CAPÍTOL 4: L'OCUPACIÓ FRANCESA DEL NORD
Acabada la Guerra en unes “taules” polítiques, però amb una clara desfeta militar castellana (amb unes 20.000 baixes), continuà la guerra contra França, entre els anys 1652-1659, que s’havia dedicat a consolidar les seves posicions al nord, en lloc d’ajudar els catalans, tal com havia promès.
La incompetència militar castellana contrastà amb la dels catalans, els quals, al cap i a la fi, defensaven la seva terra. Cal tenir en compte que un possible pacte i/o unió franco-castellana era més que sospitada, i les tropes castellanes no tenien gaire ànims en lluitar contra qui, en pocs dies, podien ser els seus amics, fet que va passar.
Els francesos consolidaren la seva conquesta fins a Roses, Olot, l’Urgell; asseguraren Perpinyà i Puigcerdà, i arribaren a conquerir Blanes i presentar batalla al pla de Barcelona, però a la tornada van ser derrotats pels catalans aixecats en sometent a Olot i Camprodon, la qual cosa significà la suspensió de les hostilitats. Era el nefast any de la traïció de la corona: 1659.
Tota aquesta situació va conduir a la signatura del Tractat dels Pirineus, que fou, clarament, una conseqüència de la Guerra dels Segadors i de la política internacional que va enfrontar els dos Estats més potents d'Europa: Espanya i França.
Així doncs, el 7 de novembre de 1659 a l’illa dels Faisans, una petita illa del curs baix del riu Bidasoa, els representants de la corona hispànica (Luís de Haro) i el de la francesa (cardenal Mazzarino), posaren fi a la guerra que mantenien des del 1635. Acordaren el matrimoni de la filla de Felip IV amb Lluís XIV i declararen “frontera natural entre els dos regnes” els Pirineus, deixant de costat les institucions catalanes, les quals no van ser-ne informades fins les corts de 1702.
El tractat fou completat amb el Tractat de Llívia (12 de novembre de 1660), pel qual es detallaven els 33 pobles de la vall de Querol que passaven a formar part de França. Llívia no hi fou inclosa per la seva condició de vila (no pas poble), amb la condició que mai es fortifiqués. D’aquesta manera es produïa la cessió de la meitat de la Cerdanya, que, a causa de la resistència, no es va poder fer efectiva fins al 1720.
Tot va haver-se de ratificar diverses vegades amb posterioritat (tractat de Baiona 1666-1668). Així doncs, la insistència hispànica en retenir els territoris de Flandes, que es perdrien igualment anys després amb el Tractat d’Utrecht (1713), va comptar com a moneda de canvi amb 1/5 part del territori del Principat de Catalunya, i va significar l’esquarterament definitiu de la nostra nació, amb la pèrdua del Rosselló, el Vallespir, el Capcir i el Conflent, juntament amb la meitat de la Cerdanya.
Mentrestant, la Catalunya ocupada pels francesos va fer diversos intents d’aixecamentels anys 1661, 1666, 1674, de la mà d'uns quants resistents nordcatalans comandats, primer pel pagès de Prats de Molló, Josep de la Trinxeria, i després per Manuel Descatllar de Vilafranca de Conflent, però l'ocupació i repressió militar, des de l’anul·lació de les institucions pròpies, es va allargar 50 anys i fou especialment dura, imposant-s’hi immediatament el francès com a llengua única i prohibint-hi el català, i obligant la població a la construcció de fortificacions, dirigides pel marquès de Vauban. A tall d'exemple, destacar que la població de Pi que havia donat suport als Angelets fou condemnada a ser totalment enderrocada i a sembrar sal a les seves runes.
L’any 1674, tot i que Josep de la Trinxeria pogué fugir a la Garrotxa, altres caps de la revolta, però, no tingueren la mateixa sort. Manuel Descatllar es negà a fugir del seu país, fou detingut i traslladat a la ciutadella de Perpinyà, on fou jutjat, torturat i executat una hora més tard a la plaça de la Llotja. Francesc Soler, cònsol de Vilafranca, també fou, torturat i executat. Carles de Llar va ser torturat i li provocaren la mutilació dels seus membres. En aquest estat, agonitzant, fou executat. Una vegada morts, escanyats, el cap dels tres homes fou exposat en gàbies de ferro a la porta d'entrada de Vilafranca del Conflent. Francesc Puig i Terrats, malgrat una malaltia crònica que patia, va ser torturat amb foc. Posteriorment, patí garrot i el seu cap fou penjat en una gàbia al mur de la Llotja de Perpinyà. El seu cos fou esquarterat en quatre parts diferents i exposades en diversos punts de la vila al maig de 1674.
D’ençà l’ocupació per part de França de les terres catalanes més enllà dels Pirineus, es coneix popularment tot aquell territori com la Catalunya Nord. La gent de les comarques del Rosselló, el Vallespir, el Capcir i el Conflent, juntament amb la meitat de la Cerdanya, s’anomenen i són catalans, i es considerada una injúria anomenar-los francesos o catalans-francesos. Aquestes comarques són una part del nostre territori, que algun dia tornaran a formar part de la nostra nació, en uns Països Catalans, reunificats, lliures i independents.
index|Història PPCC|Història Estelada|Estelades|Grups|Diades|Manifestos|Frases Fetes|Els Segadors|Sant Jordi|Terra Lliure|Tortures|Drets Del Detingut|Xirinacs|Que Pensen Ells