Jaume Martínez i Vendrell (1915-1989)

Per Josep Padró i Margó

La biografia de Jaume Martínez Vendrell[1] és la d’aquells lluitadors gairebé mítics que van dedicar tota la seva vida a una causa política. En el seu cas, la defensa de la democràcia i  la independència de la nació catalana.

Nat a la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló, es va educar socialment sota el signe dels Pomells de Joventut  d’en Josep Maria Folch i Torres, i la Congregació Mariana de la parròquia.

Manyà a la fàbrica de la Colònia Güell i mestre industrial per l’Escola del Treball de Barcelona, va decantar-se de ben jove pel nacionalisme d’esquerres gràcies, en part, a l’ambient que va trobar a aquesta escola, que en aquell moment era dirigida per Rafel de Campalans.

Ell mateix m’havia explicat que la persona que més el va influir en la construcció del seu pensament polític va ser Manuel Folguera i Duran, que havia estat president de la Unió Catalanista i de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.

Folguera i Duran havia estat sots director de la fàbrica Güell i, en marxar-ne per muntar el seu  propi taller a Sabadell, no va perdre contacte amb la Colònia, ans al contrari, ja que s’hi va construir una casa. Això li va permetre mantenir el contacte i la seva influència política i intel·lectual sobre la gent de la Colònia.

Els anys de la República van accelerar la transformació política de Jaume Martínez, en uns anys de joventut ja de per si prou accelerats. Però fou el 6 d’octubre allò que el va radicalitzar definitivament. Aquella nit els joves del poble van muntar guàrdies a la carretera amb escopetes i carrabines de diversa procedència sense que s’arribés a disparar cap tret ni a fer cap altra acció que la d’estar allà palplantats. Jaume Martínez hi va participar. La derrota de la causa que havia proclamat l’Estat Català va ser un dur impacte per a ell i el va estimular a ingressar en la  militància política.

En els mesos següents va entrar en contacte amb Nosaltres Sols i s’hi va lligar, aconseguint decantar un grup de fins a una dotzena de joves de la Colònia vers aquest partit. Era gairebé una qüestió generacional: els homes grans d’esquerra eren  a Esquerra Republicana de Catalunya, i els joves radicals eren  a Nosaltres Sols, i tots ells a la CNT o als Sindicats d’Oposició a la CNT, segons el moment. La resta del ventall estava ocupat per alguns simpatitzants de la Lliga i els membres del Partit Sindicalista.

Jaume Martínez va formar part del Comitè de Milícies Antifeixistes local, que va respectar la vida de les persones de dretes i del clergat, i   va “incautar” bens de l’església i de la família Güell. Però l’estada de Jaume Martínez al comitè va ser curta, perquè a primers d’agost de 1936  es va allistar a l’expedició del capità Bayo a Mallorca, juntament amb Francesc Vilà, Gregori Font, Antoni Comellas i Joan Montañès,  tots ells de la colònia.

Tornant de Mallorca amb una lleugera ferida de bala, va anar a l’Escola de Guerra, juntament amb Francesc Vilà, d’on van sortir amb el grau d’alferes d’artilleria. I en aquesta arma van fer tota la guerra. Jaume Martínez  va comandar la 6a. Bateria d’Obusos de muntanya, la 16a. Bateria de canons Schneider , va passar per la Plana Major d’Artilleria de l’11è Cos d’Exèrcit, va ser agregat d’artilleria a l’Estat Major de la 32a Divisió i va comandar el 1r grup d’Obusos Vickers. A la Batalla de l’Ebre va caure presoner dels “nacionals” i se’n va escapar al cap d’uns minuts en una embranzida de decisió i coratge. Posteriorment va ser ferit i evacuat a Barcelona. Va acabar la guerra amb la graduació de capità i un nomenament de comandant que no va arribar a ser efectiu perquè la unitat va travessar ordenadament la frontera  el 9 de febrer de 1939.

Als camps de concentració de Sant Cebrià i Agde va coincidir  amb diverses persones de la colònia Güell  i, des del primer moment, va creure que la lluita no s’havia acabat i que calia tornar a Espanya per continuar-la. La guerra encara va durar un parell de mesos i, ben aviat, Gregori Font va començar a explorar passos de frontera que els va permetre anar a casa, assabentar-se de la situació de les responsabilitats polítiques que requeien sobre els concentrats a França i tornar per donar novetats. Al mateix temps, Jaume Martínez es va posar en contacte amb Daniel Cardona, fundador de Nosaltres Sols, i van començar els contactes a l’exterior d’allò que van anomenar genèricament  “l’Organització”.

L’Organització va anar creixent, Jaume Martínez va tornar a l’interior fent vida clandestina a Barcelona i travessant la frontera per contactar amb l’exterior, en una vida que tenia més de guerriller urbà que de polític clandestí de tall clàssic.

Així va anar treballant en  l’agrupament de militants procedents de Nosaltres Sols, Estat Català, FENEC, membres d’ERC i un grup de militars republicans,  que va conduir a la fundació del  Front Nacional de Catalunya  el 1942. Jaume Martínez va ser el responsable de la seva secció militar o “Organització Patriòtica”.

La Secció Militar va desplegar senyeres a Barcelona, va posar algun petard en monuments franquistes, va garantir la infraestructura per a les publicacions clandestines i la propaganda,  i va mantenir el contacte amb França mitjançant els passos fronterers de muntanya. En col·laboració amb la resistència francesa, va col·laborar en la repatriació de pilots d’aviació aliats abatuts a França i va proporcionar informació militar sobre el desplegament de l’exèrcit espanyol en determinades zones de Catalunya. Naturalment, totes aquestes actuacions es feien amb el suport d’armament lleuger, perquè la situació política ho feia imprescindible.

Jaume Martínez va ser detingut per la policia el 13 de juny de 1946 i va ingressar a la presó el 28 del mateix mes amb una pena de vint anys, per no sortir-ne fins el 23 de novembre de 1952.

Aquest interregne de militància entre reixes no el va desanimar i, en sortir del Penal de San Miguel de los Reyes, de València, va continuar la seva trajectòria política al Front Nacional de Catalunya, arribant a presidir en alguna ocasió el seu Consell Nacional.

El 1968 es produeix l’escissió del Front Nacional de Catalunya que dona lloc al Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN). És el temps dels seus contactes amb Josep Tarradellas  i l’avenç cap al que, pocs anys més tard, va ser la Constitució de l’Assemblea de Catalunya i  la formació del Consell de Forces Polítiques, activitats en les que ell hi va tenir una relació indirecta.

El 1977 el FNC s’havia integrat al  Pacte Democràtic en les primeres eleccions de la democràcia , conjuntament amb Convergència Democràtica de Catalunya, Esquerra Democràtica de Catalunya i PSC Reagrupament. Però el FNC va entrar en crisi. Joan Cornudella, el seu històric president, va passar a engruixir les files socialistes i un sector de la militància va ingressar a Convergència Democràtica de Catalunya, mentre que altres sectors es radicalitzaven i es replantejaven la lluita armada.

En aquest context, l’any 1979 Jaume Martínez va ser acusat d’inducció en l’anomenat Cas Bultó, en el qual aquest industrial va morir quan li va esclatar una bomba que li havien enganxat al pit per tal d’obtenir una quantitat de diners. Ell va negar aquest càrrec, tan en el judici com en les seves declaracions posteriors a amics i coneguts, però va entrar novament a la presó.

Posat en llibertat condicional, va refugiar-se a Bèlgica i a França. Recorreguda la sentència pel  Tribunal Suprem, se’l va condemnar a dotze anys de reclusió. Es van formar els “Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans”, afectats per aquest i per altres fets relacionats amb la lluita independentista. A la Colònia Güell l’Ajuntament democràtic[2] va intervenir a favor seu, i es van realitzar alguns actes de defensa i solidaritat amb assistència de força veïnat i gent de fora.

El 1988 va tornar a Espanya a causa d’una malaltia i amb l’esperança  que, per raons d’edat, pogués sortir en llibertat. Va ser ingressat a Carabanchel i a Lleida 2 abans de ser alliberat. Però la seva malaltia era inguarible i va acabar amb la seva vida el 24 de novembre de 1989.

L’Ajuntament de Santa Coloma de Cervelló  ha dedicat un carrer de la Colònia Güell a la seva memòria.