalans ofesos per una submissió ver- gonyosa.

I llavors –enèrgics, contundents–, se- rem «nosaltres» al tramvia, a l'estanc, a la barberia espanyola, a l'església que desnacionalitza, al «cabaret» on la raça hi perd virilitat, a l'aula on esdevenim esclaus!

Repetim amb el poeta amic: «Gent cas- tellana, l'allau no us val.»

Daniel Cardona i Civit

Dins La batalla i altres textos

Edició a cura d’Enric Ucelay Da Cal Edicions de la Magrana. Barcelona, 1984