|
|
a.
La incomunicació
•
Des de fa segles hi ha un grau d'incomunicació enorme entre
les diferents terres de parla valenciana, també dita catalana.
Aquest fet fragmenta la llengua i n'impedeix la creació d'un
estàndard acceptat per tothom.
•
Si volem parlar dels cantants catalans de Catalunya Nord ens costarà
molt de trobar-ne informació o discos. L'any 1963 Jordi Barre
va gravar el seu primer disc en català. Per commemorar els
trenta anys de cantant, aquest senyor va venir una setmana a Barcelona,
l'any 1994, a fer uns recitals a la sala l'Espai. La premsa en va
parlar. Molta gent va descobrir astorada que "els del nord"
també sabien cantar bé. Al cap d'uns dies, un diumenge
al matí, a Catalunya Ràdio feien una mena de concurs.
Una senyora va encertar una pregunta i el locutor li va dir que
demanés una cançó i la hi dedicaria. La bona
dona va dir: "Poseu qualsevol cançó de Jordi
Barre". Un moment de suspens, i la resposta del locutor, més
o menys: "No en tenim cap, demaneu un altre cantant si us plau". |
| •
Les persones que no "patim" un punt de vista tan
regional del país i tenim interès per la cultura
catalana, la de la Catalunya completa, de Salses a Guardamar
i de Fraga a Maó, ja coneixíem els cantants
catalans del grup Guillem de Cabestany i, qui més qui
menys, tenia, fa deu o vint anys, discos de vuit o deu cantants
i grups del Rosselló. La pregunta és òbvia:
com és que Catalunya Ràdio, que té tots
els discos, haguts i per haver, dels cantants anglesos dels
Estats Units, d'Austràlia, d'Irlanda i d'allà
on faci falta, no en tingui cap, ni un, d'un cantant de Catalunya
Nord? Perquè si no en tenen cap d'en Jordi Barre no
cal esperar que en tinguin de la Gisela Bellsolà, d'en
Joan Pere, d'en Pere Figueres, d'en Cris Cayrol, del malaguanyat
Joan Pau Giné o del grup l'Agram, per anomenar-ne uns
quants. Això és segur! És ben curiós
que a Ràdio 4, de tant en tant, hem sentit cantants
del nord. Tot s'ha de dir.
• I si parlem de les Illes, què en sabem musicalment?
Quants cantants i grups hem sentit, durant anys, de les dotzenes
que n'hi ha? Els dos o tres de sempre, que són els
que han vingut a viure a Barcelona. I els llibres publicats
a les Illes? No arriben.
I què en podem dir del País Valencià?
Encara pitjor. Si passem al coneixement d'altres aspectes
culturals, geogràfics o històrics que els habitants
d'una part dels PPCC tenim de les altres regions, què
trobarem? Feu la prova: Agafeu un conegut, un estudiant universitari
us pot anar bé, i pregunteu-li què en sap del
Penyagolosa, de la catedral d'Elna, del monestir de Lluc o
del ball de bot. Ben poca cosa o res.
|
| b.
El català marginat |
 |
|
| La
majoria d'empreses continuen sense garantir les comunicacions,
l'eti- quetatge, la retolació o l'atenció
al client en ca- talà, o "també"
en català.
Hem de demanar que el català sigui també
llengua oficial als PPCC, tal com ho era abans del 1714.
El català, al seu territori, ha de tenir, com
a mínim, la mateixa força oficial que
l'espanyol i el francès; és a dir: s'han
de poder fer decrets de protecció del català
tal com ja els tenen, i molts, l'espanyol i el francès.
És una qüestió de subsistència.
Si no tenim la força de la llei desapareixerem.
D'aquesta manera, quan el català sigui llengua
oficial, ja no caldrà perdre el temps discutint
l'etique- tatge en català, el cinema en català,
els documents, etc. No caldrà, per llei hauran
de ser també en català, i qui ho vulgui
en castellà, ja ho tindrà. |
Hem
vist productes fets a Catalunya etiquetats en set idiomes.
En català no, casualment. Encara hi ha qui mira
l'etiqueta per si hi ha el català. Santa innocència!
Francament, cansa, anar, posem per cas, a un restaurant
de Figueres o de Roses i no trobar ni el menú
ni la carta també en català. En un supermercat
molt conegut d'una cadena d'establiments comercials
he pogut tenir sensacions ben curioses i exòtiques.
Les indicacions, els rètols, el servei de megafonia,
etc., tot és en espanyol; les dependentes parlen
només espanyol, no sé si les trien unilingües.
Hom es troba allà dins com a Guadalajara, a Tegucigal-
pa o a Buenos Aires, i sen- se haver de passar per l'aeroport!
La cosa que sobta és veure, a fora, damunt de
l'edifici, el nom de l'em- presa en català. Trobo
que hi fa lleig! |
Aquests
establiments, els vells i els nous, han tingut vint-i-cinc
anys per posar-se al dia. Amb bona vo- luntat i prou
som morts!
S'ha de poder exigir un mínim de respecte i tenir
una mica de dignitat, tal com fan totes les nacions
que volen continuar vives.
No hem de ser diferents dels altres ni voler cap privilegi,
sinó demanar un tracte més just. Si no
hi ha una igualtat davant la llei, ja hem begut oli!
Hem de ser clars: "Una llengua no obligatòria
no és necessà- ria; una llengua que no
és necessària és perd: és
ben senzill!"
|
|
| c.
El català aigualit (light)
|
|
|
• Heu sentit a parlar de l'alemany light o de l'holandès
light? El català no s'ha ensenyat durant segles i,
per tant, ha creat i mantingut formes dialectals i s'ha degradat.
I què és el català aigualit o light?
El català light és essencialment la parla de
molts senyors de ciutat, que ja fa unes quantes generacions
que han abandonat la llengua de la terra. Quan els ha convingut,
per les voltes que dóna la vida, saber parlar i escriure
català, com que es trobaven sense pràctica ni
formació, han dit que el català es pot parlar
de qualsevol manera, que no calen normes, que val tot, i ho
han sabut argumentar, perquè solen ser persones cultes.
Aquest model de llengua és una bona propaganda de la
ignorància, per fer-la passar per català correcte.
•
El grup del català aigualit té una gran influència
als mitjans de comunicació i sobre l'IEC. Els presentadors
de televisió més light parlen tant com poden
en espanyol. No és cap casualitat. Ho trobem lògic.
La seva idea que convé violar la llengua impunement
ha ajudat molt a fer perdre la qualitat de l'idioma i el prestigi
dels bons correctors.
|
| |
|
|
