Pel dia 16 de febrer de 1936, van haver noves eleccions legislatives espanyoles. Es van formar clarament dos blocs que cadascun d’ells defensava un sistema polític clarament oposat. Les esquerres es van agrupar sota el Front Popular i les dretes sota el Front Nacional. Al Principat, el Front Popular va rebre el nom de Front d’Esquerres de Catalunya; i enfront del FEC, les dretes es van aplegar sota el Front Català d’Ordre, on també hi havia la Lliga Catalana, els quals acusaven l’esquerra d’anar cap al desordre i la revolució. Les esquerres reivindicaven les figures de Macià i Companys, la defensa de l’autonomia i la lluita contra el feixisme. I els de la dreta volien pau, catolicitat i el fre de la revolució.

Els polítics espanyols d’esquerra van prometre als catalans que, si guanyaven els comicis, serien alliberats el President Companys i els seus col·laboradors, i que seria restablerta la Generalitat amb les seves competències. Tant a Catalunya com a Espanya, va guanyar el Front Popular. Companys i els altres detinguts foren alliberats i la Generalitat tornà a governar. Però no s’aconseguí la normalització. 
 
Al País Valencià, entre abril i juliol, Angelí Castanyer, del PVE, prengué la iniciativa en l'elaboració d’un projecte estatutari, i fins i tot es constituí a Castelló de la Plana, una Comissió pro Estatut.

A l’estat espanyol l’antagonisme era cada cop més fort entre els diversos sectors. La Generalitat i el govern espanyol no aconseguien una pacificació interna. Les tendències extremistes eren les que estaven guanyant, copant el panorama polític. Havia de conduir a un xoc violent, per tal de ventilar qui governaria l’Estat Espanyol. Semblava que l’Estat Espanyol tornaria a ser republicà, però les mateixes eleccions havien creat una escissió, degut a la divisió. Els vençuts van començar a crear un clima de tensió, i va aparèixer un descontentament i exigències socials per part d’aquells que havien guanyat. Hi van haver enfrontaments entre Falange i Renovación Española contra els comunistes i els anarcosindicalistes. En el conjunt de l’Estat Espanyol van haver-hi assassinats, agressions, crema d’esglésies, vagues generals.

Tot això, juntament amb la incapacitat del govern de Madrid de posar fi a les venjances, va conduir a una inestabilitat política. A més a més, la dreta només acceptava la democràcia sempre que això no signifiqués una pèrdua de poder econòmic i polític. Tant l’esquerra radical com l’extrema dreta no van fer res de positiu per a la consolidació de la República. Així doncs, la dreta trencava el pacte democràtic que havien signat, per a conspirar un aixecament militar.

El 17 de juliol de 1936, l’exèrcit espanyol enclavat a l’Àfrica es va rebel·lar, ajudat per monàrquics i feixistes. Els seus objectius: deposar la II República Espanyola i, molt especialment, liquidar l’escassa llibertat de què gaudia Catalunya i Euskadi. Els militars espanyols, dirigit pel general Francisco Franco, volien mantenir la unitat política de l’Estat Espanyol, contra el separatisme, l’anarquisme, el marxisme i les idees semblants. També anaven contra l’ateisme i la maçoneria, i defensaven a ultrança l’Església Catòlica.
 
La resposta de les forces d’esquerres, obreres, republicanes i catalanistes, no es va fer esperar. Tothom va agafar les armes per defensar la República, la democràcia i les llibertats. Va començar una guerra que duraria quasi tres anys. Va costar més d’un milió de morts i incomparables sofriments.

En realitat, el motiu primordial de l’aixecament militar a l’Àfrica, era preservar el caràcter unitari de l’Estat Espanyol. Si la guerra no hagués estroncat el procés del ressorgiment nacional de Catalunya, Euskadi i Galícia, totes tres nacions haurien pervingut a la independència nacional.

Al Principat, les forces d’ordre públic dirigides per la Generalitat i secundades per voluntaris dels partits i sindicats, van derrotar els militars fanciosos. esprés d’aquest fet, el Principat va obtenir unes competències, com fer-se càrrec de la defensa militar, el comerç exterior, la indústria, i finances.

Al País Valencià i a Menorca també foren vençuts els militars insurrectes, però a Mallorca i a Eivissa es van fer forts i van dominar la situació.
 
La derrota de la rebel·lió militar va posar en marxa la revolució popular. Les masses, que havien contribuït en derrotar a l’aixecament feixista, amb les armes a la mà, també van instaurar un nou ordre revolucionari. Al Principat, la Generalitat va detenir el poder, però només d’una manera nominal, perquè el poder real va anar a parar al Comitè Central de Milícies Antifeixistes, integrat per sindicats, partits obrers i republicans. Es va donar una situació de doble poder. Durant els primers mesos allò que regia la vida eren els principis a la llum de la ideologia de cada partit. Les directives d’acció i la seva execució eren determinades per la força amb què es comptava per realitzar-les. Tot i així, la Generalitat va crear la Conselleria de Defensa i va passar a controlar la industria de guerra. Durant el primer mes de guerra, es va fundar el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), a partir de la fusió de diversos partits comunistes i d’esquerra.

La vida interna al país va patir un canvi radical: va produir-se una implantació d'estructures socio-econòmiques basades en els postulats anarquistes, socialistes i comunistes. Els principals sindicats van portar a terme col·lectivitzacions industrials i agràries, com a forma de crear mecanismes d’autogestió. El país avançava cap al socialisme. Però també grups d’incontrolats es van dedicar a perseguir i assassinar els elements més significants de la dreta conservadora, l’església i la patronal. Moltes esglésies foren incendiades o incautades.

Al Principat, un cop derrotat l’exèrcit feixista, el govern espanyol republicà hi va perdre influència i autoritat. El nostre isolament, si hagués coincidit amb una consciència nacional catalana més generalitzada hagués estat el moment escaient per proclamar Catalunya estat independent, aprofitant la situació de guerra. Vam deixar perdre una bona ocasió per marxar cap a la independència.

Per tal d’alliberar Mallorca del triomf feixista, es va organitzar una expedició naval, integrada per milicians de la CNT, el PSUC i Estat Català, amb soldats de la guarnició de Menorca i voluntaris mallorquins. Les tropes republicanes, després d’alliberar Formentera i Eivissa, van desembarcar a Mallorca, a mitjans d’agost de 1936, però després de dies de lluita, les tropes van ser derrotades pels feixistes i van haver de retirar-se.

Al País Valencià foren creats comitès populars a totes les poblacions i foren enviades columnes de voluntaris als fronts de Madrid i Terol. Milicians valencians també van prendre part en la presa de Formentera i d’Eivissa i en el desembarcament a Mallorca. Al novembre de 1936, el govern espanyol, davant l’amenaça feixista que assetjava Madrid, s’instal·là a la ciutat de València fins l’octubre de 1937. Situat a la rereguarda, el País Valencià col·laborà activament en l’esforç de la guerra, acollí nombrosos refugiats i també sofrí bombardejos aeris i marítims. També al País Valencià, durant el temps de la guerra, es van redactar dos projectes d’Estatut d’Autonomia, i es van crear el Centre d’Estudis Històrics del País Valencià i l’Institut d’Estudis Valencians. A mes s’autoritzà a l’ensenyament del català en els instituts de Castelló i València.

Paral·lelament, l’estiu de 1936, aparegué a la Catalunya Nord, el grup Nostra Terra, dirigit pel mestre Alfons Mias, i que fou la primera entitat parapolítica del Rosselló que ja plantejava la unificació de tots els Països Catalans.

Per combatre Franco, del Principat van sortir nombroses columnes cap a Aragó, Castella i Mallorca. Era una actitud catalana generosa, valenta, heroica, de fidelitat als ideals que tenien, fraternal amb els altres pobles de l’Estat Espanyol, per combatre l’enemic comú: el feixisme. Moltes vides catalanes foren immolades per aquell ideal just. En canvi, la conducta dels espanyols republicans fou diametralment oposada. El govern de la lI República va prohibir que es desembarqués a Catalunya material de guerra procedent de l’estranger, per por a que Catalunya estigués fortament armada.

Durant la guerra, molts dirigents de la Lliga Catalana, fent honor abans als seus interessos de classe, que realment defensaven, que no pas als interessos nacionals catalans, que afirmaven defensar, es van posar al costat i al servei dels feixistes espanyols. Al llarg de la guerra, van col·laborar molts dirigents, bé nodrint els serveis d’espionatge, bé ajudant amb diners o bé col·laborant activament en l’acció militar. Tot i així, gent de la UDC, es mantingué fidel a les institucions catalanes, malgrat oposar-se fermament a la política dels partits i sindicats. Molts dels seus afiliats van ser assassinats per ser catòlics. Un dels seus dirigents, en canvi, Manuel Carrasco i Formiguera, era assassinat pel règim de Franco, per l'única raó de ser un “separatista catalán”.

Fruit de la situació política interna de doble poder que es vivia al Principat, entre la Generalitat i els partits d’esquerra i anarquistes, tingué lloc al maig de 1937, uns greus enfrontaments entre la CNT i el POUM, per una banda i el PSUC i la Generalitat per l’altra. Els fets de maig, van començar quan la Generalitat va intentar recuperar el control de la Telefònica de Barcelona, ocupada per la CNT, la qual s’hi va oposar amb energia i va declarar la vaga general, ja que ho considerava un atac a les conquestes socials de la classe treballadora. La ciutat es va omplir de barricades i els enfrontaments van ser molt violents. Per sufocar la revolta, el govern de la República, va enviar, des de València, un contingent de 5000 homes. Finalment, la Generalitat es va imposar i es va iniciar una purga de caire estalinista entre els dirigents i militants més destacats del POUM i la CNT.

Pel que fa al desenvolupament de la guerra, al bàndol feixista, l’Alemanya de Hitler i la Itàlia de Mussolini li van oferir una notable ajuda. En el bàndol republicà, l’ajut estranger es resumia en el gran esforç que van fer les anomenades Brigades Internacionals, voluntaris i voluntàries de tot el món, que ho van deixar-ho tot per venir al nostre país, per lluitar en defensa de la democràcia i les llibertats. Durant tot el conflicte, les democràcies europees, no van voler ajudar activament el govern de la República, i van permetre que els règims feixistes ajudessin als rebels militars. Amb aquesta actitud de passivitat i permissivitat, sobretot de França i Anglaterra, van ser còmplices del triomf feixista i dels posteriors esdeveniments que va patir Europa.
 

Després de la repressió contra els anarcosindicalistes, al Principat, es va afermar el control del govern espanyol republicà. La Conselleria de Defensa va ser suprimida i la industria de guerra, així com algunes competències sobre patrimoni artístic, van passar sota control espanyol, posant fi a la situació de semi-independència que gaudia la Generalitat. A més el govern espanyol, també va passar a controlar l’ordre públic de la rereguarda catalana.

En l’aspecte bèl·lic, després de dures i sagnants batalles del Segre, a l’abril de 1938, i de l’Ebre, al juliol de 1938, en les quals fou destruïda la major part de la força militar formada per catalans, el Principat fou ocupat pels franquistes a principis de febrer de 1939. L’ocupació va provocar l’exili del president Lluís Companys, així com de tot el govern de la Generalitat. Juntament amb les autoritats republicanes i catalanes, milers de combatents, polítics i persones compromeses amb la República i la Generalitat van haver de creuar els Pirineus i refugiar-se al Rosselló.
 
Poc després, va caure pràcticament sense batre’s l’extens territori que encara tenien els republicans, entre el qual hi havia part del País Valencià i de les Illes Balears. Al País Valencià s’havia traslladat des del febrer de 1939, una part del govern espanyol. Els darrers dies de març, foren ocupades València i Alacant. Abans però, tota la costa valenciana, com moltes poblacions del Principat, van patir desenes de bombardejos aeris sobre la població civil que van causar milers de morts. A Alacant, s’havien refugiat milers de persones que tractaven de fugir de la repressió i que no ho aconseguiren. La guerra s’acabà l’1 d’abril de 1939, amb el triomf de l’exèrcit feixista, de l’Espanya colonitzadora, imperialista i dictatorial. Per a tot Catalunya començava una altra etapa molt dolorosa.

index|Història PPCC|Història Estelada|Estelades|Grups|Diades|Manifestos|Frases Fetes|Els Segadors|Sant Jordi|Terra Lliure|Tortures|Drets Del Detingut|Xirinacs|Que Pensen Ells