La dictadura de Primo de Rivera va finalitzar al gener de 1930 amb la dimissió del dictador. El govern espanyol, dirigit pel general Berenguer, va intentar dur a terme una transició democràtica que salvaguardés el règim monàrquic, que havia quedat molt desprestigiat per la seva relació amb la dictadura.

Es va plantejar la convocatòria d’unes eleccions legislatives, però davant l’oposició de la classe política de participar-hi (la dreta volia eleccions municipals i les esquerres primer volia l’assoliment de les llibertats) el govern espanyol va dimitir i finalment es van convocar eleccions municipals.

L’agost de 1930, les forces republicanes catalanes, van signar amb altres forces republicanes estatals l’anomenat Pacte de Sant Sebastià, en el qual es va decidir crear un comitè revolucionari republicà i es van acceptar les reivindicacions autonòmiques catalanes.
 
Aquell any, es fundà l’Agrupació Valencianista Republicana, amb incidència de la petita burgesia, i amb un caràcter filosocialista.

Les esquerres catalanistes, al Principat, van iniciar un procés de convergència impulsat per la gent que s’aplegava entorn de la revista L’Opinió. A l’octubre es va una crida a favor de la unitat de les forces d’esquerra. Resultats d’aquesta crida, es va reunir el març de 1931, la Conferència d’Esquerres Catalanes, en la qual van participar, entre d’altres, el Partit Republicà Català, dirigit per Lluís Companys, l’Estat Català de Francesc Macià i nombroses entitats comarcals. El resultat de la conferència va ser la creació d’un nou partit, anomenat Esquerra Republicana de Catalunya, presidit per Francesc Macià, el qual va decidir presentar-se a les eleccions municipals convocades al mes d’abril.

El 12 d’abril van tenir lloc les eleccions municipals, i van ser plantejades com un plebiscit entre la república i la monarquia. La victòria fou per a les candidatures republicanes, i al Principat, ERC, va obtenir el 68% dels regidors. Al País Valencià, els republicans, agrupats amb els socialistes, també van aconseguir la majoria. En canvi a l’illa de Mallorca, les eleccions foren guanyades per les dretes.

Enmig de l’entusiasme popular, el 14 d’abril de 1931, Francesc Macià va proclamar a Barcelona la República Catalana, hores abans que a Espanya s’hi proclamés la II República Espanyola, fet que enderrocava la monarquia borbònica. La reacció de l’incipient govern de la II República Espanyola no es va fer esperar. El govern republicà espanyol va enviar a Catalunya un ultimàtum, perquè anul·lés la República Catalana. Proposava unes eleccions al Principat, perquè el poble decidís si volia una certa llibertat en la cultura, en l’economia i en l’administració, però sempre amb una Catalunya com a “región española”.

Amb aquesta actitud, el govern espanyol s’oposava que un dels Països Catalans pogués constituir-se en Estat, o sigui, que tingués la llibertat que li corresponia com a membre integrant d’una federació. Permetre-ho anava en contra dels seus plans per perpetuar l’hegemonia castellana dins l’Estat Espanyol. Per això, Macià fou coaccionat, perquè abrogués la República Catalana, perquè fes marxa enrera i que Catalunya tornés a ser una regió espanyola. A canvi, li va oferir una certa llibertat continguda en un estatut d’autonomia i subjecte a un plebiscit.

Estudiant el camí a seguir, Macià va creure més convenient evitar un enfrontament violent. Va confiar en els governants de la II República Espanyola, creient que es podria aconseguir la llibertat de Catalunya de forma pacífica, ja que era una fita justa. Per això Macià va fer marxa enrera i va transformar la República Catalana en la Generalitat de Catalunya.

Després, el poble votà a favor de l’autonomia de forma aclaparadora: el 98%. El temps va demostrar que la dominació espanyola sobre Catalunya continuava sota el vernís republicà, amb l’única diferència que s’havia atenuat una mica la pressió. Espanya va endarrerir al màxim el traspàs de les competències autonòmiques a Catalunya, tal com preveia l’Estatut. Cal dir que Nosaltres Sols, fou l’únic grup catalanista que no dóna suport al projecte, ja que l’estatut no abastava tots els Països Catalans.
 
Un altre aspecte que revela la naturalesa anticatalana dels espanyols republicans era que prohibia la unió o federació de les regions espanyoles entre si. Espanya volia mantenir el desmantellament territorial de Catalunya i d’Euskadi. No volia de cap manera que el País Valencià, el Principat de Catalunya i les Illes Balears formessin una sola unitat administrativa, mal que sigues una gran “región española”. La unitat de tot Catalunya era un gran enfortiment que Espanya no podia tolerar. Representava un perill per a la política imperialista espanyola. Per a Espanya era molt important mantenir el poble català disgregat.

La conflictivitat social del moment, va tornar a tenir un moment àlgid, a principis de 1932, on hi hagué una important revolta anarquista a les zones mineres de l’Alt Llobregat, on van ser proclamats el comunisme llibertari a Sallent i Cardona, entre d’altres viles. Al País València, la revolta tingué incidència a la Ribera Baixa i a la Safor, amb la proclamació del comunisme llibertari, en molts indrets, vaga general a València i la proclamació de la república soviètica a Sollana.

Però malgrat l’oposició espanyola, dins els Països Catalans, seguien els moviments que reclamaven la unitat. Així a l’abril de 1932, se celebrà a Reus, la Diada de la Llengua Catalana, que esdevingué un clam per la unitat dels Països Catalans, amb la participació de personalitats d’arreu de les terres catalanes. L’any següent, commemorant el centenari de la Renaixença, és van organitzar més de 800 fogueres per tots els Països Catalans, per expressar la germanor.
 

A les Illes, dins republicanisme, sorgí un moviment que va proposar el restabliment de la unitat històrica perduda. Aquest moviment sorgí des de l’ajuntament de Felanitx, com per part de F. d'Aguiló. També una part dinàmica s’agrupava al voltant de l’Associació per la Cultura de Mallorca. Aquesta entitat preparà un avantprojecte d’Estatut d’Autonomia. A Menorca, fins i tot, es va demanar incorporar-se a l’estatut d’autonomia del Principat. L’11 de setembre de 1932, l’Acció Republicana de Mallorca i l’Associació per la Cultura de Mallorca, organitzà una expedició balear a Barcelona, per celebrar la promulgació de l’estatut. Amb el règim republicà, s’inicia a les Illes una dinamització del procés de conscienciació nacional.

Al País Valencià, l’any 1934 es va crear l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana, inspirada en l’Associació del Principat. Organitzà cursets i cursos per a infants i mestres i lluitar pel recobrament de l’esperit nacional del País Valencià.

Francesc Macià, quan es va adonar que Catalunya seguia dominada per Espanya, i que els republicans seguien el mateix camí que els governs anteriors, va entendre que l'única manera, perquè Catalunya fos estat independent era batre’ns contra els espanyols, fos quina fos la seva ideologia. Aquest convenciment es desprèn de la següent afirmació de Macià: “Hem de fer un nou 14 d’abril, però auténticament català”.
 
Quan organitzava la força per proclamar Catalunya com a estat independent, el president Macià morí, el 25 de desembre del 1933. Amb la mort de Macià, “l’Avi”, el nostre país es quedava orfe del seu màxim líder del nacionalisme català.

Qui substituí a Macià a la presidència de la Generalitat, fou Lluís Companys i Jover. Companys, provenia del camp polític, havia estat advocat defensor d’anarquistes, amb una llarga experiència i preparació en la lluita politicosocial, amb un gran sentiment de catalanitat, per bé que mancat d’una formació nacionalista. Al moment de ser nomenat president de Catalunya, Lluís Companys no era independentista. Va haver d’actuar en unes condicions molt difícils. D’una banda s’havia d’encarar amb l’hostilitat del govern espanyol republicà, que entrebancava i retardava el redreçament nacional a la Catalunya Central.

En aquells anys, va haver-hi una important crisi econòmica que també va incidir entre les diverses organitzacions d’esquerres i dels treballadors, les quals van començar a definir-se més ideològicament. 

La CNT quedà sota la influència dels anarquistes radicals. L’any 1932 es funda la Federació Socialista Balear, i al Principat l’any 1933 es funda el Bloc Obrer Camperol (BOC) i l’any 1935, el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). Al País Valencià, trobem Esquerra Republicana del País Valencià, l’any 1934, però que s’integrà, durant el mateix any, a Esquerra Valenciana, que mantingué una vinculació important amb ERC. Un altre partit autonomista valencià i el Partit Valencianista d’Esquerra (PVE).

També les dretes es van reorganitzar. Al Principat, la Lliga Regionalista esdevingué, amb la incorporació d’altres partits afins, la Lliga Catalana, i el nou bloc representava l’alternativa oposada a ERC. L’any 1931 es va fundar Unió Democràtica de Catalunya (UDC), que es declarava com a partit catalanista i democràtic i d’inspiració cristiana.

En les eleccions legislatives espanyoles de 1933, van guanyar les dretes i es va iniciar una política contrareformista que va provocar moltes tensions. Al Principat les relacions amb el govern espanyol, es van anar agreujant cada vegada més.

La situació s’enrarí quan el Parlament va aprovar la llei de Contractes de Conreu, i que el govern espanyol, responent a les sol·licitacions de la dreta catalana va abolir posteriorment. Aquesta llei afectava els interessos dels grans terratinents, i per això es van adreçar al govern espanyol perquè abrogués la llei. Aquest capteniment perjudicava Catalunya, perquè desautoritzava el govern català, que en tenia plenes competències. Així donava entrada a la intervenció del govern espanyol republicà; era l’ocasió que Espanya esperava per aixafar el recobrament nacional català. Com es temia, el govern espanyol deixà sense efecte l’ordre de la Generalitat. Així demostrà Espanya la seva naturalesa dominadora.

index|Història PPCC|Història Estelada|Estelades|Grups|Diades|Manifestos|Frases Fetes|Els Segadors|Sant Jordi|Terra Lliure|Tortures|Drets Del Detingut|Xirinacs|Que Pensen Ells