Els nostres avantpassats caçadors recol·lectors es trobaven immersos en una Natura abassegadora que els inquietava i els feia sentir petits. Segurament devien considerar que en formaven part, que eren un element més d'aquella cosa impressionant que els sustentava i els amenaçava alhora. En efecte, mentre s'alimentaven dels fruits de la Terra, se sentien amenaçats per fenòmens naturals com la pluja, el vent, el foc, el tro, els terratrèmols. Però no tot eren catàstrofes tot i que romanien interrogants força colpidors que, de fet encara ens duren: què és la vida, d'on venim, on anem? Altres preguntes es relacionaven al funcionament de la Natura: què és un naixement, què és la mort, com s'explica el sol, la lluna, les estrelles?

Aquells homes respongueren de l'única manera que, en definitiva es podia llavors i avui en dia: creient en una sèrie de coses. I no estem entrant en la discussió sobre l'idoneïtat del que cregueren. No sabem si cregueren en quelcom que s'inventaren o si la seva fe s'aplicà a quelcom preexistent. Sobre la fe no es pot discutir. Només creiem o no creiem. La fe no es pot demostrar, ni tampoc la seva absència.

Bé doncs, aquells homes i dones cregueren (amb raó o sense) que els fenòmens naturals eren el fet de la Natura, personificada en una divinitat gairebé sempre femenina. També dividiren els atributs generals d'aquesta divinitat, la Terra Mare, en "especialitats" que reberen també el tractament de personificació. Hi hagueren doncs divinitats secundàries, per la pluja, pel tro, pel sol, per les estrelles, per la lluna i les seves fases. Cada divinitat tenia unes exigències especials que eren uns ritus que havien de dur a terme els homes i dones per tal de propiciar-se la bona voluntat d'aquella divinitat. Per lògica doncs podem inferir que l'existència dels Déus implicava una religiositat que s'expressava en comportaments quotidians com els tabús o religiosos com sacrificis o altres cerimònies. 

No ens càpiga cap dubte que, quan els caçadors recol·lectors sortiren del bosc, no canviaren la seva forma d'entendre el món. Transferiren segurament les creences animistes dels animals als vegetals. O tal vegada, el corpus religiós relacionat amb els vegetals s'enriquí simplement amb noves incorporacions mentre que el que tractava d'animals es reduïa una mica. Els productes de sòl, en especial reberen aquest tractament, i a la llarga, aparegueren divinitats agrícoles com NIDABA entre els Sumeris, la vaca solar HANUB a Egipte i CERES entre els Romans, DEMETER entre els Grecs.

Les cerimònies sacrificials devien tenir dos principals aspectes simbòlics.

El primer, possiblement el més significatiu, per mitjà de la combustió o anorreament complets de l'ofrena, vegetal o animal, talment com una renuncia a la pròpia ofrena, per contactar, mitjançant el fum, la flama o els efluvis, tot formes essencials, amb l'essència del sacrifici, la divinitat. Des del nostre punt de vista, l'alquímia no és molt més que això: accedir a la quinta essència de la cosa per accedir a Déu. Entenem que la creació és impura i que l'Alquimista es dedica a aïllar els elements essencials o sagrats de les coses, l'element més important essent la seva pròpia naturalesa divina feta presonera en el cos.

En el segon aspecte del sacrifici, hom consumia l'ofrena sacrificial en honor a la divinitat a la que es reservava una part simbòlica que, tot sovint, després de la cerimònia també passava a engreixar el sacerdot o a sustentar els pobres. Aquesta versió és una mica hipòcrita i apareix en societats més desenvolupades. En aquest acte, però, la sang de la víctima, líquid misteriós que quan surt del cos de la víctima, aquesta es mor, la sang dèiem té una significació extremament important: sembla ser que la sang duu la vida; sembla ser que la sang és la quinta essència de la vida! Bevent la copa de sang, hom ingereix i integra l'essència sacra, l'essència vital amb la que honorem el Déu. Amb la mateixa sacralitat hom esprem el suc de les fruites per extraure la part més íntimament essencial.

Aquesta mateixa idea és aplicada en nombroses manipulacions de vegetals xamàniques. Hom extreu els principis essencials que també podem anomenar principis actius per parafrasejar el lèxic químic. I no ens estranyi que les manipulacions dels cereals també reberen aquesta consideració sacra. De la mateixa manera que Don Juan Matus extreia el principi actiu de la Datura (hierba del Diablo), és ben probables que els primers pagesos intentessin extreure el principi actiu dels cereals macerant-los en aigua. No ens sembla a nosaltres que aquest fet sigui a l'origen de la cervesa encara que tal circumstància és plantejable, però si que posa en evidència la possibilitat que hom considerés el cereal com un element sagrat de la vida quotidiana, com gairebé tot en definitiva. Per a alguns, la sacralitat ha precedit la quotidianeïtat i remunten l'invent de la cervesa a la recerca de l'essència sagrada del gra. Nosaltres tendim a creure el contrari: l'invent es feu sense massa intenció i després cobrà significació sagrada. Cadascú que escolleixi la versió que més li agrada i Déu coneixerà els seus.

La sacralitat de la cervesa es troba en nombrosos textos històrics, especialment sumeris i egipcis. Aquests pobles detenen en efecte l'honor d'haver escrit els primers sobre cervesa. I el que escrigueren ens fa pensar que corregueren rius de cervesa en Orient Pròxim durant milers d'anys, essent la cervesa la principal beguda de rics i pobres, refrescant gorges assedegades, preciosa moneda de canvi i de comerç, ofrena votiva en les cerimònies religioses. Hom en coneix perfectament les tècniques de producció, abundantment referides en els textos sacerdotals que la defineixen d'origen diví a més de presentar el caràcter nutricional independentment de l'efecte embriagador que en feren una beguda d'ús generalitzat.

Si és veritat que hom beu vi des dels temps de Noè, també ho és que es beu cervesa des de l'època dels seus nebots. La Bíblia ens explica com Noè fou el primer home a qui se li acudí plantar vinya, exprémer-ne el fruit i beure'n el suc fermentat fins a caure a terra embriac, perduda tota dignitat humana. Una antiga llegenda irlandesa explica que CASSAIR, precisament nebot de Noè, probablement cansat i avorrit de la llarga i tediosa estança a l'Arca enmig de tots aquells animals, va decidir abandonar la nau en un barca, emportant-se entre altres coses una cassola per a fer-se cervesa. Navegant damunt de l'immensa mar i després de nombroses aventures, va atracar en alguna platja de la verda EIREANN i va descobrir que en aquell país, els habitants ja feia més de mil anys que tenien per costum elaborar-se la cervesa. La recepta era un secret gelosament guardat pels FOMORIANS, antics i tenebrosos habitants del bosc, mig humans i mig ocells. 

Si fem el càlcul observem que
        a.- Noè va viure 950 anys
        b.- Quan en tenia 600, hi va haver el diluvi i en els 40 dies següents, Cassair se les va pirar.
        c.- Hom suposa que Noè va plantar la vinya a l'edat de 300 anys.
        d.- Quan Cassair va desembarcar a Irlanda, ja feia 1000 anys que la gent d'allà bracejava.
        e.- A conseqüència, la cervesa és almenys 700 anys més antiga que el vi.
Vaja!

La cervesa fou molt possiblement la primera beguda fermentada i elaborada que begueren els humans. Molt abans que la vinya hom cultivà l'Ordi i els cereals en totes les latituds possibles mentre que sabem que la vinya requereix d'un clima més aviat temperat.