Dilluns, 21. Abril 2008 - 16:38 h
La finestra
Ja es fa de dia, els primers raigs de sol entren per la finestra de la meva habitació, no tinc ganes d’aixecar-me, avui no tinc “cole”, és dissabte, és un dels dies de la setmana que més m’agrada.
La meva mare entra a l’habitació i em fa aixecar, m’ajuda a vestir-me, em posa la roba que jo vaig triar el dia anterior.
Ara anem cap a la cuina a berenar una mica de llet i cereals.
A l’acabar de berenar la mare ha de marxar a treballar i jo em quedo a l’habitació, asseguda a la cadira de l’ordinador mirant per la finestra com marxa a treballar la mare.
Per sort tinc una vista molt maca, des de la meva habitació veig les muntanyes i el mar, i al costat de casa hi ha un port on els pescadors amarrem les seves barquetes després de tornar de pescar.
Ells solen arribar sobre les deu del matí i molts ja em coneixen, perquè sempre veuen que els estic mirant, mentre arriben amb les barques, i ja sempre em saluden.
Ara em poso música, acostumo a escoltar música en català
Mentre miro el meu correu electrònic.
Va passant el temps, avui estic un poc avorrida pujo sobre el llit i torno a mirar per la finestra, la gent fa la seva vida, els nens corren per la platja, les mares passegen als seus nens petits, les àvies van a comprar per fer el dinar.
Ohhhh nooooo!!!! Alertaaaaa!!! Crido molt espantada, a un nen li ha caigut la pilota a la carretera i la va a buscar, veig un cotxe que va cap a ell, tanco els ulls..., no puc mirar..., sento un soroll molt fort.
Poc a poc em trec les mans de la cara i, quin horror, veig el cotxe contra l’arbre del costat de casa, i encara pitjor, veig al nen estirat al terra ple de sang per les cames.
De seguida ve l’ambulància i s’emporta al nen, aquell nen m’és molt familiar perquè molts dies el veig jugant a la platja amb la seva pilota i la seva mare.
Quan torna la mare a casa li explico el que a passat i ella de seguida es preocupa per aquell nen, perquè ella coneix a la seva mare.
La meva mare em diu que el nen està a l’hospital, però que encara no se sap el que te.
Ja fa uns dies de l’accident d’aquell nen, jo estic mirant per la finestra i veig una cadira de rodes que es va acostant, de sobte començo a plorar, és aquell nen al que van atropellar l’altre dia, ha quedat minusvàlid, igual que jo, que no puc fer vida normal com feia abans. Igual que a aquest nen a mi també em va atropellar un cotxe.
Dilluns, 21. Abril 2008 - 16:36 h
L'amant que no et te.
No se quant de temps fa que ens coneixem o que intentem fer veure que no ens coneixem.
Vaig fitxar-me en tu un dia que estaves al balcó de casa teva llegint un llibre mentre prenies un refresc, un dia que no feia gaire sol i feia un bo per estar al balcó sense fer res i contemplar la vida com passava per el carrer.
Vaig trobar que eres molt maca i tenies un encant especial, semblava com si et conegués de tota la vida.
Al cap de un parell de dies ens vam trobar al costat de casa meva i ens vam mirar sense dir-nos res.
Els dies passaven i jo m’estava enamorant de tu sense saber ni el teu nom, sense ni tan sols haver parlat mai.
Un dia passejant pel poble et vaig veure i et vaig saludar amb un hola molt tímid que no sé ni si el vas sentir, tu em vas mirar i amb un somriure, vas segur el teu camí.
Últimament et veia més que mai al balcó de casa teva, contemplant la gent del carrer o llegint com acostumes a fer.
Un dissabte que no tenia res a fer vaig veure que estaves a la parada del bus i jo sense pensar-ho vaig vestir-me ràpidament i vaig venir a la parada del bus i vaig pujar-hi.
No sabia on anaves, però no m’importava gens, només tenia ganes de veure’t i si el viatge durava 30 minuts serien 30 minuts que et veuria.
La sorpresa va ser que no i havia cap lloc buit en tot el bus i vaig haver de seure al teu costat.
Et vaig saludar i tu amb vas tornar la salutació, no vaig atrevir-me a dir-te res més, només et vaig fer la típica pregunta de si plouria o no.
Vas baixar un parell de parades mes enllà del nostre poble i jo vaig fer el mateix, vaig seguir-te sense que te n’adonessis ,
El temps passava i jo et seguia pel poble, quan anaves a comprar o quant anaves al bar a fer un beure amb alguna amiga teva, volia protegir-te i que ningú et fes mal.
Avui quan he baixat a buscar el correu he vist una carta sense segell i no m’hagués imaginat que fos teva. però al llegir-la ho he endevinat de seguida.
La carta deia:
Hola:
No cal que et digui qui soc, segur que molt aviat ho endevinaràs.
Al començament no sabia qui eres, eres un estrany per mi, una persona igual que molta altre gent que cada dia passa al nostre voltant, però al llarg del temps he vist que eres diferent.
Quant em mires amb un somriure al balcó de casa teva mentre jo estic llegint un llibre que mai s’acaba.
O quant em segueixes sense fer soroll cada vegada que vaig a fer la compra al supermercat i t’atures darrera meu i m’olores els cabells i et sembla com si no me n’adonés que hi ets, però realment m’excita molt saber que ets al meu costat i m’estàs mirant sense que jo et digui res.
Moltes tardes que tu ets al balcó esperant que surti per mirar-me, jo soc a casa, estic a la meva habitació excitada, i fins i tot alguna vegada m’he masturbat pensant que hi ha una persona que poc a poc ha anat entrant a la meva vida i ni tan sols sé el seu nom.
Però sé que és aquella persona que tants dies m’ha seguit a molts llocs, que tant m’ha mirat i quan jo em girava cap a ell, es feia el despistat.
Espero que aquesta carta que t’he fet arribar ens canviï la vida i almenys ens parem l’un al costat de l’altre, ni que sigui a parlar del temps o alguna cosa més, o no, i que tot segueixi igual com fins ara que també es molt excitant, saber que tinc algú que ni conec el seu nom, que em segueix i protegeix que ningú em faci mal.
Dilluns, 21. Abril 2008 - 16:35 h
Tu que m'escoltes
Com cada matí, des de ja fa dos anys aproximadament, m’aixeco pensant que en uns minuts et tornaré a veure.
Em vesteixo amb la roba més maca que tinc per causar-te bona impressió i em pentino amb un raspall que em vaig comprar fa uns dies perquè el vell ja no anava gaire bé.
La colònia esta a punt d’acabar-se però m’és igual, perquè fa temps que només me la poso quan et vinc a veure.
No tinc ganes de berenar, perquè si no bereno et podria veure més aviat, però la panxa no pensa el mateix i he de menjar alguna cosa.
Surto de casa i vinc cap allà on hem quedat com cada matí. Sempre ets allà abans que jo, tan maca com sempre.
Ja et veig de lluny i em poso molt content, em vaig acostant poc a poc cap a tu. Estàs allà, quieta, i esperes la meva arribada impacient.
El vent que fa no et despentina el pentinat que sempre llueixes.
Arribo i et toco l’espatlla.
Tu et quedes allà dreta mentre que jo m’assec a la gespa.
Començo a parlar i et dono les gràcies per haver-me ajudat tant quan més ho necessitava.
Em vas ajudar a superar la mort de la meva dona, amb la qual feia 30 anys que estava casat.
Ella tenia una malaltia incurable i ho passava molt malament, jo cada dia anava a l’hospital a veure-la i sempre que passava per aquí tu hi eres, al principi no et deia res, però al pas del temps vaig anar agafant confiança ja que sempre ens saludàvem.
Ella va morir al cap d’un parell de mesos al hospital i jo em vaig quedar sol al món..
No sabia com havia de tirar endavant la vida, estava acostumat a estar amb ella, a anar a passejar llargues estones, a anar a prendre alguna cosa al bar del costat de casa quan sortíem de treballar.
La casa se’m feia molt gran sense ningú mes que jo. Les parets estaven fredes i la tele gairebé no es veia amb la pols que tenia damunt...
També ho vaig passar malament quan el que va caure malalt vaig ser jo, no podia veure’t, i sort en vaig tenir de la fotografia que ens vam fer aquell dia d’estiu, almenys et podia veure en fotografia.
Ara comença a ploure i ens estem mullant els dos, jo m’acomiado i marxo cap a casa, tu et quedes allà, com sempre, sense moure’t.
Si en comptes d’una estàtua fossis una persona, ja faria temps que t’hauria demanat que sortissis amb mi, i qui sap fins i tot que et casessis amb mi.
Següent Webmaster
|
Alguna història llarga
