CAPÍTOL 3: LES REVOLTES DE L'ÈPOCA MODERNA

L’herència dels reis catòlics va passar al seu nét Carles, de la casa d’Àustria o d’Habsburg, que regna entre 1516 i 1556. Durant aquesta dinastia comença una decadència als Països Catalans. A l’inici del regnat de Carles I, una revolta social de caràcter menestral i urbà, va commoure el País València, Mallorca i alguns llocs el Principat. Són els fets coneguts com la revolta dels agermanats o la Germania, on la petita burgesia, acompanyada de la pagesia, s’aixecaren contra la noblesa, els terratinents i l’ordre fiscal reial. Es reclamava una major participació i control en el govern municipal i una abolició de la majoria d’impostos.

La revolta s’inicià a València el juliol de 1519 i a finals d’any els seus representants organitzats en la Junta dels Tretze actuaven amb total independència de les autoritats reials i municipals que existien. Els seus promotors foren Joan Llorenç i Guillem Sorolla i Joan Caro. Pel febrer de 1520 el fet de desfilar els oficis armats davant les autoritats eclesiàstiques li donà una plena legalitat a la revolta. Paral·lelament en altres viles també es van constituir Juntes revolucionàries. Durant la primavera del 1520 el moviment reivindicatiu es propagà cap al Principat. L’any 1521 sota la comandància de Vicent Peris, la revolta es radicalitzà pel País Valencià. Van ser suprimits alguns impostos i censals. Però tot i que es van aconseguir importants victòries militars, així com la fugida del lloctinent de València, finalment els agermanats van ser derrotats el 9 de novembre per l’exèrcit reial.

En el mateix any, va esclatà la revolta a Mallorca arran de l’empresonament de set menestrals, fet que provocà un moviment de solidaritat i l’alliberament forçat dels presos. Igual que a València, es va constituí la Junta dels Tretze i també es va reformar el sistema fiscal. L’exèrcit reial inicià el contraatac i al març de 1523 la revolta fou finalment vençuda, i tot seguit, igual que a la resta dels Països Catalans, començà una brutal repressió i suposa el triomf de la noblesa i de l’alta burgesia i la fi de la força i influència dels gremis. A Mallorca, però els gremis dels ferrers, al passar-se al servei del rei i van crear una indústria artillera de gran importància fins a mitjan segle. Els agermanats també van iniciar la cristianització dels moriscs i això va provocar un alçament a la serra d’Espadà pel seu rebuig a ser batejats o expulsats.
 
La superioritat demogràfica i territorial del regne de Castella i la ubicació a Madrid del centre de poder de la monarquia va ser la causa de la seva superioritat sobre els altres. La llengua castellana a l’expandir-se arreu del món, també es va introduir a Catalunya entre les classes dirigents, i això fou una de les causes de la decadència de la llengua catalana.Del primer període Habsburg, cal destacar també l’aparició del bandolerisme, com a conseqüència de la misèria i la crisi econòmica, però també per les rivalitats existents entre l’aristocràcia. Perot Rocaguinarda, Trucafort, Tallaferro, i al cap d’uns anys, Joan de Serrallonga, van ser alguns dels caps bandolers més populars.

També durant aquells anys, les costes catalanes, van restar molt desprotegides, sobretot les de les Illes, i van partir nombrosos atacs pirates de turcs i barbarescos. Per tal de frenar aquestes incursions que ocasionaves saquejos, segrestos de població i la ruïna, es van fer expedicions a Tunis i l’Alger.

Durant el regnat de Felip, que regnà entre1556 i 1598, conegut com Felip II de Castella i, I de Catalunya, que només parlava en castellà, es va demanar diners a tots els territoris per a pagar l’exèrcit del Duc d’Alba, que volia aturar la revolta que s’havia deslliurat als Països Baixos, però Catalunya s’hi va negar, adduint que ja pagava a través dels donatius de les Corts Catalanes. Davant d’aquest fet, els catalans vam ser considerats heretges; érem titllats de la mateixa manera que ho eren els holandesos. Fins i tot, Felip II va agafar el control sobre els beneficis eclesiàstics catalans, els quals veuran tallada la seva promoció. Els bisbes castellans exigien als capellans catalans que fessin les misses en castellà, fet que indignà als capellans i als fidels dels Països Catalans.

També durant aquells anys, les costes catalanes, van restar molt desprotegides, sobretot les de les Illes, i van partir nombrosos atacs pirates de turcs i barbarescos. Per tal de frenar aquestes incursions que ocasionaves saquejos, segrestos de població i la ruïna, es van fer expedicions a Tunis i l’Alger. També per tal de frenar l’avenç turc per la Mediterrània Oriental, es va participar en la Lliga Santa contra Turquia. Naus catalanes i marineria dels Països Catalans, van tenir una actuació important en la batalla de Lepant, de l’any 1571.

El seu fill Felip II, III de Castella, i que regna entre 1598 i 1621, accentua l’isolament de Catalunya, i d’altra banda es manifesten, per part del govern central, tendències a limitar les llibertats catalanes, i sobretot a obtenir una, més gran contribució de Catalunya a les càrregues de la corona. Felip III va ordenar l’expulsió dels moriscs, l’any 1609 i aquest fet va contribuir a una progressiva decadència del País Valencià. Els moriscs representaven el 34% de la població del País Valencià i el 20% de la zona de l’Ebre del sud del Principat. Foren vistos com un perill continu per la seva possible entença amb els turcs i la seva deportació provoca un seguit de problemes econòmics i demogràfics, afectà la producció de molts conreus i productes i provocar la ruïna de l’aristocràcia i la burgesia, ja que els moriscs eren els seus vassalls, i amb la seva expulsió van deixar de cobrar les rendes i impostos. Progressivament les zones despoblades van ser repoblades per cristians. Al País Valencià, molt lligada a l’expulsió dels moriscos, fou l’aparició del bandolerisme, sobretot per la comarca de la Marina.
 
A partir de la segona meitat del segle XVI, cal esmentar les universitats com a centres difusors de cultura. València, Gandia, Barcelona, Girona, Perpinyà i Tarragona van ser ciutats on va haver-hi universitats. A València també aparegué una nova modalitat de centres culturals, que també es van estendre per tot el país, les acadèmies literàries, i després científiques, que promogudes per la noblesa es van destinar a promocionar l’art i la ciència.

Successor de Felip II, fou un altre Felip, III de Catalunya, però més conegut com a Felip IV de Castella. Començar a regnar l’any 1621, amb només 16 anys i per això es troba sota la protecció del comte d’Olivares. El 1626 el comte d’Olivares arribà a Catalunya presentant la Unión de Armas, que pretenia realitzar un exèrcit de caire federal, del qual uns 26.000 homes havien de sortir dels Països Catalans. Els catalans van contestar amb una clara negativa, ja que tenien por de convertir-se en una província castellana. Davant tota una sèrie de negatives, el rei castellà marxà de Barcelona sense res de positiu. A Castella començà una actitud anticatalana.
 
Catalunya havia rebutjat la Unión de Armas i va adoptar la postura de no implicar-se en les guerres de la monarquia castellana contra França, que havien començat l’any 1635. El comte d’Olivares va creure convenient, per implicar per la força als catalans dur el camp de batalla al territori català: així doncs, Catalunya va patir una ocupació militar de les tropes castellanes. En la seva ocupació, els militars van abusar, violar i saquejar els ciutadans catalans.

Aquests fets provocaren progressivament una revolta popular. A finals de 1639 els francesos ja estaven al Rosselló. Pel febrer de 1640 ja hi hagué topades entre els terços castellans i la població pagesa. A l’abril la població de Santa Coloma de Farners, es va alçar contra les tropes castellanes i van matar els seus col·laboradors. Les comarques de Girona i la Selva es van sumar a la revolta. L’exèrcit castellà va començar una forta repressió i la revolta s’anava estenent: Empordà, Osona, Ripollès, Vallès... El 26 de maig, la pagesia va entrar a la ciutat de Vic, i tot cridant “Visca la Terra i muiren los traïdors” es van dirigir a les cases dels nobles i benestants i els hi van calar foc, per considerar-los traïdors a la pàtria. El 7 de juny de 1640, que va coincidir amb la diada del Corpus, havien arribat a Barcelona centenars de segadors per treballar al camp. Un incident entre un algutzir i un segador va desencadenar en un motí. Els incidents culminaren amb la persecució dels funcionaris reials i la mort del virrei quan intentava fugir. La revolta es va estendre ràpidament cap a altres indrets: Granollers, Girona, Vic, Manresa, Mataró, Lleida...
 
Els fets, coneguts com "el Corpus de Sang", van ser un episodi més de la revolta social i camperola que s'estenia arreu del país, a la qual es van afegir les classes populars urbanes. La Generalitat, presidida per canonge de La Seu d'Urgell, Pau Claris, i el Consell de Cent van aconseguir reconduir allò que inicialment era una revolta social -estimulada pels problemes amb els allotjaments dels militars espanyols- contra el conjunt de l'opressió senyorial i convertir-la en una revolta contra la política uniformadora i centralista de la monarquia espanyola.

Durant els següents mesos, els terços castellans van iniciar una cruel repressió. El trencament amb la corona es feia inevitable. El perill imminent d'invasió de l'exèrcit castellà obligà a pactar amb els francesos per tal d'obtenir ajuda militar. Els pactes amb els francesos, al gener de 1641, van portar a la proclamació d'una efímera república Catalana sota protecció francesa; però una setmana més tard es cedí a la pressió del cardenal Richelieu, i Lluís XIII era proclamat comte de Barcelona. El 26 de gener de 1641 l’exèrcit català derrotà estrepitosament les tropes castellanes a la batalla de Montjuïc.

Els catalans van iniciar la guerra amb ajut francès, però durant els següents anys, de la mateixa manera que s’aconseguien èxits militars, també es perdien importants ciutats a mans dels castellans. L’any 1643 van començar unes negociacions de pau entre la corona castellana i França. Paral·lelament França va viure la revolta de la Fronda, i el seu exèrcit es va desentendre de la lluita, alhora que provocava els mateixos problemes que anys anteriors havien fet els terços.

La tensió contra els francesos va anar creixent i la situació militar anava sent desfavorable pels interessos catalans. Fins que finals del 1652, els catalans es rendeixen a Joan Josep d’Àustria, negociant-hi la rendició de Barcelona. Li demanaren la tornada al status quo anterior al 1640; que les tropes d’ocupació innecessàries fossin retirades; que es tornessin a Barcelona totes les baronies de la ciutat, i que la monarquia renunciés al cobrament del quint reial, que era la cinquena part dels ingressos municipals que algunes ciutats catalanes pagaven a la tresoreria reial.

Tot el poder caigué a mans de Felip IV i Castella. El monarca va acceptar l’ingrés dels catalans a la monarquia en les mateixes condicions que abans que es produís la separació, excepte la reserva per a ell i els seus successors de les insaculacions i desinsaculacions de la Diputació i la ciutat de Barcelona, que perdé el “govern de ses armes” i hagué d’admetre una guarnició reial.

index|Història PPCC|Història Estelada|Estelades|Grups|Diades|Manifestos|Frases Fetes|Els Segadors|Sant Jordi|Terra Lliure|Tortures|Drets Del Detingut|Xirinacs|Que Pensen Ells