Introducció:
Per a qui gaudeixi amb la cervesa, Bèlgica és un món a part que mereix una atenció especial. Nosaltres mateixos vam començar interessant-nos per la cervesa, ara fa molts anys, sorprenent-nos davant d’una cervesa fosca d’abadia (Sospitem que era una Chimay, llavors no se’n coneixia cap altra). Estàvem acostumats a aquelles coses insulses mig lager i mig pils, que volen i dolen, que passen sense deixar rastre ni en la boca ni en la memòria. Ens pensàvem que allò era cervesa. Ho era, però era una aproximació més que limitada.

Sense desmerèixer la gran varietat de cerveses angleses ni el món de les cerveses alemanyes, hem de dir que no hi ha cap lloc del món on ofereixin una varietat de mètodes i de productes tan gran per metre quadrat (Hem comptat, alt per alt unes 400 cerveses repartides en 10 tipus!) D’entrada, totes les formes de fermentació són tradicionalment representades: la fermentació baixa, la fermentació alta i la fermentació espontània. No hi ha cap altre lloc del món occidental on es produeixin cerveses amb la clara intenció de no controlar el tipus de fermentació. Això dóna les cerveses de la família dels LAMBIC : Lambic ; Gueuze ; Faro ; Mars.

Lambic, contràriament al que hem llegit en algun lloc, no té res a veure amb els alambins (cast. Alambique), si bé aquesta confusió és corrent i ve de l’època en què els castellans conquistaren els països baixos. És més fàcil imaginar que Lambic ve de LEMBEEK, un poble al sud de Brussel·les, al centre de la zona geogràfica on es fan aquests tipus de cerveses.

També hi trobem cerveses d’alta fermentació per influència recent dels Anglesos: ALES Belgues. I finalment, també podem trobar LAGER i PILSEN belgues. A part d’això, no hem d’oblidar les cerveses d’ABADIA. Comencem per aquestes últimes.
Retorn cerveses belgues
Retorn a dalt de tot
 

CERVESES D’ABADIA.
Qualsevol cervesa feta actualment o en el passat en una abadia pot dir-se cervesa d’abadia. No és una apel·lació controlada.

A l’edat mitja, moltes abadies elaboraven cerveses per alimentar els fidels i els peregrins. Era una qüestió de supervivència: l’abadia que no oferia vi o cervesa, no tenia fidels; ningú hi anava, i per tant, els monjos no tenien ingressos. A conseqüència de què, havien de tancar portes. El món era tan bèstia i cruel com avui. O potser més.

Actualment, existeixen moltes reminiscències d’aquelles èpoques. Es pot comprar aromes de Montserrat en el monestir de Montserrat i tota classe i mena de begudes i menjars als monestirs d’arreu el món. (Històricament, per exemple, el monestir de Montserrat té un paper important en la introducció del cava a Catalunya.) És una solució que els monjos d’avui en dia tenen per assegurar-se la subsistència.

La història recent fou prou cruel amb els monestirs. La Revolució Francesa fou un botxí que inhabilità nombre de cenobis. De fet, gairebé tots els norbertins i molts benedictins sucumbiren i els frares desertaren dels cenobis. Però guardaren moltes receptes. Els Trappistes es mantingueren i foren a l’origen de la difusió de la cervesa d’abadia.

Quan es tractà de reconstruir abadies, els monjos trobaren el terreny adobat perquè les companyies cerveseres els fornissin els diners a canvi de l’ús del nom de l’abadia. La primera no-trappista en fer el pas fou l’abadia norbertina de Leffe (Interbrew; 1950), seguida de prop per la de Grimbergen (Alken-Maes), Maredsous (Moortgat), Corsendonck (Keersmaekers; 1982), Affligem (De Smedt + Heineken; 1970), Floreffe (Lefebvre; 1995), St Bernardus (Claus; 1992) i Tongerlo (Haacht).

Pel que fa a la cervesa, moltes abadies en fabriquen elles mateixes o n’han autoritzat la llicència, però les més originals i especials són les cinc abadies Trappistes de Bèlgica i la d’Holanda. Concretament: ORVAL; CHIMAY(Notre Dame de Scourmont); WESTMALLE ; ROCHEFORT (Notre Dame de Saint Rémy)  ; WESTVLETEREN (St Sixtus) per Bèlgica. A Holanda hi ha KONNINGSHAVEN a SCHAAPSKOOI. Són les sis úniques abadies que produeixen cervesa amb la denominació de TRAPPISTE. (Hem d’afegir una notícia recent: sembla ser que s’ha afegit una abadia al llistat de les trappistes: ACHEL, Bèlgica).

Nota: La pela és un motor tremend i enganyós. Hem sabut que la cervesa Trappista "La Trappe", de Schaapskoi és un invent que es dóna bastant en el món de la cervesa: Existeix un negociant en cerveses, importador, exportador, traficant etc que es diu JOHN MARTIN. Aquesta empresa, a part de comerciar amb cerveses fetes per altres empreses, encarrega algunes receptes a cerveseries del seu circuit (com ara la Gordon´s). Quan van observar que el lema TRAPPIST seria un negoci, es van afanyar a "fitxar" una abadia que fos de la congregació i que pogués lluir aquesta menció legalment. Per tant, aquesta cervesa, encara que boníssima, és un pur producte de l’afany de calers. En acabat, també es pot dir això de la ORVAL, o no?

Quan els cervesers no poden adquirir el nom d’una abadia, adopten el d’un sant: St Bernardus, St Lievens, St Arnoldus, St Sebastiaan, St Feuillen, St Hermès, St Idesbald. També adopten el nom d’un orde: Augustijn, Dendermonde, o de ruïnes d’abadies: Abbaye des Rocs etc.
Retorn cerveses belgues
Retorn a dalt de tot

[Existeix un cas interessant: l’abadia de Val-Dieu pertany a l’orde cistercenc, per tant no és trappista però es fa la cervesa. Una cervesa excel·lent, per cert. L’abadia es troba en el poble de Aubel, entre Lieja, Maastricht i Aachen (Alemanya) i fou fundada en el segle XIII: Com totes les abadies tingué dificultats importants quan arribà la Revolució Francesa. Al seu voltant hi ha plantacions de llúpol, cosa que demostra que aquesta abadia fou cervesera. En 1993, aquesta abadia transformà un estable en taverna culinària on, evidentment se servia cervesa feta sota llicència en una cerveseria del poble. En 1996, l’Abadia passa a ocupar-se directament de la cerveseria. El mestre cerveser es diu Benoît Humblet.]

(Bars & Beers nº 9 XII-I 2000-2001)

Originalment, les congregacions que avui coneixem com a TRAPPISTES, eren benedictines. Això vol dir que obeïen a les regles de Sant Benet de Núrsia (segle VI). Com en totes les congregacions, les regles, originalment prou austeres rebien un tractament cada cop menys disciplinat fins que apareixia algun monjo que, desitjant retornar a la regla i a la disciplina original, redefinien noves regles que determinaven la fundació de nous monestirs. Així va nàixer l’orde Cistercenc (de l’abadia de Cîteaux a la Borgonya, fundada al segle XI i reformada al segle XII per St Bernat de Claravall), i així va aparèixer l’orde de la TRAPPE, segons la regla de l’abat Rancé instaurada en 1664 (data de la fundació de Kronenburg) per tornar a la disciplina que els cistercencs avien perdut una mica.
Retorn cerveses belgues
Retorn a dalt de tot
 

La Trappe : Ciutat de Normandia (departament de l ‘Orne) on l’abat Armand de Rancé va protagonitzar, al segle XVII, una reforma cèlebre fundant l’orde cistercenc d’estricta observança.

Durant l’època de la revolució, les abadies passaren moments força dolents. En més d’un cas els monjos hagueren de tancar portes aturant unes activitats que, en alguns casos, eren mil·lenàries, i fugir cap a un altre país com ara Bèlgica, Holanda o Luxemburg. Després es tornaren a obrir alguns cenobis o se’n expandiren alguns que havien resistit a l’envestida.

L’abadia actualment en funcionament cerveser més antiga és la d’Orval que va ser fundada per monjos benedictins procedents del sud d’Itàlia al segle XI (I només torna a fer cervesa des de 1930)

Per a aquells que no saben el francès, ve't aquí un resum el que hem trobat a la WEB d’Orval en matèria històrica:
És molt probable que en el llarg passat d’Orval, sempre hi hagués una cerveseria. En són testimonis antics plànols i una descripció precisa deixada per un monjo franciscà ara fa 300 anys i un lloc anomenat HOUBLONNIÈRE, "llupolera", molt a prop del monestir. La cervesa era apreciada sobre tot per les seves virtuts alimentàries : li deien el "pa líquid". Però els monjos d’Orval es guanyaren la vida establint una farga en 1529 amb el permís de Carles V.

La cerveseria fou concebuda, quan, després de 130 anys de ruïna, s’hagué de restaurar el monestir, exactament com la farga: una manera de recaptar diners per refer el monestir i mantenir-lo. El mestre cerveser que, en 1930 fou encarregat de l’escomesa era un Alemany de nom PAPPENHEIMER. Molt probablement, ell i el Belga HONORÉ VAN ZANDE, present a la cerveseria cap a la mateixa època, comparteixen la paternitat de la cervesa que avui coneixem amb el nom de l’abadia i que sempre ha estat feta per laics. Les combinacions de mètodes de fabricació que van imaginar no es troben enlloc més.

Notre Dame de Saint Rémy, a Rochefort, va ser fundada en 1230 però només fa la cervesa que li coneixem des de 1899. Westmalle va ser fundada en 1794 i va començar a fer cervesa cap al 1836 i a vendre-la en 1870. La seva més coneguda cervesa va ser desenvolupada després de la segona guerra mundial. (Veieu De la Tradició, p.3) En 1831, es fundava l’abadia de Sant Sixtus a Westvleteren i més tard, en1850, monjos d’aquesta última abadia emigraven cap a Chimay per fundar Notre Dame de Scourmont (Scourmont = Mont du secours) Aquesta abadia és la responsable que les cerveses trappistes siguin tan conegudes. També és la que ha fomentat la investigació sobre els llevats de les cerveses trappistes entre ambdues guerres. En efecte va ser llavors quan el pare Theodore, en col·laboració amb el gran científic del món de la cervesa Jean De Clerck, va fer treballs sobre els llevats i altres aspectes que defineixen les cerveses trappistes. Gràcies a l’empenta dels pares de Notre Dame de Scourmont a Chimay, l’apel·lació TRAPPISTE és controlada i reservada.

Les cerveses trappistes són totes de fermentació alta, i presentades en ampolla. Algunes són seques, però la majoria són dolces. Totes són fortes.

Però Bèlgica és un país religiós (o almenys ho era) i s’hi troben almenys 70 monestirs. Tant és així que hi ha un bon nombre d’abadies en actiu i desafectades. N’hi ha hagut prou perquè molts cervesers, veient l’èxit de les cerveses trappistes, donessin als seus productes, més o menys semblants a les cerveses trappistes, noms relacionats amb monestirs. En alguns casos, com ja ho hem comentat, han hagut de pagar als frares el dret de fer servir el nom del seu cenobi o, com en el cas de LEFFE, elaboren cerveses segons receptes "secretament guardades" sota llicència del monestir. Ja veiem que tothom ha de "fer el seu blat...". Valgui citar la cerveseria De Smedt que fabrica cerveses sota llicència de l’abadia d’AFFLIGEM fundada en 1074 i que va deixar de fer cervesa durant la segona guerra mundial. Diuen però, que aquesta abadia és responsable de la introducció del llúpol a la regió (en procedència de Picardia a França) al segle XI. Abbaye i Abidj (respectivament en francès i en flamenc) no són apel·lacions controlades (o denominacions d’origen).
Retorn cerveses belgues
Retorn a dalt de tot

LAMBIC.
Hom sol dir una Lambic. Però és incorrecte. Hem de dir una cervesa Lambic o un Lambic. És masculí. No ens demaneu perquè. És així. Oi que ningú demana perquè es diu un sofà i no una sofà? Doncs, igual.

En primer lloc, el Lambic és la forma actual més primitiva d’elaboració de cerveses. És àcida, poc o gens carbonatada, en poques paraules : sembla més vi que cervesa.

Es tracta d’una beguda alcoholitzada específicament belga fabricada a partir de most ensucrat i fermentat de forma espontània gràcies a una infecció natural de llevats salvatges i de bacteris propis d’un entorn molt precís. De fet i d’alguna manera, el Lambic és la cervesa que bevien els nostres avantpassats abans de la introducció de tècniques de refrigeració i d’anàlisi bacteriològic (Veieu HISTÒRIA, ZYTHOS). És la cervesa més "antiga" que podem beure.

El Lambic es beneficia d’una denominació d’origen des de 1965. Els criteris perquè el producte sigui un Lambic van ser llavors determinats: ha de ser compost de 70% de malt i 30% de forment cru. El llúpol no ha de ser fresc, ha de ser "passat"(Així és menys amarg). El malt pot ser d’ordi o d’ordi primerenc. El most ha de presentar una densitat d’almenys 5º belgues amb una tolerància de 5%. Contràriament a totes les altres cerveses, no se li afegeix cap mena de llevat. Els ferments necessaris a la seva maduració cauen pròpiament pel seu pes, puix que vénen de forma completament natural de l’aire de la regió de Brussel·les i de la vall del Senne.

Només es fa l’hivern per evitar que fermenti massa. El Lambic, un cop acabat, ha de descansar entre un i tres anys. Un Lambic "jove" té un any, mentre que es considera vell quan té més de dos anys. El Lambic envelleix en enormes botes de fusta de roure (de fins a 6000 l.).

Hom explica que els cervesers que produeixen Lambic es resisteixen molt a efectuar qualsevol canvi en les seves instal·lacions de por de molestar els microorganismes responsables de la fermentació. Les darreres notícies són que investigadors de la Universitat de Louvain estan intentant desvetllar el misteri de la fermentació espontània.

El Lambic és difícil de trobar. En efecte, el fan servir barrejat per a fer GUEUZE.

El Lambic vell macerat amb cireres es transforma en KRIEK-LAMBIC.
Retorn cerveses belgues
Retorn a dalt de tot
 

La GUEUZE :
Conten que la GUEUZE va néixer a LEMBEEK, al sud de Brussel·les. Aquest poble sempre s’havia beneficiat d’un privilegi important: fins a 1860, els fabricants de cervesa no pagaven drets de sisa sobre les seves calderes.

Dret de sisa : dret que consistia en gravar, en benefici del fisc, alguns gèneres de consum (carn, pa, vi, farina) amb una rebaixa de certa quantitat en els pesos i mesures utilitzats pels venedors. En pla : el client es pensava que comprava una lliura però rebia menys. La diferència anava de dret cap a les arques de l’estat. Aquest dret desaparegué definitivament a la península ibèrica en 1845.

Cap a 1870, l’alcalde de Lembeek, propietari d’una cerveseria, va contractar els serveis de l’enginyer Cayaerts. Junts intentaren aplicar al Lambic les tècniques de fermentació en ampolla que havia donat bon resultat a la Champagne. Així va néixer la GUEUZE en ampolles.

La història també conta que l’invent rebé l’apel·latiu de "Lambic de chez le gueux" (Lambic de cal pobre) perquè l’alcalde de Lembeek era conegut per les seves idees socialitzants que recordaven les del "partit dels captaires" (parti des Gueus), hereu del que en 1566 fundaren els calvinistes de Flandes per lluitar contra l’Imperi espanyol. Aviat, el Lambic dels pobres es convertiria en "pobres", GUEUX. Essent que en Francès la cervesa és femenina, passaren de GUEUX a GUEUZE.

La GUEUZE resulta doncs d’una fermentació espontània i composta de Lambics de diverses edats. Contràriament al que passa amb el cava, no s’hi afegeix sucre ni llevat. El Lambic jove encara duu sucres residuals i el barregen amb un Lambic en el que ja no en queda. Això es posa en ampolla, per tant es farà una segona fermentació en ampolla. És possible que la idea fos més antiga. En efecte, sabem de molts productes que es barregen per tal d’equilibrar sabors o per tal de tapar algun defecte de gust o per potenciar-ne un altre. El cas és que les GUEUZE presenten doncs una segona fermentació en ampolla i es poden distribuir quan tenen un any o més.
Retorn cerveses belgues
Retorn a dalt de tot
 

FARO / MARS :
La Faro és una forma endolcida del Lambic. Recordem que, a Anglaterra, existia el costum d’afegir sucre al STOUT amb la intenció de fer-lo més alimentador. A Bèlgica, quan un Lambic havia sortit massa fluix o massa àcid el reservaven per fer barreges destinades a ser endolcides amb sucre, a vegades a la mateixa taverna. En un altre lloc, es consideraria una barbaritat o aneu a saber el què. A Bèlgica, el fet de saber tastar i elaborar barreges de Lambics és una art consumat. El resultat és la FARO, un Lambic dolcet d’entre 4 i 6% de vol. alc.

Avui en dia, que sapiguem, ningú elabora cap MARS. Aquesta cervesa es feia al mes de Març amb els mostos més fluixos que no es conservarien per fer Lambic.

CERVESES DE FRUITA :
l’Oest de Brussel·les és la zona d’origen de les cerveses de fruita. Originalment, aquesta beguda es feia a base de cireres de la varietat SCHAARBEEK, del nom d’un poble en els suburbis de Brussel·les avui absorbit per la capital.

La cervesa de cireres fetes amb Lambic, lògicament es diuen KRIEKEN LAMBIC (o KRIEK LAMBIC). Hom recull les cireres a finals de Juliol o a principis d’Agost i es posen 50 kg. de cireres per 250 l. de Lambic jove. Les cireres, senceres, amb pell i pinyol, maceren 8 mesos (o almenys fins a Nadal) dins del líquid. La polpa de la fruita fermenta dins del most, i la cervesa obtinguda es filtra completament o en part. S’emmagatzema la KRIEK LAMBIC durant almenys un any i es dosifica la barreja (de Lambics) per equilibrar finament els sabors. La dosificació de KRIEK de Lambic de diverses edats depèn del talent del cerveser, talent que es basa més en el judici, l’experiència i l’instint que en formules científiques.

Les millors cerveses artesanes de fruita, basades en Lambic (Kriek, Frambozen) són seques i tenen una gran complexitat i delicadesa de gustos i aromes. Diuen que són la resposta més elegant del món de les cerveses a l’invent del cava rosat (nosaltres no ho diem perquè no apreciem el cava rosat : no el trobem ni bo ni elegant. El trobem carrincló o "hortera". Però això és una apreciació molt subjectiva.) .

El caràcter vinós del Lambic combina força bé amb la fruita, i la dolçor d’aquesta compensa adequadament l’acidesa de la cervesa. El fet que sigui una cervesa de llarga "guàrdia" (veieu Bière de Garde) implica que la fruita va macerant i els seus sucres fermentant de forma que el gust de la cirera va impregnant el Lambic. Primer la fermentació ataca la polpa de la fruita, i al final, també es menja el pinyol o part d’ell, cosa que dóna al producte final un gustet ametllat que contribueix positivament a la complexitat del beuratge.

Quan el KRIEK arriba als 5 anys, la seva graduació en alcohol ja és tan alta que no permet la degustació còmoda dels altres aromes.

No totes les KRIEK ni les altres cerveses de fruita són fetes a base de Lambic. Per això hi ha KRIEK i KRIEK Lambic. També se’n fan doncs a base de Lagers belgues o de Lagers fosques. N’hi ha que són filtrades i d’altres que no.

A part de cirera i de gerd, s’estan fent altres cerveses de fruita com ara de plàtan o de préssec, algunes d’elles ja no a base de la fruita sinó de concentrats i de xarops. Hi ha qui diu que són productes força acceptables i hi ha qui els compara amb aquestes llaunes de cervesa amb gasosa (clara en llauna) que hom troba en els supermercats. En qualsevol cas, aquestes cerveses de fruites no clàssiques es topen amb una certa resistència dels tastadors de cerveses més puristes. 

Retorn cerveses belgues
Retorn a dalt de tot
 

ALES FORTES BELGUES
Hem recollit que els productes cervesers anglesos i escocesos es popularitzaren a Bèlgica amb la vinguda de tropes d’aquells països durant la primera i la segona guerres mundials. D’aquesta manera s’introduí el terme ALE per les cerveses d’alta fermentació belgues. El que no hem pogut aclarir de moment és si se’n feien abans que els europeus organitzessin la gran carnisseria. Nosaltres creiem que si. Creiem que es feien cerveses de "guàrdia" com al nord de França i que probablement es feien Lagers i Pilsen, com avui en dia. Pensem que la importància quantitativa d’aquestes tropes va donar sortida comercial a productes ja existents i, també, els productes que els illencs importaren devien inspirar els Belgues a variar encara més la seva oferta, si pot ser.

Avui en dia, especialment a la zona francòfona (Wallonie), hom no sol fer servir el terme anglès sinó que es diu una SPÉCIALE BELGE, una SPÉCIALE a seques o bé encara, una BELGE.
Retorn cerveses belgues
Retorn a dalt de tot
 
 
 

BROWN ALE FLAMENCA :
D’alguna manera hem de qualificar o de categoritzar els productes per poder comunicar i parlar d’ells. Brown Ale és una terminologia anglòfona que permet designar un tipus de cervesa fosca, (no negra) de fermentació alta. Però aquí hem d’aturar la comparació. Les "BIÈRE BRUNE" o "BRUIN BIER" belgues presenten a diversos nivells el clàssic àcid originat per la tradició del LAMBIC. Aquesta cervesa, gairebé exclusiva de Flandres no té res a veure amb els productes homònims anglesos. I, si l’estil és més o menys recent, la indústria cervesera d’aquella zona té arrels força antigues (almenys 1545 per la cerveseria ROMAN a Mater, prop d ‘Oudenaarde.)

Són unes cerveses agredolces i complexes. Es fan servir bastant en cuina. Algunes d’entre elles es poden conservar força temps i, fins i tot, reben el tractament típic de les GUEUZE : barreges de cerveses joves i velles.

Els noms i les designacions són un embolic de por. Molta gent, parlant per boca d’ase, designen una cosa amb el nom d’una altra, altres ho repeteixen i ja tens el cacau servit. Nosaltres hem provat una cervesa marcada BIÈRE BRUNE BELGE que ens han venut com a ALE ROJA. Però si ens hem de referir a la descripció més amunt, la cervesa en qüestió, per altra banda deliciosa (QUEUE DE CHARRUE - PLOEGSTEERT), de color ambre, era una autèntica Brown Ale belga.
 
 

ALE ROJA BELGA :
Quan dèiem que el món de la cervesa belga és variat, ens equivocàvem. En intentar redactar aquest modest compendi de les cerveses per la nostra pàgina WEB, basant-nos en quatre o cinc fonts diferents, ens hem adonat que, per fer-ho bé, havíem d’establir una categoria diferent per cada cerveseria belga i, si molt refinem, havíem de fer una categoria per cada cervesa. Cosa impossible.
Fem la ferma promesa que quan tinguem vacances - d’aquí a molt temps - farem un viatge d’estudi per les cerveseries de Bèlgica i us en farem una detallada ressenya. Si algú ho vol fer abans que nosaltres i ens vol comunicar el resultat de les seves degustacions, obrirem una nova pàgina expressament per fer-ho públic en aquesta WEB.

(Rodenbach)

BROWN ALE BELGA.
El nom flamenc d'aquest estil és OUD BRUIN = vella o antiga marrona o bruna. Aquesta denominació procedeix directament del color característic torrat de la barreja de cerveses velles i joves a la que es procedeix de molt antic (400 anys). Algunes d'entre elles suporten bé el pas del temps i fins i tot, milloren.

Solen presentar una taxa d'alcohol d'entre 5 i 6%, són de color marró torrat amb un sabor intens i agredolç. Les clàssiques són especialment complexes (ofereixen una gran varietat de gustos i aromes sense que cap impedeixi la detecció de cap altre), amb sabors que solen recordar el gust de pansa, d'olives i d'algunes espècies. Servides fresques, són refrescants i aperitives i també són molt apreciades per a cuinar. Algunes, més dolces, són apropiades per a elaborar postres.

(Liefmans; Rodenbach)
Retorn cerveses belgues
Retorn a dalt de tot
 

ALE DAURADA BELGA :
Aquest tipus de cervesa d’alta fermentació és un invent de la casa Moortgat que data de 1970. Des de llavors ha tingut alguns imitadors, però l’original és la DUVEL (dimoni).

De fet, la recepta data de 1923. En 1919, acabada la primera guerra mundial, l'Albert Moortgat se'n anà a Escòcia a recollir ferments d'aquell país. Li costà molt que n'hi donéssin però, al final aconseguí una mostra que s'emportà de retorn a Bèlgica on estigué quatre anys elaborant una de les millors i més sofisticades cerveses del panorama belga. En 1970 per motius probablement econòmics, hagueren de canviar la recepta. El color actual és més clar que el d'abans que tirava més cap a la Scotch Ale.

Originalment, la família Moortgat produïa cerveses fosques d’alta fermentació. En el període entre dues guerres, van intentar imitar les ALE escoceses que estaven llavors de moda a Bèlgica. Més tard, el gran científic cerveser Jean De Clerck, assessor de la firma, va analitzar el sediment de llevat de la Mc Ewan’s madurada en ampolla i hi va descobrir entre 10 i 20 soques de llevat diferents. Al principi, van fer una selecció d’aquestes varietats per elaborar una cervesa fosca. Diu la llegenda que quan un dels obrers va provar el nou cru, es va exclamar: - Això és una cervesa del dimoni! (duvel), encunyant així el nom del producte.

El color de les daurades belgues és el d’una Lager lleugera, però no ho és gens. És una ALE daurada, forta, complexa, fruitada i llupolitzada. L’elaboració d’aquesta cervesa és molt complicada. Només direm que la fermentació és triple; dues en calderes i la tercera en ampolla.

(Duvel; Deugniet)
Retorn cerveses belgues
Retorn a dalt de tot