Malgrat la derrota militar que va patir Catalunya i el règim d’ocupació espanyolista, una sèrie de joves patriotes, creien que calia continuar la lluita per l’alliberament de Catalunya. Malgrat el terror, la repressió, la vigilància i els afusellaments, que es vivia a l’interior, alguns nacionalistes havien aconseguit tornar a la normalitat Així, al mateix 1939, joves catalans es van agrupar al voltant del Front Nacional de Catalunya (FNC), que surt de la unió de gent de Nosaltres Sols!, del Partit Nacionalista Català, d’ Estat Català i d’altres elements independentistes catalans. Fan tota mena d’accions de resistència: ajuden a passar aviadors aliats als serveis secrets polonesos i britànics, passen informació al bàndol aliat de l’estat de les tropes franquistes, planten grans banderes catalanes a diferents indrets del país, fan accions a la universitat, fan saltar pels aires monuments feixistes, etc…
 
A la Catalunya Nord, més que mai en el decurs de la guerra i després, la seva vida política, queda inscrita en el departament dels Pirineus Orientals i vinculada a la vida general de l'Estat francès, perden cada vegada més les seves peculiaritats, excepte la d'ésser sempre dominada per aquelles notabilitats tradicionals, on els conflictes eren més personals que ideològics.

El 1945 es produeix la derrota d’Alemanya i Itàlia i es produeix el triomf dels aliats, però els aliats, tot i estudiar una possible intervenció a l’Estat Espanyol, decideixen mantenir Franco en el poder. S’acaben, doncs, les esperances de molts catalans resistents que confiaven que la victòria aliada portaria la llibertat a la nostra nació. Fins i tot uns catalans van fer una apel·lació a les Nacions Unides, per tal d’internacionalitzar el nostre cas, i se n’edità un facsímil: “The case of Catalonia”.

Grups armats, integrats sobretot per militants anarquistes o comunistes comencen a lluitar pel Pirineu català i per les zones de muntanya. Són els maquis, dels quals cal destacar l’intent d’invasió de la Val d’Aran, l’any 1944, per prop de 4.000 maquis. Fins 1962, molts maquis, com Faceries o Quico Sabater van morir en enfrontaments amb la policia. 

Franco progressivament va anar normalitzant les seves relacions internacionals, però la repressió continuava en l’interior. L’any 1951, a Barcelona, causa del malestar per l’encariment del cost de la vida va esclatar una gran moviment de protesta, conseqüència d’un augment del preu del bitllet dels tramvies, mitjà de transport popular. També van anar esclatant diverses vagues d’obrers, que la dictadura no podia controlar. El poble català treballador, anava de nou, malgrat el terror, la prohibició i el terror, prenen consciència d’organització i agitació.

L’exili català continuà la seva tasca d’organització. L’any 1954, Josep Irla, delegà les funcions de President a Josep Tarradellas i Joan, i aquell mateix any fou elegit President de la Generalitat pels diputats del Parlament reunits a l’ambaixada de la República Espanyola a Mèxic. Durant els seus anys de mandat, va renunciar a formar govern a l’exili.

Dins el nacionalisme català, l’any 1955, el capellà Josep Armengou, escriví un dels llibres més impressionants del nacionalisme català, que aparegué a partir de l’any 1958 amb el títol “Justificació de Catalunya”.

La manca de feina que es vivia a l’Estat Espanyol va provocar un intens moviment migratori, a partir de la dècada dels cinquanta i seixanta, sobretot cap al Principat que va provocar un creixement notable de la població catalana. Moltes vegades, aquesta migració, va ser fomentada pel mateix règim, per tal de desequilibrar la distribució territorial del Principat i perquè aquesta migració es convertís en una colonització massiva per a destruir el fet nacional català. Per això van aparèixer barriades i guetos, on mancaven les més elementals condicions sanitàries i sense infraestructures ni equipaments. La manca d’inversions públiques va precipitar les precàries condicions de vida. Per la situació política i la massificació, a més, els nous habitants catalans, veien com el coneixement de la llengua i la cultura catalana se’ls posava molt difícil. Però malgrat aquest intent de colonització massiva de la dictadura feixista, el poble català va saber acollir els nouvinguts, i aquests, van fer de la terra catalana, la seva terra, i han après a respectar-la i estimar-la i així ho han ensenyat als seus fills.

A finals de la dècada dels 50, arran d’unes declaracions del director de “La Vanguardia, Luis de Galinsoga, on declarà que “Todos los catalanes són una mierda”, comença una important campanya de boicot al diari, que es tradueix en un descens tant important de venda i d’inserció de publicitat, que obliguen a les autoritats a destituir-lo.

Al 1960 es van produir a Barcelona, els Fets del Palau de la Música, on un grup d’assistents a la celebració del centenari de Maragall van cantar el prohibit “Cant de la Senyera”. El resultat fou la detenció d’una vintena de persones.

A partir de la dècada dels seixanta també hi hagué un impuls del moviment obrer i estudiantil. L’element més característic de les noves formes organitzatives del moviment obrer van ser les Comissions Obreres (CCOO), nascudes l’any 1962, en el si de grups catòlics i militants marxistes. Van desenvolupar una estratègia pròpia, amb una combinació de formes de lluita i d’organització públiques i clandestines. Ràpidament tingueren implantació al Principat i al País Valencià i van aprofitar les poques possibilitats del joc que oferia el règim per obtenir un triomf aclaparador en les eleccions sindicals, sobretot en les grans empreses. L’any 1966 es van implantar a Mallorca i l’any 1967 van ser declarades il·legals, i començà la seva repressió, però des de CCOO, van continuar amb la lluita sindical. D’altra banda, també va haver-hi una gran conflictivitat social, que la dictadura no pot aturar. Paral·lelament, també s’anava organitzant el PSUC i el Moviment Socialista de Catalunya (MSC). Al País Valencià, es fundà el Partit Socialista Valencià (PSV), molt connectat amb el MSC.
 
L’onze de setembre de 1964, en el 250è aniversari de la pèrdua de les llibertats nacionals, es van aplegar unes 5000 persones al lloc on hi havia hagut el monument a Rafael Casanova a Barcelona.

Els estudiants també es van començar a organitzar i l’any 1966, té lloc els fets coneguts com la Caputxinada: una assembla d’estudiants, reunida en el convent dels caputxins de Sarrià, a Barcelona, és reprimida per la policia que practica desenes de detencions. El mateix any, comença al Principat la campanya “Volem Bisbes catalans”, com a resposta al nomenament d’un bisbe castellà a Barcelona.

A la Catalunya Nord, a partir dels anys 50, amb l'inici de la guerra d'Algèria, es produïa un gir de la societat cap a la dreta, que s'accentuava després del 1962, amb la instal·lació al departament d'un gran nombre de “peus negres”, francesos que vivien a Algèria i també després dels fets del 1968, que generaven una reacció de defensa per part dels benestants i persones de la tercera edat cada vegada més nombroses.
 
Gràcies als treballs de Joan Fuster i Manuel Sanchís, el País Valencià, i de retruc tots els Països Catalans, començà un notable reviscolament cultural. També va destacar l’aparició d’un fenomen molt important: la Nova Cançó, i amb ella els Setze Jutges, format per cantautors amb un clar sentiment catalanista i antifranquista. Cal destacar cantants com Quico Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, Raimon, Ovidi Montllor... Destacable també és l’acció que es fa des d’Òmnium Cultural, que entre d’altres coses, convoca el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. D’aquells anys, cal també citar, la tasca realitzada pels grups editorials, entre d’altres, Edicions 62 i Tres i Quatre.

La pròpia evolució del FNC influenciat per les noves idees que corrien per Europa i fruit del contacte amb socialistes valencians, neix l’any 1968, el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), que comença a difondre la idea d’uns Països Catalans lliures i socialistes. Aquesta idea, s’estengué sobretot a nivell intel·lectual i el PSAN s’estengué pel Principat i el País Valencià.

L’any 1969 es crea al Rosselló el Front de Joventut Catalana, moviment de caràcter revolucionari i anticolonialista que lluitava contra l’ocupació francesa de la Catalunya Nord.

L’estiu de 1969 se celebrà a Prada de Conflent (Catalunya Nord), la primera Universitat Catalana d’Estiu, i també aquell any surt el primer volum de la “Gran Enciclopèdia Catalana”.

A principis de 1970, es constituí el Front d’Alliberament Català (FAC). El FAC inicia la lluita armada per a aconseguir la independència nacional i la una reunificació dels Països Catalans, dins un sistema socialista. Tot i així, l'activitat del FAC quedà circumscrita al Principat de Catalunya. Va partir diverses detencions i molts dels seus militants van ser empresonats o van haver d’exiliar-se.

L’any 1970, un organisme alemany d’ajut a les víctimes del nazisme, gràcies a les gestions de Josep Maria Batista i Roca i de Manel Viusà, aconsegueix que la vídua de l’assassinat president de Catalunya Lluís Companys rebi un subsidi vitalici. Era l’únic reconeixement internacional al president democràtic assassinat.

Els primers anys de la dècada dels setanta, coincideix amb la fi del franquisme i amb uns anys políticament molt intensos. L’any 1971 en un clima d’entesa política es crea al Principat, l’Assemblea de Catalunya, una organització unitària, formada per diversos partits, sindicats, organitzacions, associacions veïnals, d’estudiants, etc, que va popularitzar una triple reivindicació: “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”. L’Assemblea de Catalunya va patir la repressió policíaca, destacant la detenció de 113 membres l’any 1973.
 
Destaca pel que fa a la internacionalització de la lluita les paraules que Pau Casals va dir davant de l'assamblea general de l'ONU de l'any 1971 a la ciutat de Nova York: "Jo sóc Català. Avui Catalunya és un grup de províncies d'espanya. Però abans Catalunya era una nació, potser ha estat la nació més gran del món. Us diré perquè: Catalunya va tenir el primer parlament, molt abans que Anglaterra. I fou a Catalunya on hi va haver un principi de Nacions Unides. Totes les autoritats de Catalunya es van reunir el segle XI a Toluges -una ciutat que avui pertany a frança però que abans era de Catalunya- per parlar de pau: van instaurar la Treva de Déu." 

El 2 de març de 1974, Salvador Puig i Antich, anarquista català, va ser executat pel règim feixista. Eren les darreres fuetades d’un règim que agonitzava. L’assassinat d’en Puig Antich, va aixecar protestes de condemnes per tot el món, però el dictador les va obviar. Una altra mostra, va ser, just a l’any següent, on 18 regidors de l’Ajuntament de Barcelona, van votar en contra de la concessió d’una subvenció per a l’ensenyament en català. També durant aquells anys, diverses llibreries, entitats culturals i associacions d’arreu dels Països Catalans, van patir atemptats terroristes de grups espanyolistes i feixistes. Es tractava dels darrers actes d’oposicions cap al procés irreversible cap a la democràcia.

La cultura i la llengua comencen una revifalla, amb l’esmentada Nova Cançó, i també amb el primer programa radiofònic regular en català, iniciat per Ràdio Barcelona, l’any 1974. A principis de 1975 té lloc el Congrés de Cultura Catalana, conjunt de sessions, treballs i actes culturals en defensa per a la promoció de la cultura catalana. El Congrés, fou presentat a l’abril a València, a Perpinyà i Mallorca al juny, a Andorra al novembre i a Barcelona al desembre. El Congrés, impulsat per diverses personalitats i entitats cíviques culminà a Barcelona a finals de 1977.

El setembre de 1975, els principals partits polítics del Principat van formar el Consell de Forces Polítiques de Catalunya, organisme que intentava ser el referent unitari per negociar amb l’Estat Espanyol per aconseguir l’Estatut.

El 20 de novembre e 1975 moria el general Franco agonitzat al llit, i amb ell acabava el període més negre de la història dels Països Catalans.

index|Història PPCC|Història Estelada|Estelades|Grups|Diades|Manifestos|Frases Fetes|Els Segadors|Sant Jordi|Terra Lliure|Tortures|Drets Del Detingut|Xirinacs|Que Pensen Ells