La història de la nostra nació la podem començar ara fa més de 1000 anys. Abans de la dinastia catalana, visqueren en les nostres terres les civilitzacions: iberes, fenícia, grega, romana, visigòtica, àrab i els francs.

La caiguda de l’Imperi Romà va donar lloc a l’entrada a les nostres terres de poblats visigots. Coincidint amb la seva decadència, a principis del segle VIII, el territori català comença a caure domini dels àrabs o sarrains. Tot i així, en algunes zones, els naturals es fan forts i viuen de manera independent i sota protecció de Carlemany i dels francs. L’any 759 els francs comencen a baixar del Rosselló fins l’Albera i es van establint territoris cristians. L’avenç dels francs, amb ajut dels naturals continua i trobem ja territoris en mans cristianes: Urgell i Cerdanya, l’any 789. L’any 803 trobem Barcelona que es presa pel rei Lluís d’Aquitània, fill de Carlemany. Els territoris conquerits foren erigits en comtats: Barcelona, Girona, Osona, Empúries, Rosselló, Urgell i Cerdanya.

És en aquests comtats d’on neix la dinastia catalana, que s’encarna en la figura del comte Guifré el Pelós, governa entre 840 i 897, originari del Conflent i fill del comte Seniofré d’Urgell i d’Ermessenda. Guifré heretà del seu pare el territori d’Urgell-Cerdanya, regit possiblement des de Rià, una vila del Conflent. Amb la persona de Guifré el Pelós s'inicia una repoblació de la zona central del territori català, ja que contrades com Osona, el Berguedà, el Bages, la Vall de Lord... havien quedat despoblades a causa dels enfrontaments bèl·licss i per això, eren una porta oberta a les incursions sarraïnes. Paral·lelament aquesta repoblació va acompanya de la fundació de monestirs, com St. Joan de les Abadesses.

Una llegenda tardana, atribueix que Guifré el Pelós, ferit en una batalla, demanà un escut per a la seva dinastia. L’emperador Lluís el Piadós, va tacar-se els dits de sang d’una ferida que tenia Guifré i va dibuixar sobre l’escut daurat del comte, quatre barres vermelles, que havien de constituir l’escut català i la bandera catalana.

Els territoris, coneguts com la Catalunya vella, sota el domini i protecció de l'imperi franc van començar a manifestar el deler d’independència i l’hostilitat cap a la tutela franca. L’imperi carolingi es va començar a afeblir com a conseqüència d’un conjunt de revoltes internes, i per invasions d'altres pobles. Això va fer que cada cop es prestés menys atenció al que succeïa a les fronteres. Així, progressivament, els comtes catalans es senten oblidats de l'imperi franc i desprotegits davant els atacs musulmans. És per això que aquests comtes es varen veure obligats a defensar-se ells sols i aquest fet els donà confiança i poder.

Un fet precipità la independència. A finals del segle X, i en temps de Borrell II, nét de Guifré el Pelós i que governà entre 946 i 992, els sarrains van atacar Barcelona i es va demanar ajuda al rei franc, el qual no va poder socórrer. Borrell II decebut per aquest fet no va renovar el vassallatge a la dinastia franca, i per tant, podem considerar aquest fet, la independència dels territoris catalans.

Borrell II, comte de Barcelona, també va anar erigint-se comte d’altres territoris i tenint el seu control, imposant la unitat política i nacional als comtats catalans, gràcies a la supremacia del comtat de Barcelona, marcant, així, l'inici d'una dinastia de comtes que amb el pas del temps anirien reafirmant l'Estat català.

El seu fill Ramon Borrell, governà entre 992 i 1017, va continuar amb la política de conquesta fins al Segre i l’Ebre. A més va ser el primer comte de Barcelona a encunyar moneda amb el seu nom. El seu fill Berenguer Ramon I, que governà entre 1017 i 1035, fou en general pacífic i es dedicà a restaurar la pau, amb l’ajut de la seva mare la comtessa Ermessèn i l’abat Oliva. Això possibilità un augment de la població i del comerç.

El seu successor, Ramon Berenguer I, conegut com el Vell i que governà entre 1035 i 1076 , tenia el desig de guanyar terres als sarrains, i tot i no poder conquerir alguns territoris, reietons sarrains de Lleida, Dénia i Mallorca ja li pagaven tributs. Dos fills de Ramon Berenguer I, Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II, van governar junts, fins que el segon va matar el primer, l’any 1082, i van consolidar l’hegemonia del comtat de Barcelona sota els altres territoris catalans. Però aquesta supremacia que apareix sota el govern de Ramon Berenguer III es va fer més forta, gràcies al seu casament amb Dolça de Provença, l’any 1112, que va incorporar nous territoris de l’altra banda dels Pirineus. A més és conquerida Tarragona.

Paral·lelament a aquests fets, es consolida al nostre país l'art romànic. Un art que té els seus orígens en l'art preromànic amb influències carlíngies, àrabs i del nord d'Itàlia. Esglésies i esglesioles s'escamparen arreu del país.

També paral·lelament també havien anat avançant la reconquesta per altres indrets de la Península. Fruit d’això havien nascut els regnes d’Aragó i Castella.

Les relacions entre el Regne d’Aragó i els comtes de Barcelona havien estat escasses i no sempre amistoses. Ramon Berenguer III havia ajudat el rei taifa de Lleida contra Alfons I per disputar-li la futura frontera entre el regne d’Aragó i el comtat de Barcelona. Al regne aragonès, amb la mort d’Alfons I, el 1134, es produeix una forta crisi, ja que, en no tenir descendents, deixava com a hereus els ordes religiosomilitars del Temple, dels Hospitalers i del Sant Sepulcre. La noblesa aragonesa es va decidir per l’aliança amb el comte Ramon Berenguer IV, fill de l’anterior, ja que Castella també pretenia quedar-se amb la corona aragonesa. Podem veure que els delits de grandesa de Castella, ja venen de molt lluny.

Aquesta aliança es traduí en un casament. Ramon Berenguer IV es casà amb Petronel·la, filla del rei Ramir, l’any 1137, i el comte català rebé el regne d’Aragó en plena propietat. Del casament, sorgí un nou Estat, sent una confederació catalanoaragonesa, una unió dinàstica pactada, segons la qual cadascun dels dos regnes mantenia la integritat territorial, les lleis i els costums, les institucions i els governants propis, i la llengua.