La responsabilitat era important. N’hi havia prou que la dona no fes correctament la seva feina per que els Déus es neguessin a intercedir en el miracle de la fermentació i en altres necessitats que tenien els humans. La dona, en el seu paper màgic de processament dels aliments, havia de ser capaç d’invocar els Déus. Per això, no se’ls permetia tocar res mentre tenien la menstruació (considerada aquesta "impura" i, per tant, indigna del comerç amb els Déus o els esperits - o qui estigués de guàrdia aquell dia). Si no hi havia cervesa, o si era dolenta, no hi havia cerimònia (A qui se li acudiria presentar un producte mal fet en libacions amb forces que et podrien destruir en un obrir i tancar d‘ulls ?)

En tota l’Europa pagana, no hi va haver cap lloc en el que l’elaboració de la cervesa per les dones fos considerada una simple habilitat culinària. La dona, tant en qualitat de sacerdotessa com en qualitat de cervesera tenia una funció central en la celebració dels sacrificis propiciatoris (fins i tot en els més sanguinaris).

De la mateixa manera que, avui en dia encara, els ferrers i els minaires d’algunes zones de l’Africa són considerats mags i sacerdots

Amb la cristianització d’Europa, el paper i la jerarquia de la cervesera perden la seva riquesa original. A partir dels primers segles de la nostra era, el vi adquireix un protagonisme que roba a la cervesa. Aquesta es retira amb la seva elaboradora cap l’ús i l’abús laic, popular i familiar. En els pobles nòrdics s’aixeca una forta resistència : el vi estova el caràcter diuen, i venia amb una religió que no feia amb ells.

Després de la caiguda de Roma, una segona onada conqueridora envaeix Europa. Menys sorollosa però més eficaç i a més llarg termini. No per això és menys violent : ocupa llocs sagrats, modifica costums, destrueix santuaris, prohibeix la festa i la libació...L’Església lluita obertament contra les pràctiques "bàrbares". Les darreres resistències cauen, al Nord d’Europa, al segle X. La cervesera encara lluita darrere les seves calderes i els seus fogons, però la seva activitat quedarà encara més relegada a casa o a la taverna, als albergs i a les fondes que jalonen les rutes comercials. A Anglaterra com a l’Imperi carolingi, es restableix la vella costum galo-romana d’assenyalar aquests llocs amb una escombra a guisa d’insígnia. (aquesta usança ens reporta, sense que ho vulguem, a la costum de representar les bruixes muntades en escombres).

Amb el canvi de caràcter, la fabricació de la cervesa, convertida en comerç, passa progressivament a les mans dels homes exceptuant els llocs on el braceig es manté en àmbits domèstics. Només cal destacar Katharina von Bora, cervesera de professió que hagué d’abandonar la faceta pública del seu ofici quan es casà amb en Martí Luter... Es pot resseguir el braceig femení fins a avui en dia però cal dir que, o bé aquesta activitat és exclusivament domèstica, o bé es troba en seriós perill d’extinció.
Retorn a dalt