| El coneixement dels principis de la fermentació
és occidental i data de finals de segle passat. Per tant, la gent
que antigament preparaven cervesa no ho feien en coneixença de causa
"microbiològica". Tot i així gairebé tots tenien consciència
que hom havia d’afegir el ferment (O el llevat...), alguna
substància mig miraculosa, a la barreja de cereals i aigua per que
fermentés. El seny ens indica que molt probablement devien afegir
unes mescles d’herbes de tota classe i mena i que, alguna mescla "funcionava"
i alguna altra no. Nosaltres, avui, podem dir que les que funcionaven duien
el fong de la fermentació. Però els nostres avantpassats
i els habitants actuals de la selva de Vietnam o de Malàisia no
en tenen ni idea. Ells posen un "ferment" que, de pas, fa d’aromatitzant.
És el més que probable origen del GRUT, barreja d’herbes
que hom afegia a la cervesa a Alemanya en èpoques remotes.
Es poden afegir herbes per aromatitzar la cervesa
i també es poden afegir per altres finalitats com ara sedar, "col·locar"(es
documenten cerveses amb cannabis, per exemple), o per altres finalitats
mèdiques. La història està plena de relacions de curacions
a base de cervesa o sinó, almenys de situacions en les que la cervesa
ha ajudat el pacient a suportar el seu mal. De fet, el LLÚPOL no
és res més, a l’origen, que una de les nombroses plantes
medicinals que s’afegien a la cervesa amb clares intencions curatives :
avui en dia encara es recepten infusions o càpsules de llúpol
com a tònic i com a planta aperitiva (que estimula l’apetit). En
els països germànics, hom fa coixins de flor de llúpol
per als que concilien difícilment el son. És una pràctica
justificada atès que els cons de llúpol duen olis essencials
volàtils que tenen propietats sedants i hipnòtiques. Ajuda
doncs a conciliar el son i ajuda a controlar l’ansietat, regula l’estat
anímic en cas de depressió.
Retorn a dalt
|
