Catalunya, els tres partits catalans i les vinentes eleccions

Aquesta Agrupació Catalanista Radical us dirigeix aquest manifest, perquè entén com un deure patriòtic ineludible l’aclariment de la situació política a Catalunya i especialment pel que es refereix a la definitiva definició d’aquells partits catalans que fan de la causa de la llibertat de la nostra terra el fet primordial i essencial del seu pla doctrinal i ideològic. La Unió Catalanista, organisme nacional apolític, a la qual aquesta Agrupació està adherida, palesà en el seu darrer manifest l’opinió d’aquells catalans que creuen que la divisió de les forces o partits catalanistes és sols acceptable com a fet natural, biològic, confirmat en els moviments nacionalistes d’altres pobles, en la diferenciació en el procediment, però no la diferenciació en l’ordre general polític extern o almenys secundari, a l’ideal essencial de llibertat pàtria.

Era d’esperar que, passada la primera dictadura que Catalunya patí i que fou l’època més trista de la nostra Història, els partits i nuclis catalanistes esmenarien el camí emprès i, sense ofegar, ans al contrari, expandint-les i propagant-les, les respectives variants polítiques i socials, s’accentuaria una concentració de forces, per a recomençar la lluita amb l’energia i virior que les circumstàncies exigien. Dissortadament, no ha estat així. No solament no s’ha produït aquesta suma de forces catalanes, sinó que s’ha arribat a una general dispersió de les mateixes, abandonat de tots àdhuc el que avui ha estat considerat únic nucli separatista, d’Estat Català, fins deixar la nostra bandera darrera actuacions generals de política espanyola. No parlem de la Lliga Regionalista, perquè el seu pla d’abans era ja incompatible amb un veritable moviment nacional català. La seva actuació d’avui, en un altre poble on la lluita nacional persistís, seria qualificada de “traïció a la pàtria”.

Parlem de tots els partits catalanistes que signaren el pacte de Sant Sebastià. No s’ha vist, en cap moviment nacional, que els homes representatius d’aquest moviment col·laboressin amb l’estat opressor i portessin fora de la nació sotmesa la lluita nacional, tot desfigurant-la, afeblint-la, entrebancant-la en el seu camí dreturer i inexorable. Això, que és palesa realitat i fet vivent, s’ha donat entenent al poble, per mitjà d’una Premsa d’apostolat federal-ciutadanista i de mitja concòrdia, que és una actuació normal i molt d’acord amb l’ortodòxia catalanista. Nosaltres protestem d’aquest confusionisme en què s’embranca al poble catalanista. I per això aixequem bandera. És la bandera mateixa que s’aixecà el 1923 i 1924, però, com llavors s’alçà damunt la plana inèdita, ara la recollim abandonada, no pels patriotes, sinó pels elements representatius d’aquests, que per dissort, a Catalunya, mai no han estat a l’alçada de les circumstàncies.

Avui, com aleshores, entenem que per a un català la qüestió més urgent és la de la Llibertat de la pròpia Pàtria. Tota altra concepció política o social que la difereixi, per avançada que es cregui serà una concepció reaccionària, antiliberal i de caràcter i tendència  capitalista.

Avui, com llavors, entenem que per a llibertar la pàtria sols hi ha un camí: el camí del sacrifici. La política, sigui de dreta, sigui d’esquerra, no ha alliberat cap poble, ni ha fet triomfar un estament social. La política electoral, aplicada a Catalunya, és pertorbadora i desmoralitza el nostre poble en la seva voluntat patriòtica.

A Catalunya l’apostolat catalanista sofreix d’aquesta exacerbació de política electoralista, desviant la nostra joventut del veritable camí alliberador. Els partits catalanistes, en lloc d’esmenar aquelles actuacions que portaren com a fruit la crisi de dignitat de 1923 fins a primers de 1930, recomencen de bell nou amb l’antic erro, amb més vehemència i convenciment, diríem, que els partits catalanistes de quinze anys enrere.

Veiem amb goig la creació del Partit Catalanista Republicà, en el sentit de suma de forces d’esquerra catalana, tot i lamentant que altres grups també d’esquerra catalana no vagin així mateix a aquesta fusió de forces, essent llur tàctica política de cara a Espanya de la mateixa manera. El plet català es pot plantejar sols políticament o revolucionària. El partit catalanista republicà recull avui tots aquells catalanistes que creuen preferentment en l’acció política. Els recull avui, perquè la Lliga els ha anat deixant de mica en mica en el seu camí dels servilismes. Però aquest partit no tindrà, per a nosaltres catalanistes radicals, altra valor que la d’ésser l’esquerra de la dreta, perquè els uns i els altres és de cara a Madrid que plantegen el plet nostre.

Per als uns i els altres sembla que la Dictadura de Primo de Rivera, que ens agarrotà de peus i mans i ofegà els clams de reivindicació de la nostra terra, hagi passat en va. Els uns i els altres o no tenen memòria ni noció de la trista realitat, o figuren no tenir-la. El fet és viu i palpable: l’estat de Catalunya és sols comparable a aquella perdurable agonia de Crist, de què ens parla Pascal. La solució Cambó i les solucions Bofill-Nicolau-Rovira són jocs de passatemps, és emprovar les vestimentes a la crucificada.

També al lluny canta un gall. Per a nosaltres és un crit. És el crit de l’Índia, com un ensenyament. És l’eco de la Irlanda com un exemple. La veu mateixa dels catalans de 1640 i 1714, que a través dels temps de la història ens crida al camí! Al capdavall d’aquest camí hi ha, fulgurant d’afirmació i de plenitud ideal, l’estel, símbol i senyal de finalitat alliberadora alhora. No entrebanquem aquest camí amb urnes electorals i amb més plataformes polítiques. No entorpim la nostra marxa ajudant la dels altres; que ens hi obliga una veritable regressió de tàctica, car els partits catalanistes, és un fet comprovat avui per amics i enemics que no parlen ni actuen com abans del 23. Abans d’aquesta data els partits catalans absorbien la política de Madrid. Avui és Madrid que absorbeix la política catalana.

Cal que el catalanisme retorni a moltes fites inicials de la seva marxa ascendent. La desviació ens ha dut ja a la indignitat i ara ens durà a la derrota moral davant els altres pobles.

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                         Daniel CARDONA

NOSALTRES SOLS! Núm. 1   28 de març de 1931