L’Església va aconseguir ser un Estat dins de l’Estat. Totes o gairebé totes les congregacions van anar acumulant riqueses i moltes en negociaren una total o parcial exempció fiscal argüint de l’ajuda que devien als pobres.

Originalment, la vida monàstica s’entenia com una devoció, una dedicació en cos i ànima a Déu i al desenvolupament de la fe. Teòricament, les regles havien estat establertes per empènyer el monjo cap l’oració i l’austeritat. La principal i més antiga regla coneguda, la de Sant Benet (segle V), propugnava que els monjos havien de ser autosuficients : només podien consumir el que produïen, i a més, ho havien de compartir amb els pobres.

Però com atraus milers de pobres, de peregrins mig pagans cap a la fe ? El discurs no convenç, i menys si és en un idioma que no coneixes. Molt aviat, els monjos veieren que s’asseguraven almenys l’assistència de fidels més o menys convençuts si els omplien el pap. I això van fer gràcies la cervesa. Van arrabassar el braceig a la dona i a l’eventual cerveser professional i s’erigiren en els principals fabricants d’aquest beguda alimentària de la seva època. Tot plegat sense pagar impostos. Al revés cobrant-ne !

Evidentment, si no eres monjo i eres cerveser, ho tenies molt, però que molt magre : segurament havies de comprar l’ordi o el forment (impost), segurament no tenies una deu d’aigua i l’havies de comprar o pagar drets d’ús. Segurament pagaries algun cànon legal pel dret a exercir, i a més, molt segurament deuries satisfer algun impost sobre la quantitat, la densitat i sobre les vendes. Total que, més o menys com avui, si no pertanyies a un trust, t’ofegaven. I com avui, t’apanyaves com podies. Si el teu article havia de ser més car que el de la multinacional, havies de jugar amb el servei i la qualitat.

Els cervesers privats inventaren o tornaren a introduir el GRUYT o GRUT. Era probablement la forma que havien tingut de sempre les cerveseres sacerdotesses d’intentar controlar el fenomen de la fermentació. Era una barreja d’herbes, probablement trinxades, macerades, barrejades i processades de mil formes que, també probablement, en més d’un cas, devien fer fermentar. ( Que sapiguem, el GRUYT es componia entre altres coses de Murta - Myrtus -, de bruc - Èrica - aquí torna a aparèixer l’escombra de la bruixa, de romaní i de moltes altres plantes - com el llúpol - i baies de tota classe).

Sabíeu que BRUIXA vé de BRUC ? I que tal associació ve de la costum de les bruixes de reunir-se enmig dels bruguerars i d’amagar-s’hi en cas de persecució ? no ? Doncs ara ja no ho podeu dir. Afegirem que antigament, les escombres es feien de bruc...

Els cervesers començaren doncs a fer la competència als monjos amb un producte més elaborat. Hom passà de la CERVISIA, (cervesa, cervoise), a la BIÈRE, (Beer, Bier, Birra) afegint-hi principalment llúpol (Beor en idioma cèltic). Quan els senyors nobles i rics veieren el negoci del nou producte, passaren a apadrinar-lo. I així començaren a aparèixer ciutats o confraries que, com els monjos abans, negociaren els seus drets de fabricar i comerciar amb cervesa de manera més o menys autònoma i sense tanta pressió fiscal. En 974, l’emperador Otó II va concedir el dret de fabricació de la cervesa a la ciutat de Lieja sense cap contrapartida (aparent, afegiríem nosaltres). Cal dir que la cervesa amb Gruyt devia conservar-se molt millor que la cervisia gràcies a la presència dels astringents de les plantes. De manera que els monjos, almenys els de l’àrea mediterrània, es passaren amb armes i bagatges al conreu del vi. Aquest si que es conservava bé.
Retorn a dalt