Jaume Ferré, de Vinarós, un company de tertúlia fusteriana, m'ha deixat un llibre de Daniel Cardona que no coneixia “La Batalla i altres textos”. És un llibre publicat per edicions La Magrana i la Diputació de Barcelona de la col·lecció, la “Biblioteca dels clàssics del nacionalisme català. Edició a cura d'Enric Ucelay Da Cal, del 1984 la primera edició.

Daniel Cardona i Civit és una de les figures més mal conegudes del nacionalisme radical català, cosa que sens dubte és sorprenent, considerant la seua influència durant més d'un quart de segle. Entre la primera guerra mundial i l'inici de la lluita antifranquista a Catalunya. Les seues idees mestres sobre la concepció castellanista, violenta, colonialista, i arrogant d'Espanya, del seu estat, encara són vigents.

El primer a comprendre de Cardona és que, —a pesar de ser tinent d'alcalde i Batlle de Sant Just Desvern—, era un home reticent a presentar-se com a polític: no volia figurar, ni fer un paper públic. No fou orador, ni, per voluntat almenys, un autor que cerca reconeixement. Al contrari, als anys trenta, quan “Nosaltres Sols!”, com a traducció lliure del Seinn Féin Irlandés, era un grup notori citat a Madrid i inclús a la mateixa Barcelona com a font d'escàndol, és parlà del grup o de la revista que aglutinava, però no del seu cap. Era una mena d'”anti-lider” social.

Tanmateix, no és Macià sinó Cardona qui és vertaderament representatiu de la formació d'un separatisme català explícitament polític al moment de la Gran Guerra. És Cardona qui pren contacte amb els grups radicals bascos, d'Eli Gallastegui, cap de “Jagi-Jagi” i dels irlandesos del Seinn Féin, partidaris de la lluita armada per alliberar el seu poble oprimit de les urpes de l'estat. Macià es posa al davant del moviment i l'aglutina des de dalt, polint-lo, mentre que Cardona reflexa potser millor les reaccions de base que el feren sorgir en primer lloc. Com a portaveu d'una opció política no electoral i independentista als anys trenta, Cardona esdevingué així el pont de continuïtat entre el passat i el futur del nacionalisme radical català de 1939.

Cardona reivindica el seu moviment com a separatista. S'enfronta a les idees de Prat de la Riba perquè considera que això només porta al ‘federalisme' autonomista de Cambó. Al pacte amb Espanya. Critica tant l'autonomisme, com el federalisme, com a sinònims de l'imperialisme caut d'una “catalanisme” disfressat d'espanyolisme. Al servei de l'estat espanyol. Crítica el que considera l'oportunisme de Macià i d'altres polítics catalans que en realitat malden no per la llibertat plena i el reconeixement íntegre dels pobles de Catalunya, sinó pel pacte amb l'estat per a “sobreviure” vergonyosament i sense dignitat, davant la imposició del dogma de la secular tradició centralista de l'Espanya única, la castellana.

Hi ha una introducció detallada a la figura de Daniel Cardona d'Enric Ucelay, des que va nàixer, el 18 d'agost de 1890 fins que va morir a Sant Just el 7 de març de 1943. Relata quan va treballar de dependent a un comerç del carrer Ferran a Barcelona, als tretze o catorze anys, on va llençar un poal de serradures mullades des d'un balcó a uns militarots que havien destruït i cremat els mobles de setmanaris catalanistes, “Cut-Cut”, perquè les consideraven ofensives. Els militars espanyols van estar a punt d'incendiar la merceria. Fou despatxat però acollit, de seguida, en una altra tenda del carrer del Carme, per la seua valentia en enfrontar-se als militarots de l'exèrcit espanyol.

Davant les constants humiliacions, provocacions, jugades brutes i faxanderies de l'estat espanyol i els seus grups paramilitars, s'anota que un intel·lectual tan exquisit com J.V. Foix, per exemple, podia fer llargues disquisicions sobre els imperatius morals de formar un exèrcit català des de les planes de la revista “Monitor” de Sitges. És a dir, que pel 1921 la dèria militarista estava ben arrelada en els ambients nacionalistes, com a mecanisme de defensa pròpia contra Espanya.

El 1923, Cardona va arreplegar un recull d'articles publicats a “La Tralla” i ho va publicar com a llibre titulat “La Batalla”. Prologat pel poeta Salvat-Papasseit, amic seu i antic company de feina a l'empresa sucrera Can Sunyol. Durant la dictadura de Primo de Rivera, Cardona se'n va exiliat a Paris, on es troba amb Macià i anota: “Jo veia en Macià un catalanisme romàntic i amb caires revolucionaris”. Però pensa que al “cabdill” li manca fermesa per dur a la pràctica l'autèntic Estat Català. Primer col·labora amb Macià quan signen la Lliure Aliança amb la CNT i el PNB (i després s'afegiren els comunistes) i després trenquen definitivament per desavinences polítiques.

El 1924 participa a una assemblea a Lyon entre revolucionaris sindicalistes i separatistes. El 1925 formen Bandera Negra a Bessiers, com una organització armada al servei de l'Estat Català. El 1925 assisteix a una reunió del “Comité pels Pobles Oprimits” a la Rehland Strasse, Berlín. Allà recorda a Erwin Piscator, George Kaiser, Henri Mann, Ernst Töller, Sudermann, etc. A Perpinyà el grup Bandera Negra rep una carta dels germans Xammar Sala (Ramon i Eugeni) i Francesc Marquès que estan recollint fons per a la lluita a Buenos Aires. Del 1931-33 es fa antimacianista i funda “La Unió Catalanista” amb la revista “Nosaltres Sols!” junt a Batista Roca, Rossell i Vilar i Miquel Baltà es dedicà a formar un exèrcit per defensar la República Catalana.

Davant la creació de la Generalitat el 1931, i la redacció de l'Estatut de Núria del juny de 1931. “Nosaltres Sols!” fou l'única organització catalanista que rebutja el plebiscit. Perquè no volia cap pacte amb l'estat espanyol. Cardona es queixà a Lawrence Fernsworth, el corresponsal del “New York Times” a Barcelona, que Macià era un cas d'”oportunisme política”: “la nostra és una doctrina de sacrifici i sense compromisos amb Espanya […]. La nostra llibertat […] no es pot guanyar negociant amb els polítics espanyols”. I critica la política de Macià de “reconciliació” entre Espanya i Catalunya perquè pensa que està abocada al fracàs. En algun article compara la situació de Catalunya amb Escòcia que acceptà formar part del Regne Unit, però assenyala que a Anglaterra hi ha un estat més democràtic que a Espanya. L'Espanya, a la Castellana no admet Catalunya. Per tant, és perdre el temps qualsevol intent federalista.

Per a explicar al jovent què significa la lluita per l'estat català ho vincula amb un procés d'alliberament de les nacionalitats sotmeses al domini i a la sobirania d'un estat, que no és el nostre. Diu Cardona que el 'nacionalisme' “és la plasmació de la justícia i de l'equitat. Representa el més ample sentiment de llibertat política en afirmar que cada nació ha de tenir el dret de crear-se el seu estat, sintetitzador dels seus sentiments i dels seus interessos. No hi ha federalisme sense una hegemonia, no hi pot haver autonomia sense un centralisme estatal. Per això no som autonomistes ni federalistes. Adhuc, estem en contra d'aquestes fórmules pròpies de l'imperialisme caut. Som nacionalistes en la seua forma incorrompuda. Volem la llibertat nacional, estatal i econòmica de Catalunya; volen que els catalans disposin, sense limitacions, dels seus destins com a homes i com a poble. Volem, en concret, la República Catalana lliure, dintre el concert de les nacions civilitzades del món”. Si portem la noció de nacionalisme de Cardona al llenguatge actual de la defensa dels drets humans, socials i lingüístics, dels drets civils, de les llibertats col·lectives, del dret a l'autodeterminació i del reconeixement dels drets de ciutadania, individual, social i col·lectiva, amb els mateixos drets que els ciutadans espanyols o francesos, estarien parlant del mateix. Es tracta del dret a decidir el nostre futur, sense ingerències dels nostres opressors, enemics i botxins. Sempre ens han (mal)tractat com si fórem subalterns, per a imposar-nos la seua llengua, cultura i nació, per a saquejar l'economia i el sistema bancari, per a no invertir, per a imposar una fiscalitat abusiva i injusta, per a emportar-se els nostres obres d'art a la metròpoli de Madrid, etc.

Des de l'antimilitarisme, no compartesc el ‘militarisme' del Cardona, tot i que siga per l'alliberament. Perquè amb Ghandi pense que allò que s'aconsegueix per la força, sempre està amenaçat per la brutalitat d'una força major. La fortalesa de la desobediència civil, de la noviolència o de la insubmissió de masses pot aconseguir molt més que els armes de qualsevol exèrcit i les lleis junjustes de qualsevol estat. No obstant, les idees de Cardona sobre què significa la llibertat de Catalunya, em semblen valuoses per saber que el dogmatisme centralista de la tradició de l'Espanya, única, la castellana, no és cosa de fa quatre dies. Porten segles defensant la subordinació de les catalunyes a les castelles. És una tradició secular que busca la dominació i la humiliació de Catalunya i els Països Catalans, en considerar-nos com una forma de colònia. Algunes d'aquestes idees, per combatre, un estat espanyol que cerca el nostre aniquilament, per desgràcia, continuen sent vàlides al segle XXI. I ho són, de vàlides perquè l'estat espanyol a Madrid, al Museu del Prado té el monopoli de la Dama d'Elx, d'obres d'art del patrimoni valencià, català o mallorquí, previ requisament, com els arxius de Salamanca, com a botí de guerra. Quan més sermonegen sobre el respecte a la diversitat i al pluralisme d'Espanya, més ‘re-centralitzen', si és que alguna vegada han 'descentralitzat' una mica per donar l'aparença que eixíem de la dictadura i hi havia “democràcia”. Sovint, aquests hereus i marmessors de les idees d'Espanya del franquisme (siguen del PP, del PSOE o d'IU), sembla que tenen les dents i les urpes tan esmolades o més que els seus pares i avis.

Publicat al diari el Punt Avui.