Ha estat sempre una mena de malaltia que ha sofert molta gent del nostre moviment anarco-sindicalista creure —i sostenir públicament— que nosaltres hem estat i som els més revolucionaris. No solament els més revolucionaris, ans també «els més i millors» de tots els idealistes. Aquesta cree nça, naturalment, manta vegada ha estat desmentida pels fets i pels homes que produeixen els fets. 

 En el transcurs dels molts anys que portem de brega hem tingut ocasió de conèixer infinitat d'homes que, tot i que no compartíem les mateixes idees, és de justícia procl amar que foren uns autèntics idealistes i revolucionaris d'avançad a. Que el seu idealisme i revolucionarisme no tenien res a veure amb aquelles persones que, d'aquests dos conceptes, en fan un of ici i en són uns veritables demagogs i mercaders

Ací voldríem parlar i fer una mena de retrat d'un d 'aquells homes admirables: en Daniel Cardona i Civit. I ense ms, voldríem retre-li homenatge. Tot i que estem segurs que el nostre retrat donarà una imatge ben pàl·lida de la seva pe rsonalitat, i que les nostres paraules no podran expressar tot el que de bo — que era molt— hom podria dir de la seva vida. Però segurament que més d'un lector es preguntarà: 

Qui era en Daniel Cardona perquè ara i ací un cenet ista i militant llibertari se n'ocupi i l'exalti d'aquesta manera? 

 Daniel Cardona havia nascut a Barcelona, el dia 18 d'agost de 1890, al número 15 del carrer Jovellanos, i era fill d'en Joaquim Cardona i Planas i de Concepció Civit i Puig ventós. Quan tenia tretze anys i mesos entrà a treballar, c om a dependent, a la merceria de Can Borràs, del carrer de Ferran (Fiveller). Menjava i dormia a la botiga, i només u na vegada cada quinze dies podia anar a veure els seus pares. Els dependents d'aquella merceria, com gairebé els de tots els com erços de Barcelona, en aquella època, dormien a la mateixa botiga, sobre el taulell. En Cardona era, per tant, un obrer. 

 Des de molt jovenet abraçà les idees catalanistes i s'afilià al moviment de la Unió Catalanista, del qual el doctor Martí i Julià va ésser un dels millors animadors. Escrivia al setmanari infantil «En Patufet» i en el satíric «Cu-Cut! » . El dia 25 de novembre de 1905, quan els oficials del «glorioso ejército español» acabaven de realitzar la «gesta patriòtica» d'assaltar i calar foc al local on era domiciliada la redacció d 'aquest setmanari satíric, i passaven amb aires de triomfad ors pel carrer de Ferran, en Daniel Cardona va exterioritzar la seva repulsa contra aquells militarots, tan «valents», tirant-los des d 'un balcó de la merceria on treballava una galleda de serradures mu llades. Aquella acció d'en Cardona va produir un enrenou ta n gran entre els militars, que aquests intentaren també de calar foc a la botiga. La intervenció dels veïns va fer canviar d' opinió els oficials. Tanmateix, l'amo de l'establiment no perd onà aquella acció d'en Cardona, i l'acomiadà el mateix dia. Un a ltre amo, que tenia una merceria al carrer del Carme, número 3, anomenada Can Bonan, el llogà de seguida, ensems que el felicità per l'acció que havia realitzat. 

 Més tard, en Daniel Cardona treballà a Can Sunyol, dels carrers Fusina i Comerç. Aquesta vegada el comerç no era de robes, ni de vetes i fils, sinó de sucres i colonials. Posteriorment, un oncle seu, Josep Cardona i Planas, que amb la seva muller, Anna Parera i Gelabert, explotava un c omerç important a Sant Just Desvern, el cridà perquè anés a treballar amb ell. En Cardona hi va anar i arribà a ésser l'encarregat d'aquell important magatzem, quan encara no tenia divuit anys. 

 En Cardona professava la religió catòlica. Això no li impedia d'ésser un esperit obert, liberal i d'avançada. Ara bé, en el que no transigia era en la qüestió nacional c atalana. Ell volia aconseguir la independència total de Catalunya . Per aquesta causa lluità apassionadament, amb tot el seu entusiasme, abocant-hi totes les seves energies. Ell, en Cardona, volia una Catalunya lliure en la qual regnés, per a tothom, la justícia social i la llibertat integral.

 Quan menys s'ho esperava, els seus oncles —que no tenien fills— van fer hereus de la gran fortuna i propietats que posseïen en Cardona i la seva cosina Antònia Julià i Cardona. Daniel Cardona, llavors, en comptes d'aburgesar-se, es llan çà més que mai a la lluita. Des d'aquell moment, no solament v a esmerçar-hi totes les seves energies i el seu entusiasme, ans també hi abocà els seus diners amb una generositat excepcional. 

 Cal que diguem que el seu pare era mestre d'escola i havia fundat l'escola «Cisneros», de Barcelona. Era un hom e liberal, al qual no disgustà que el seu fill, Daniel, seguís pels camins de la lluita catalanista. 

 En Cardona va combatre sempre la injustícia que plan ava damunt el poble català i el moviment obrer de Catal unya, i en totes les ocasions es manifestà d'una manera ferma. Va combatre la Dictadura del general Primo de Rivera, els militars i la policia, que, dit sigui de passada li feren la vida impossible. Com a conseqüència, durant la Dictadura de Primo de Rivera, hagué d'exiliar-se, passant les muntanye s pirinenques, que tan bé coneixia, i s'instal·là a Perpinyà, la c apital del Rosselló, des d'on continuà el combat. Podem assegurar que, e n totes les conspiracions que s'organitzaren tant a França, com a l'interior de Catalunya, per abatre la Dictadura i la monarquia es panyoles, no hi faltà mai el concurs personal ni els diners d 'en Daniel Cardona.

 Va col·laborar amb Francesc Macià durant molts anys . Però en Cardona no estigué d'acord —amb altres amics seu s— en la preparació i organització de l'anomenat complot de Prats de Molló (novembre del 1926), ni amb certa gent de la qual l 'Avi es va rodejar. Per això se'n separà. Els fets, desgraciad ament, donaren la raó a en Cardona. 

 Seguidament, amb altres elements que ell considerav a més avançats que els d'Estat Català, de Macià, creà un altre moviment separatista. 

 Cal remarcar que en Cardona i els seus partidaris col·laboraven i intervenien, amb tots els mitjans q ue podien, en totes les conspiracions que la C.N.T. i els grups l libertaris que hi havia escampats per tot França organitzaven, de car a a enderrocar la Dictadura i la monarquia que oprimien el nostre desgraciat país. Per a nosaltres, i per al qui ting ués necessitat, en Cardona no tenia mai un no.

 Podríem contar molts fets de la seva intervenció en l'acció revolucionària. Ens limitarem a contar-ne només alg un. L'hivern del 1928, les agrupacions de militants llibertaris espanyols, sobretot les que existien al migdia de França, desp legaven una gran activitat i mantenien un contacte permanent amb el Comitè Nacional de la C.N.T., del qual era secretari general en Joan Peiró, i amb el Comitè Revolucionari de Cat alunya, integrat aquest per militants cenetistes i dels gru ps anarquistes, que residia aleshores a la ciutat de Badalona. Els dos comitès, als militants cenetistes que vivíem exiliats a França, ens tenien sempre al corrent de tot, i ens aconsellaven, d'una manera regular, per correspondència xifrada o per emissari s que enviaven a França, sobre què calia fer per portar n osaltres el nostre concurs a l'acció revolucionària, en diners, en propaganda, en armes i homes, quan els esdeveniments ho exigien. Una vegada, per tal d e poder reunir tots els elements que a l'exili combatien la Dictadura, ja fossin republicans, catalanistes o anarco-sindicalistes, per a una acció determinada que ens anunciaven els nostres companys d'Espanya, com a imminent, es convocà una reunió de delegats de les diferents agrupacions del migdia de França, a l a ciutat de Béziers. La reunió es celebrà en el saló de fotogra fia de més luxe que existia en aquella ciutat, que era propiet at del senyor Sors, separatista català, molt bona persona —que morí, i ben tràgicament, per cert, uns anys més tard a Marsella —, i amic personal d'en Cardona. Hi assistiren quatre o cinc delegats en representació dels moviments catalanistes, entre el ls en Cardona i en Sors. Per les agrupacions anarco-sindicalistes hi assistiren els companys Manuel Buenacasa, Eusebi Carbó, Carlos Lombarte, Narcís Serra, un dels germans Esteban, d' Alcanyís, set o vuit delegats més i l'autor d'aquesta narració. E l punt de més cabdal importància que es va debatre en aquella reunió, el que més ens va impressionar a tots els qui hi assistíem , va ésser la controvèrsia que sostingueren en Buenacasa i en Carb ó. En aquell temps, en Buenacasa mantenia el criteri ortodox que la C.N.T. i el moviment llibertari no havien de fer cap mena d' aliança, encara que fos de caire revolucionari, amb els partits pol ítics. En canvi —paradoxes de la vida!—, Eusebi Carbó mantenia el criteri del tot contrari, això és, que s'havien d'a profitar totes les contingències i oportunitats que es presentessin pe r a enderrocar els règims de tirania, encara que s'hagués de pacta r amb els elements polítics d'esquerra. En Carbó, amb aquella dialèctica tan fogosa que tenia, aportant arguments que semblaven incontrovertibles a l'època, va convèncer en Buenac asa, el qual va declarar d'una manera sincera que, des d'aquell mom ent, es podia comptar amb la seva ajuda personal i la dels amics per a enderrocar la tirania que imperava a casa nostra, e stant d'acord a pactar o aliar-se amb els elements i part its polítics revolucionaris. 

 Per al primer de maig de l'any 1929, la Dictadura del marquès d'Estella, per tal de reconquistar prestigi a tot el món, havia anunciat la inauguració oficial de l'Exposici ó Internacional de Barcelona, muntada a la muntanya d e Montjuïc. El Comitè Nacional de la C.N.T., concertat amb tots e ls organismes confederals de Catalunya i amb el Comitè Revolucionari Llibertari, aprofità el moment per a intentar de fer fracassar aquella inauguració. Es decretà la va ga general a Catalunya i, la vigília de la data assenyalada, es produïren una colla de sabotatges, per exemple, tallar les comuni cacions ferroviàries i el fluid elèctric en diverses poblac ions de la província de Barcelona. En honor a la veritat cal di r que el moviment no aconseguí la ressonància que esperàvem, en part, per haver mancat alguns grups llibertaris, republic ans i cata- lanistes de Barcelona al seu deure i a la paraula d onada, tanmateix, l'objectiu s'aconseguí en part, car la i nauguració Internacional de Barcelona no tingué lloc fins el di a 29 del mateix mes de maig, amb assistència del rei Alfons XIII , del dictador Primo de Rivera i de tot el govern. 

 D'aquest fet, se'n derivà una forta repressió contr a els elements més destacats de la C.N.T. Els qui poguere n, s'amagaren de la manera que els fou possible i cont inuaren la lluita des de la clandestinitat. Els més compromeso s, hom decidí que marxessin a França. Entre aquest hi havia en Se rafí Castelló, que ocupava el càrrec de caixer del Comitè Nacional confederal, en Pere Cané, que pertanyia al Comitè Revolucionari, i un minyó que, en un tiroteig que hi havia hagut entre les forces de la guàrdia cívil i del So metent i un grup de militants cenetistes, a Badalona, el dia primer de maig, havia estat ferit en una cama. A més, retornaren a França altres set companys que, des de Béziers, havien anat a Catalunya per tal d'ajudar els nostres companys d'idees i de lluita en la tasca que s'havien proposat: abatre la Dictadura.

Els fugitius passaren els Pirineus sense cap mena d 'entrebanc, tot i que havien de portar, a coll, el ferit esment at. Un cop arribats al poble marítim de Banyuls de la Marenda, a França, i aposentats en una casa de confiança, es comunicà a Perpinyà que, amb urgència, anessin dos automòbiles a cercar-los. Dues hores després, els cotxes arribaren, un d'ells, per cert, el conduïa l'Eusebi Carbó. Amb aquells automòbils es trasllada ren a la capi- tal rossellonesa. Prenent totes les precaucions que el cas requeria, s'avisà en Cardona i se li explicà la sit uació força especial en què es trobaven els fugitius arribats de Catalunya. 

De seguida es presentà, i, amb el seu despreniment de sempre, va dir: «Aquí teniu la clau de casa meva. Aneu-hi de seguida. Jo vindré més tard». En Cardona vivia en una torreta, propiet at seva, als afores de Perpinyà. Al cap d'una estona, en Cardona arribà a casa seva. Anava acompanyat d'un metge francès de tota c onfiança, per guarir el ferit. També anava carregat de queviures de tota mena. Els fugitius estigueren amagats tres o quatre dies en aquella casa. Després van decidir d'anar a Béziers, que era el lloc de procedència dels companys que havien anat a Catalunya, com hem dit abans. En acomiadar-se, en Cardona va voler donar-los diners per les despeses del viatge i per tot el que calgués. 

 Força abans de la caiguda de la monarquia, en Cardon a ja es trobava altra vegada a Catalunya, Treballava, consp irava i no parava mai. Vingué el 14 d'abril de 1931. A les due s de la tarda, immediatament després que en Lluís Companys, des de l balcó de l'ajuntament de Barcelona, hagués proclamat la Re pública, en Francesc Macià proclamava la República catalana. En Daniel Cardona i els seus amics Baltà, Ballester, Pagès, Sariol i Baldú, Colets, Sorts, entre altres, eren al costat de l'Avi, dispo- sats a defensar i a consolidar aquella nova institu ció que acabava de néixer. La gent de Madrid, però, en aquest cas e l govern provisional de la República espanyola, s'esverà de mala manera quan s'assabentà del que passava a Barcelona. «No, allò no podia ésser!», segons ell s. Ràpidament enviaren emissaris a la capital catalana per a fer desistir en Macià «de aquella enormidad». L'Avi, tanmateix, es resistia. Calgué que, des de Madrid, enviessin una delegació integrada per Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domingo i Nicol au d'Olwer a negociar amb en Macià per a fer-li rectif icar el que havia fet. Li van fer promeses... Li oferiren allò i el de més enllà..., per a més endavant. Finalment, en Macià v a rectificar i accedí, el 17 d'abril, a transformar la República Cat alana en Generalitat de Catalunya, institució de la qual fou President fins a la seva mort. No hi hagué, doncs, República Catala na.

En Francesc Macià començà a fer consultes per a for mar el primer govern de la Generalitat. Cridà en Daniel Car dona i va oferir-li una Conselleria en el govern català. L'es cena va ésser dramàtica. En Cardona, fidel a les seves idees i a la seva conducta i trajectòria política de sempre, es negà rodonament, amb tota energia, a acceptar el càrrec que li oferi a el President, acusant l'Avi de trair els alts interessos de Catal unya i dels catalans. Daniel Cardona i els seus amics sortiren d el Palau de la Generalitat fastiguejats i avergonyits de la bai xesa, segons ells, que en Macià i els seus consellers polítics acabave n de cometre envers el poble de Catalunya. Tanmateix, cal dir qu e, bé que en Cardona atacà el President Macià sempre que cregu é que era just de fer-ho, també el respectà sempre i mai no d eixà d'estimar- lo.

Desapareguda la República Catalana, en Daniel Cardona i els seus amics polítics, sense perdre temps, creare n l'organització separatista «Nosaltres Sols!» i publicà un setmanar i amb el mateix títol. Amb el pseudònim de «Vibrant», en Car dona, des de les planes d'aquell portaveu del separatisme català , denuncià enèrgicament certs homes representatius de la nova situació política catalana.

Vingué la revolta del 6 d'octubre de 1934. Daniel Ca rdona i els seus amics es llançaren a la lluita, malgrat es coses que els separaven dels altres partits rep ublicans catalanistes. D'aquell moviment revolucionari fraca ssat, en Cardona en tocà una vegada més les conseqüències, i hagué d'exiliar-se novament a França. Aquesta vegada resi dí a París. No pogué tornar a casa seva fins després del triomf electoral de les esquerres del 16 de febrer de 1936, quan el nou govern decretà l'amnistia general.

Quan els militars espanyols, amb les dretes i les j erarquies de l'Església Catòlica, Apostòlica i Romana, s'alçaren c ontra la República, el 17 de juliol de 1936, en Cardona i els seus amics de «Nosaltres Sols!» s'ajuntaren a totes les forces antifeixistes en el combat per a esclafar els facciosos que encarnav en la reacció espanyola. En Cardona, en representació de la seva organització, formà part d'un organisme que depenia del Comitè An tifeixista de Catalunya.

Pocs dies després, els feixistes ja havien estat de rrotats a tot Catalunya. Les columnes de combatents republicans q ue sortiren de Barcelona, sota el comandament d'en Durruti i de l comandant Enric Pérez Farràs, avançaven victoriosament per le s terres d'Aragó, foragintant-ne les forces feixistes. En aq uells mateixos dies, el Comitè Antifeixista de Catalunya encomanà a Daniel Cardona una missió especial al front aragonès. Card ona la complimentà com se li havia demanat, i quan es disp osava a tornar a Barcelona, per tal d'informar del complime nt de la seva missió, va ésser detingut a Casp, sense gaires mira ments, per un grup d'homes armats, que el traslladaren a la capit al catalana com un vulgar feixista.

El mateix dia de la detenció d'en Cardona, a la nit , el qui això escriu va rebre a Badalona una notificació tel efònica, des de Barcelona, de l'ex-separatista, militant confede ral i llibertari Jaume Balius i Mir, pregant-li que amb la màxima urg ència es presentés al cafè «Lion d'Or» de Barcelona, perquè d avant el fet, més que greu, que s'esdevenia, li calia el meu ajut per a evitar el que ja li semblava inevitable.

No vaig perdre ni un moment. Pel procediment més ràpid que estigué al meu abast, em vaig traslladar a Barcelon a, al lloc de la cita. En un vetllador d'aquell cafè m'esperaven els amics Jaume Balius i Carles Sòria. El primer, sense ni donar-me temps de saludar-los, explotà:

—A Casp han detingut el nostre gran amic Daniel Card ona i, segons informes que ens han donat, l'han portat a Barcelona. Em temo —continuà dient en Balius—, que si nosaltres no fem les coses ràpidament per salvar-lo , l'assassinaran.

— Però, per què l'han d'assassinar? —vaig demanar, sorprès i indignat alhora, a en Balíus.

—Doncs mira, per una bestiesa, com tantes de les qu e es cometen aquests dies terribles que estem vivint tot s plegats. Imagina't que en Cardona, després d'haver portat a terme a Casp la missió que tenia encomanada, de retorn a Barcelo na, l'han detingut perquè anava acompanyat de dos frares que, segons sembla, ell es disposava a salvar —em respongué en Balius.

—I per aquest fet, encara que sigui veritat, de vol er salvar dos frares, l'han de matar? És una mica massa fort tot això, amic Balius —vaig respondre-li. Però, on és, on el tenen detingut, en aquests moments, si és que ho saps? —v aig demanar a l'amic Balius, dirigint-me també a l'amic i company Sòria.

—Francament, no ho sabem —em respongueren aquells d os amics, completament desmoralitzats. Llavors tots tres, en Balius, en Sòria i jo, amb el mateix cotxe que des de Badalona m'havia traslladat a Barce lona, ens adreçàrem a la Conselleria de Governació a la màxim a velocitat possible. Allà demanàrem per parlar amb el general Aranguren. Ens acompanyà en l'entrevista el nostre bon amic Jo an Sancho que, en aquells moments, exercia les funcions de Co missari Especial de Policia en aquell centre oficial. Tant el general Aranguren, com en Sancho, que ja co neixien la detenció d'en Cardona, ens digueren que, per la seva banda, també havien fet indagacions per tal de saber on era detingut el nostre amic, però que no havien aconseguit cap resultat positiu. Tanmateix, creien que possibl ement es trobava detingut en un antic convent. «I, si és així —afegi ren amb amargor—, difícilment se'l podrà salvar.

—Ho provarem! —vaig respondre amb ferma resolució. Sortirem al carrer, i dirigint-me als amics Balius i Sòria, els vaig dir:

—Vosaltres sabeu quina és la meva actitud i la d'al tres companys, en aquests dies d'eufòria criminal. A cad a moment ens estem jugant la vida enfrontant-nos amb certs eleme nts, per tal d'evitar més d'un assassinat, dels molts que es com eten per part d'una colla d'irresponsables que, amb la seva boger ia criminal, només fan que comprometre el moviment revolucionari que està naixent. Tanmateix —vaig continuar dient—, per mira r de salvar la vida del nostre amic Cardona em penso que, sense perdre temps, i vencent la repugnància que em produ eix el que us vaig a proposar, hauríem d'anar a torbar un «minyó» , que també es dedica a matar gent, a demanar-li la seva interv enció per salvar en Cardona, si és que hi arribem a temps. Con sigui que aquest «minyó» —els vaig dir el seu nom— deu algun favor a en Cardona —el nostre amic el salvà una vegada a Perpin yà—, em sembla que ens voldrà ajudar.

Tal dit, tal fet. Vam anar a trobar el «minyó» en q üestió. Sense cap mena de preparació, li vaig engegar:

—Et venim a trobar per dir-te que han detingut en D aniel Cardona, al qual deus recordar, suposo. Segons les nostres informacions, el tenen tancat en un ex-convent dels afores de Barcelona. Si és així, ja comprendràs el que això vo l dir... Tal com jo esperava, la seva reacció va ésser contu ndent: —Assassins, més que assassins! Voler matar en Cardo na! Això sí que jo no ho permetré!

Amb dos cotxes ens presentàrem com un llamp al vell convent. Entràrem, i el «minyó», amb la seva pistol a a la mà, es dirigí a l'home que, segons semblava, feia de «resp onsable» d'aquella, diguem-ne, presó. Li demanà on tenia tan cat en Daniel Cardona, si és que es trobava allí. El «responsable » mirà unes llistes i digué que aquell nom no hi figurava pas. Els dos homes tingueren unes paraules més, totes violentes i amen açadores.

—No l'hauràs portat ja a matar? —demanà el «minyó», que en aquells moments es mostrava tan indignat per aquell possible assassinat. Va! anem de seguida a comprovar-ho —afe gí, encara, el «minyó»

L'escena, que, repetim, va ésser molt violenta entr e aquells dos homes, no va resultar gens ni mica agradable d' haver-la de presenciar. Es tractava, però, d'intentar de salvar la vida d'un gran amic nostre, d'un home idealista que tot ho havia d onat per les llibertats del poble, i que uns inconscients, manca ts de veritable esperit revolucionari, volien fer desaparèixer per sempre més.

Novament emprenguérem el camí de les carreteres, i una vegada arribats al «lloc on els mataven», poguérem comprovar que en Cardona no hi era.

¿On era, doncs, si és que encara vivia? Tràgica i desesperant va ésser aquella nit per a nosaltres, que volíem salva r la vida del nostre amic tan estimat.

L'endemà, per «carambola», l'amic Balius pogué loca litzar l'indret on tenien empresonat en Cardona, com a «ca ndidat a donar-li el passeig». Calgué que l'amic Balius resp ongués amb el seu cap perquè l'alliberessin. Així en Cardona pogu é tornar a casa seva, al costat de tots els seus, al Mas Cardo na, de Sant Just Desvern.

Les incidències que acabem d'explicar impressionare n moltíssim en Cardona. Però malgrat la depressió mora l que li van causar, va continuar lluitant contra el fexisme , fins al darrer moment 

Després, la pèrdua de Barcelona el 26 de gener de 1939, l'ensulsiada, la nostra derrota i la pèrdua d e Catalunya, i, poc després, de tot Espanya. En Cardona, una vegada més —per tercera vegada, hagué d'emprendre el camí de l'exil i cap a França, com tants i tants de centenars de milers de persone s, que fugien per no ésser asser-vits i assassinats per la pesta feix ista. A l'exili visqué, força malalt, a la ciutat de Perpinyà. Però malgrat la seva malaltia, Cardona continuà lluitant i conspira nt. Poc després esclatava la guerra mundial. Cardona travessà diver ses vegades les muntanyes pirinenques per salvar gent que estava en perill a França, per guiar francesos i gent d'altres naciona litats que fugien dels alemanys que dominaven gairebé tot Europa, per salvar aviadors anglesos i americans, caiguts en terres oc upades pels nazis, que volien retornar al combat, per passar di ners dels altres i establir contactes amb els qui, a Cataluny a, continuaven lluitant contra el franquisme... Tota aquesta activ itat que portava en Cardona, malgrat que ja no s'aguantava gaire per què la malaltia que patia l'anava rosegant lentament i sense pietat , la dugué a terme sense que mai, però mai, hagués cobrat ni acceptat cap pesseta de ningú. Ell, en Cardona, deia sempre —i amb molta ra ó per cert —que les llibertats del nostre poble havíem d' ésser nosaltres mateixos qui les havíem de guanyar, sense demanar res a ningú.

Finalment, quan ja va comprendre que les seves forc es l'abandonaven, va voler anar a morir a la seva terr a, a la seva Catalunya. Amb un esforç més que suprem va tornar a passar clandestinament i per última vegada, les muntanyes pirinenques — que no tenien res de regalades, com diu la cançó po pular, sinó molt de seques i plenes de tristor. El dia 13 de ma rç de 1942 entrava clandestinament a casa seva, al Mas Cardona , de Sant Just Desvern, que ell tant estimava i adorava. Secretame nt va ésser assistit, mentre va durar la seva malaltia —càncer a la bufet a biliar—, pels dignes metges X. i X. Després de la mort d'en Cardona, aquests exemplars i honorables doctors van ésser castigats per les autoritats franquistes per haver assistit a aquell gran patriota català

La malaltia de Daniel Cardona va durar gairebé un any. Un any que visqué al Mas Cardona clandestinament. Quan ja s'estava morint, per pròpia voluntat, fou assistit espiritualment per mossèn X

En els seus darrers moments, conservant tot el seu coneixement, amb el cap ben serè, es dirigí al seu fill Jordi i li digué:

—Vull que em posis damunt la meva pell la senyera estelada i que m'enterreu juntament amb la teva mar e, la germana i l'avi

Demanà la mà del seu fill, i la premé fortament fin s que morí. Era el dia 7 de març de 1943, a dos quarts de vuit del vespre.

Quan s'escampà la trista nova per Sant Just Desvern — població de la qual Daniel Cardona havia estat alcal de popular— i pels llocs veïns, molta gent va desfilar pel Mas Cardona, davant les despulles d'aquell gran ciutadà i patriota català. Va ésser una veritable manifestació popular en honor de l'home estimat. Les autoritats locals es donaren pr essa a advertir el governador civil del que passava a Sant Just Des vern. El governador civil, que era un individu anomenat Anto nio Correa Véglison, va prohibir que la gent pogués visitar el Mas Cardona, i d'una manera ben «cristiana», per cert, envià una a llau de policies que envaïren la casa pairal dels Cardona. Preguntes insidioses i malèvoles, interrogatoris i tot el que volgueren van fer aquells sicaris del règim franquista, sense que tinguessin cap mena de respecte pel dol que existia en aquella lla r familiar. Ensems, aquells representants del desordre públic o rdenaren que es practiqués l'autòpsia al cadàver, la qual cosa va é sser evitada, en fer-se responsables el metges X. i X. del que havia mort en Cardona.

EI governador civil de Barcelona manà que l'enterra ment tingués lloc el dia 9 de març a les sis del matí, i només va permetre que hi assistís la família. La ma nifestació de simpatia que el poble volia retre a Daniel Cardona v a ésser prohibida brutalment 

Fou enterrat un dia plujós, acompanyat pels seus tr es fills, una noia í dos nois, i d'una veïna que, desafiant l'ord re donada pel governador civil, va voler acompanyar també les des pulles mortals d'en Cardona fins al cementiri de Sant Just Desvern . Davant el cotxe mortuori hi anaven unes parelles de la guàrdi a civil, amb llurs capots, els tricornis i els fusells. Darrera, la petita comitiva. Tot el camí i àdhuc el mateix cementiri e ra envaït per la guàrdia civil i la policia. Segurament per tal d'ev itar que en Da- niel Cardona no se'ls escapés una vegada més...

I ara reposa al cementiri de Sant Just Desvern, amb la seva esposa, Madrona Gelabert i Castellví, amb la qual m ai no tingué cap discussió per les idees, car, ella, com ell, era una catalana de soca i arrel, i una fervent separatista .

Aquesta va ésser, explicada a grans trets, la vida d'en Daniel Cardona. La vida d'un veritable lluitador per les ll ibertats del seu poble, i d'un amic, d'un gran amic, dels trebal ladors que, com ell, lluitaven per un món millor, més just que l'ac tual.

Crec, i ben sincerament, que quan les llibertats ci utadanes hagin estat restablertes al nostre país, serà un de ure dels homes de la C.N.T. i dels llibertaris de casa nostra —com a desgreuge del que uns folls i irresponsables van cometre cont ra d'ell— retre a Daniel Cardona i Civit l'homenatge que li de vem.

Joan Manent

Capítol dedicat a Daniel Cardona del llibre Records d'un sindicalista llibertàri català 1916-1943. Edicions catalanes de París. 1976