| La cervesa té quelcom de màgia.
Per nosaltres que, qui més qui menys, sabem què és
la cervesa, ja és una cosa prou insòlita la fabricació
de la qual està plena de secrets i de misteris. Imaginem doncs els
nostres avant passats, que no tenien ni idea de com es feia la cervesa.
Només sabien quins passos havien de fer i, sense saber perquè,
empíricament sabien quins donaven resultats i quins no.
D’altra banda, com totes les begudes fermentades,
la cervesa duu alcohol. Un ingredient que, begut en quantitat suficient
pot modificar el comportament. Aquest fenomen tampoc rebia una explicació
científica com avui, de manera que també entrava en el domini
de la màgia.
L’home sempre ha entès el mon dels Déus
i dels esperits com una cosa incorpòria i etèria. Si els
nimbus són habitats de gent d’aquesta categoria, lògicament
els seus aliments es corresponen a la seva naturalesa. Així doncs,
com més volàtils les ofrenes més tenen possibilitats
de plaure als ocupants de l’altre mon. Per això, els nostres avantpassats
oferien perfums i fums perfumats com l’encens. Avui en dia, encara es crema
encens en les esglésies catòliques els dies assenyalats.
Després dels combinats gasosos, venien els líquids. I a Egipte,
el líquid que més garanties oferia per plaure als Déus
era la cervesa. El llibre dels morts (uns textos que no es troben sota
la forma d’un llibre sinó pintat en les parets) refereix moltes
vegades ofrenes de cervesa als Déus.
La cervesa també passava la gana. No
és res extraordinari que hom en donés les gràcies
als Déus. Concretament, com ja ho hem vist a l’Etimologia i altres
qüestions lèxiques, recordem que essent Ceres la deessa dels
"CERE-ALS", la cervesa va ser batejada CERVISIA, "força
de Ceres", o "beguda forta de Ceres" o "forta gràcies
a Ceres"...
Donat tot això, no és d’estranyar
que la cervesa es veiés implicada en tota classe i mena de cerimònies
religioses, animistes, màgiques, propiciatòries, guerreres,
etc. en el passat, i en algun cas retirat, en el present.
Sobre la sacralitat.
Hom pot interrogar-se sobre el fet que constantment
ens trobem els Déus implicats en la fabricació de moltes
coses. I és que, en èpoques molt remotes, quan l’home estava
elaborant el que més tard seria la cervesa, hom creia que el Món
era un ésser viu que evolucionava com els éssers que vivien
a la seva faç : naixia, es reproduïa i moria ; menjava, bevia,
estimava, etc. Els homes participaven d’aquesta vida, i com que tenien
autonomia, podien incidir sobre els processos d’evolució de la Terra.
Un minaire, un ferrer no feien més que accelerar el procés
natural d’evolució dels metalls. I en això, la seva funció
era màgica i sagrada.
Per extensió, totes les activitats
en consonància amb la Terra Mare però que n’acceleraven o
frenaven l’evolució natural, tenien possibilitats de tenir un caràcter
sagrat. No ens estranyi doncs que la fabricació de cervesa, un procés
eminentment natural, arribés a veure’s com un esdeveniment en relació
amb la Tellus Mater o amb els seus íncubs, súcubs, esperits,
àngels, querubins, genis, follets o el que vulgueu, tot plegat extensions
de l’Esperit Primordial.
En certa forma, és de lamentar la pèrdua
del caràcter sagrat de la cervesa i que s’hagi convertit, com tantes
altres coses, en un producte de consum massiu i generador de peles. Això
ens ha fet perdre el 90% de la tradició cervesera europea (si ens
referim a l’edat mitja, un poble com Lembeek, a Bèlgica, tenia 400
cervesers, mentre que avui té una sola cerveseria !). En els anys
60 encara es tancaven cerveseries "no-rentables". Sortosament, i sense
l’ajut de la sacralitat, però amb l’esperit d’elaborar un producte
(rentable, això si) en el que el bon fer torna a prendre un protagonisme
que havia perdut, s’estan obrint noves cerveseries arreu el món
i s’està estenent el moviment de les micro-cerveseries, uns bars,
a vegades restaurants, que només produeixen la cervesa que consumirà
la seva clientela. Com en el passat.
Retorn a dalt
|
