Els etimòlegs no solen estar d’acord els uns amb els altres. Endinsar-se en els arcans de l’etimologia, encara que sigui superficialment com ho fem nosaltres, és assistir a nombroses controvèrsies i batalles sobre el sexe dels àngels. I com sempre en aquests casos, resulta difícil i delicat intentar treure l’entrellat de l’embolic que es fan els mateixos especialistes. Però cal prendre el mal en paciència car, com deia el cabalista, "de la controvèrsia vindrà la saviesa".

Em direu: a què li vé a aquest de parlar d’etimologia? Bona pregunta aquesta, si senyor! Doncs mira, en primer lloc havia de començar per alguna cosa. En segons lloc, m’agrada l’etimologia de les paraules, i finalment, crec que l’etimologia d’una paraula ens diu molt sobre el seu contingut profund.

El cas és que segons quin autor consultem, ens trobem amb una etimologia, i segons quin altre ens ofereix una altra cosa, a més de desqualificacions cap als col·legues. No és d’estranyar: les etimologies són el resultat de suposicions, de propostes i de contrapropostes. Com més antiga és l’etimologia discutida, menys es disposa de textos que corroborin una teoria i, per tant, més discutible és aquesta.

En el cas de la cervesa, ja hem trobat dues versions; la d’en Coromines, que proposa que la nostra CERVESA ve del francès CERVOISE i que aquest prové del llatí CERVISIA que al seu torn procediria directament del gàl·lic COIRM.

Hem extret l’altra versió del llibre de Duboë-Laurence i Berger (El libro del Amante de la Cerveza) però no hem pogut esbrinar d’on ho treien ells. Ens suggereixen com Coromines que CERVOISE vingui de CERVISIA, però després ens diuen que aquesta veu vindria de CERES, deessa llatina de les messes i dels cereals, i de VIS, la força. En qualsevol cas, en Coromines ens diu que CEREAL prové de CEREALIS, que designa una cosa pertanyent a la deessa CERES, o sigui quelcom en relació amb els cereals i el pa. I la cervesa es fa amb cereals, no?

A nosaltres, ens ha agradat molt més aquesta segona versió. Algú ens dirà que no tenim cap autoritat científica per escollir res en matèria etimològica, i segurament tindrà tota la raó. De fet no pretenem fer escola. Només elucubrem davant d’una bona cervesa. Per tant, sense la més mínima autoritat, amb petulància i cara dura, ens permetem, petits i insignificants com som, d’escollir molt subjectivament la via que més ens agrada. I això ens condueix on volíem: a parlar de la deessa CERES.

En primer lloc, ens hagués agradat descobrir l’etimologia de CERES. Hi treballem. Ceres

Dit això, cal apuntar que la deessa CERES fou assimilada a la DEMETER dels grecs, però ho fou per analogia: aquesta deessa ja existia abans de l’hel·lenització, però com que tenia unes característiques molt semblants a la deessa grega, quedà conceptualment assimilada. Resulta doncs una mica difícil per uns neòfits com nosaltres distingir la grega de la llatina. De manera que ens mantindrem al marge d’aquesta polèmica i confondrem descaradament les deesses CERES i DEMETER.
  Demeter
CERES, deessa de les messes i dels cereals tingué del seu germà JÚPITER / ZEUS una filla que anomenà PROSPERINA i que els grecs anomenaren PERSÉFONA o CORA. Un altre fill de CERES, PLUTÓ (HADES) raptà la seva germanastra PROSPERINA / PERSÉFONA i se l’endugué a l’infern i en feu la seva reina. La base del mite i del culte a la deessa és l’amor que CERES / DEMETER demostra per la seva filla atès que la mitologia recull com constantment lluita per recuperar-la anant fins i tot a l’infern a buscar-la. Tant és així que els antics retien culte a ambdues juntes, mare i filla, designant-les com a "les deesses". Notem per la petita història que només en aquest preàmbul mitològic ja ens trobem amb almenys tres incestos i un rapte...

DEMETER / CERES era doncs una deessa que dispensava els fruits de la TERRA, base de l’alimentació. I això era perquè, per la seva relació amb el HADES (el seu fill i raptor de la seva filla), dominava les profunditats del sòl on es forma i desenvolupa la vida dels vegetals i on radica el món insondable dels morts. Hem d’aclarir que els regne dels morts no es percebia exactament com avui en dia a l’època en la que hom escrigué els mites. Com tot, la mort podia ser positiva i negativa. No necessàriament era una causa de lamentacions. Per tant, podem entendre que el HADES presentés també l’aspecte positiu de les forces que permeten als aliments de sortir literalment de terra.

A part de PERSÉFONA / PROSPERINA, DEMETER / CERES va tenir dos fills més:

Perséfona  i Demeter

Amb JASIÓ va tenir PLUTÓ / HADES que raptà la seva germana (com ja ho sabem),

i amb POSIDÓ / NEPTÚ, déu del mar, va tenir ARIÓ, un cavall. No és cap broma. És un símbol i l’hem de llegir així. NEPTÚ és l’element humit que sorgeix de la Natura, que estreny la Terra, la penetra fecundant-la perquè naixi ARIÓ, símbol de l’aigua que raja i salta de la Terra fent-la fructífera. Tot plegat ens indica que CERES / DEMETER és una divinitat de la Terra productora i fèrtil. El que la diferència de REA (la seva mare, la Terra Mare) és que la seva fecunditat és activa. Resulta d’un treball, i aquest treball el fa l’Home.

La relació de DEMETER / CERES amb els cereals es confirma en la mitologia: Aquesta deessa li va donar a TRIPTÒLEM, fill del rei d’ELEUSIS una espiga de blat encarregant-lo de mostrar-lo arreu del món. També li donà indicacions per al seu cultiu i per al cultiu en general de plantes alimentaries. DEMETER, per l’entremesa de TRIPTÒLEM, és la introductora de l’agricultura en el món Hel·lènic.

DEMETER / CERES també era coneguda com a ELEUSÍNIA, i el seu culte consistia en festes anomenades "TESMOSFÒRIES", "CEREÀLIES" i "ELEUSÍNIES" i en el culte permanent retut a Eleusis. Curiosament, les Eleusínies tenien lloc coincidint amb la Pasqua jueva i Eleusis era un lloc sant prop d’EFES a l ‘Àsia menor on, també curiosament es refugiaren segons diu la tradició, Maria, mare de Jesús i l’apòstol Joan (o algun altre Joan) escriptor del darrer llibre canònic del nou testament, l’Apocalipsi...

I això ens ofereix la possibilitat de procedir a una interessant digressió: en efecte, el lloc conegut avui en dia amb el nom de SELÇÜK, a Turquia, devia ser un centre religiós important a l’antiguitat: ELEUSIS. Allà es feien les festes Eleusínies dedicades a Ceres-Demeter-Eleusínia. Allà es trobava una de les meravelles del món antic: el temple d’Artemisa (cremat l’any 356 a.JC per un tal Erostatis), i més allà, una colina anomenada Meryem-Ana (Maria-Anna) des d’on es pot veure tant Efes com el mar.

Sembla ser que, seguint el manament de Crist, St. Joan es feu càrrec de Maria i se l’endugué cap a l’any 42 cap a EFES on, podria ser que Maria s’establí, possiblement en el pujol anomenat MERYEM ANA. Independentment de si el Joan de l’Apocalipsi és el mateix que l’Evangelista, el que escrigué l’Apocalípsi ho feu a l’illa de Patmos, també molt a prop d’Efes.

El concili d’Efes tingué lloc l’any 431 dC. i fou el que proclamà el dogma de la maternitat divina i la natura divina i humana de Crist, una decisió política molt sàvia que assegurava a l’Església catòlica, simbolitzada per Maria, l'exclusiva en matèria divina: només l’església catòlica podia representar o contenir la divinitat veritable per mitjà de la deïficació de la verge Maria.

El que és curiós, és que el lloc on tingué lloc el concili, fou una església dedicada a Maria, quan en aquella època, totes les esglésies es dedicaven a sants o màrtirs masculins que havien marcat el lloc amb la seva presència. Tal vegada això sigui una mena de prova que advoqui per la presència d’alguna Maria per allà.

El que és encara més divertit és com es va trobar aquest lloc: un dia del segle XIX, una vident alemanya anomenada KATHERINA EMMERICH escriu un llibre on descriu les seves vidències en relació amb la vida de la santíssima verge. Fins aquí, cap problema; molts vidents o suposats vidents han escrit les seves coses amb un resultat de fortuna molt variable. Però en el nostre cas, un capellà parisenc, l’abat GOUYET, en 1881, seguint les indicacions del llibre de la vident, descobreix, en el lloc precís indicat per ella, les restes de l’església de Meryem Ana, probablement la que acollí el concili d’Efes.

Com podia saber una senyora alemanya que no havia mai posat el peu a Àsia Menor, a 3000 km del seu domicili, descriure el lloc exacte de la situació de l’església?, això és un misteri que l’Església s’ha encarregat de santificar sense explicar: Pius XII proclamà l’assumpció de la verge Maria (cosa que significa que se’n va al cel sense morir - expletus cursus vitae - un cop acabat el curs complet de la seva vida) i, en 1951, el mateix Papa va concedir les indulgències pròpies dels llocs sants a Meryem-Ana. Pau VI i Joan Pau II han confirmat aquesta decisió anant-hi a resar...

Està clar que tot això no té relació amb la cervesa, però són curiositats que ens sedueixen. I ja que estàvem posats a divagar, ens ha semblat superflu però amè descriure aquest cas.

A Eleusis, hom reverenciava també la deessa ARTEMISA, coneguda a Roma com a DIANA. I això també té molta salsa. En efecte, ARTEMISA era filla de ZEUS i de LATONA. Per tant era neboda de DEMETER / CERES / ELEUSÍNIA puix que aquesta darrera era germana de ZEUS. També era la germana bessona d’APOL·LO / PHOEBUS. Aquest era el déu del Sol, de la música (no confonem amb la musa), i de les arts, una de les grans divinitats i una de les més complexes del panteó grec i llatí, temible quan cremava les messes i benefactor quan les feia madurar, capaç de repartir la pesta i de guarir-ne les víctimes. ARTEMISA també presenta aquesta varietat de qualitats i d’atribucions: Múltiples noms il·lustraven aquesta complexitat:

ARTEMISA, DIANA per als llatins, era una deessa casta i severa que presentava tres aspectes:

- ARTEMISA-PHOEBE era la deessa nocturna de la lluna, en oposició a APOL·LO.

- ARTEMISA, caçadora i verge

- ARTEMISA-HECATA, deessa de l’infern, en connexió directa amb DEMETER i PERSÉFONA.

Hem de dir que això és bastant embrollat perquè mentre escrivíem aquestes informacions sobre Artemisa, hem sabut també que Artemisa també fou considerada deessa de la fecunditat, Artemisa de les cent sines... Deessa de la fecunditat com Demeter, la seva tia...

Etimològicament (ja us ho dèiem) DIANA és un equivalent de DANA o DINA, tots noms que podrien tenir una relació amb l’arrel hebrea DNH, que amb el nom de DAN, una de les dotze tribus d’Israel i d’un dels fills de JACOB, designa la tribu responsable de donar JUTGES a ISRAEL. I l’oracle d’Eleusis es deia THEMISTOS, el que reparteix justícia o el jutge. ARTEMISA, el nom grec de DIANA, ve de ARKTOS, l’ós i THEMIS, la justícia. Podríem doncs traduir ARTEMISA com la justícia de l’ós o de l’óssa. Per tant, tant el nom grec com el llatí de la deessa en qüestió, sigui per la via de l’analogia amb l’hebreu, sigui per la via simplement etimològica, es refereix al fet de jutjar, a la justícia. I posats com estem, podem esmentar que la deessa de la fertilitat galo-cèltica es deia DANA i que hi havia una fortalesa molt important a Gàl·lia que es deia ALESIA que era sotmesa a la seva advocació. Vercingetorix, el darrer rei Gal fou vençut en aquell lloc per Juli Cèsar perquè allà havia establert el seu quarter general. [Alesia es troba al centre d’una estrella de 24 raigs que cobreix la Gàl·lia i formada per alineacions de topònims relacionats amb ALESIA- ELEUSIS.] (Xavier Guichar-Carlos Chevalier Marina- Màs allà 144 . 2-01)

Curioses coincidències entre cultures teoricament distants i distintes com la grega, l’hebrea i la cèltica...

I és que l’ÓS i l’ÓSSA, ARKTOS en grec i ARTOS en cèltic (!), tenien una gran importància simbòlica en els pobles d’Europa en els que la cervesa era la beguda quotidiana i sagrada. Aquest animal era un habitant de les cavernes i per tant un habitual dels llocs de foscúria i tenebror. (Com HADES, ho recordeu?) I, com tots els símbols, presentava almenys dos aspectes. En primer lloc, estava en contacte amb les profunditats de la Terra, com la mateixa DEMETER, i coneixia el món dels morts i dels esperits. En això era temible. Però en ser coneixedor dels avencs del més enllà, també en podia ser el guia i el mentor. Era doncs un protector terrible però eficaç, un iniciador als misteris del reialme dels morts. Com a tal, podia ser considerat com un eix conductor entre el món dels vius i el dels morts. I de fet, es considerava com a símbol de l’eix del Món. No és doncs d’estranyar que, l’ESTRELLA POLAR, el centre de l’UNIVERS (única estrella septentrional aparentment immòbil) fos envoltada o secundada per dues ÓSSES, la MAJOR i la MENOR. Els Gal·lesos anomenaven CERBYRD ARTHUR, carro de l’Ós, la constel·lació formada per les Ósses major i menor juntes. Considerant el que precedeix, la figura d’ARTEMISA, la justícia de l’Ós, rep un relleu gens menyspreable: l’eix del món, una mena de veritat o de justícia transcendent que ens jutja i ens mesura i que, accesòriament, ens pot sotmetre a les seves sentències.

En el domini cultural cèltic, l’ÓS era el símbol de la classe guerrera, i per tant ostentava atributs de força i de poder. En cèltic comú, l’Ós es deia ARTOS (En irlandès: ART, {- ARTUR!} ; en gal·lès: ARTH ; en bretó: ARZH). En canvi, la classe sacerdotal arborava el SENGLAR com a insígnia. El Senglar era el nom o el símbol que designava la constel·lació que tenia per centre l’Estrella polar, abans de convertir-se en Ósses Major i Menor. El pas de la constel·lació del Senglar a l’Óssa podria indicar-nos que les dues classes socials tingueren algun conflicte d’influències que acabà amb l’assimilació del senglar. En altres termes, la classe guerrera podria haver absorbit la classe sacerdotal i, sobretot, els seus poders i privilegis.

A part d’Eleusis, els llocs on es retia culte a la deessa ARTEMISA, eren les rouredes i els pous, llocs que també reverenciaven els pobles cèltics. Aquests darrers, al Roure, li deien DURU, i el que es feia sota el Roure/Duru, era entrar en contacte amb la Veritat: DRU. I els que estaven encarregats d’aquesta Veritat eren els D’rui, els Druides. En altres termes, i per acabar de tancar el cercle, els D’rui s’encarregaven de la funció de fer justícia mitjançant la veritat i ho feien en unes condicions molt semblants al que feien els jutges Themistos d’Eleusis.

Anotem que DRU, la veritat, es diu TRUTH en anglès i que el que és cert es diu TRUE. (DRU- truth/true). A més, en Sanskrit, resulta que DRU significa l'arbre i que aquest seria l'origen del TREE anglès o del DERVO (l'arbre) gal. Si afegim que en el mateix idioma DEHIN és l'ànima individual, arribem a DRUDEHIN, una extrapolació nostra que ens podria conduir a DRUIDA. I així tancariem el llaç DRU...

A la Gàl·lia, i havia una deessa anomenada ARTIO (nom propi que també ostenta l’Ós fundador de la ciutat de BERNA) que posa en evidència el caràcter femení de la classe guerrera, cosa que ens torna a acostar a la caçadora ARTEMISA / DIANA. I ja que hi estem posats, podem assenyalar que tant BERNA com BERLIN deuen la seva fundació mítica a un Ós, i que, en Alemany aquest animal es designa amb el vocable BÄR o BAER (pronuncieu "ber"). En Anglès, li diuen BEAR (que es pronúncia gairebé igual). I a França, existeixen també alguns topònims que comencen amb BAR (Bar-le-Duc, Pointe de Barfleur, etc.) que sembla que tinguin alguna relació amb l’Ós mític.

El camí que ens ha dut de CERES a l’Ós mític ha estat divertit. Però no el podríem considerar completat si no poséssim en evidència l’homofonia que existeix entre l’Ós, BÄR, BAER, BEAR i la cervesa, BIER, BEER. Però les comparacions no poden anar més enllà. Sembla ser que els noms alemany i anglès de la cervesa tinguin un origen llatí: BIBERE, de beure. Si algú ens pot proposar quelcom diferent i més divertit, li ho agrairem. I pel que fa a l’Ós (Bear/Bär), les informacions que hem pogut recollir ens indiquen que prové de l’antic indoeuropeu BHER-OS, que significa marró.

Tot i així, l’ensenyament no és menyspreable. Com ho hem vist, en tots els territoris i cultures on hom ha produït cervesa, aquesta beguda ha rebut un tracte que incloïa la sacralitat. I com ho hem vist, no és per res i de fa molt de temps. Ens hem d’alegrar d’estar afeccionats a la beguda que té més història i que, a més, ens refereix a una relació amb la Terra i amb la Natura que entenem com a positiva i sana, sobre tot si la cervesa que consumim està feta amb ingredients naturals i amb la saviesa que implica la seva llarga història. La veritat sigui dita, no es tracta de beure religiosament, però si que podem manifestar un cert respecte. Això inclou tast i curiositat.

Salut i amen.