|
Francesc Macià i Llussà
Vilanova i la
Geltrú, Garraf 1859 - Barcelona 1933
Polític. Fill d'una
família de les Borges Blanques que negociava en vi i oli, estudià a Vilanova,
fins que, a quinze anys, ingressà a l'acadèmia d'enginyers militars de
Guadalajara (Castella), d'on, com a tinent (1880), fou enviat de primer a Madrid
i després a Barcelona. Amb el grau de capità (1882) fou destinat a Sevilla, i
després a Lleida, on ocupà la comandància d'enginyers militars, ascendí fins a
tinent coronel, dirigí treballs topogràfics, com el del projectat ferrocarril de
la Noguera Pallaresa, i es casà amb Eugènia Lamarca i de Mier (1888), filla
d'una família benestant. Manifestà el seu desacord en l'assalt militar als
locals del "Cu-cut!" i de "La Veu de Catalunya" (1905), s'oposà a la llei de
jurisdiccions del 1906 i presentà la seva candidatura en el marc de la
Solidaritat Catalana pel districte de les Borges Blanques. Aquesta actitud
política comportà el seu trasllat a Santoña (Castella la Vella), després de
l'ascens previ a coronel, que Macià no acceptà, i hagué de renunciar a la
carrera militar. Sota el patrocini de la Lliga Regionalista ocupà també un lloc
en la candidatura de la Solidaritat Catalana per Barcelona. Triomfador en totes
dues circumscripcions, renuncià l'acta de diputat per Barcelona i es limità a la
de les Borges Blanques, que renovà en totes les eleccions posteriors (maig del
1910, març del 1914, abril del 1916, febrer del 1918, juny del 1919, desembre
del 1920 i abril del 1923). En les del 1910 refusà de prendre possessió, i la
seva acta fou presentada a les corts de Madrid per diversos centenars d'electors
desplaçats expressament des de les Borges Blanques. Del 1910 al 1914, bé que la
Lliga Regionalista intentà de mantenir-lo al seu costat, s'anà apropant al
republicanisme de la UFNR, i mantingué relació amb Pere Coromines, Jaume Carner,
etc. Després de la crisi de la UFNR, col·laborà amb Martí i Julià en el
setmanari "Renaixement", de la Unió Catalanista, des d'on impulsà posicions
revolucionàries, que foren exposades públicament a l'Assemblea de Parlamentaris
del 1917 i, després d'un efímer exili, en les reunions del Consell Permanent de
la Mancomunitat amb els parlamentaris catalans, preparatòries de l'estatut
d'autonomia elaborat per la Mancomunitat i inspirat per la Lliga Regionalista
(1918-19). Fou en aquests anys quan, dissolta l'orientació socialista de la Unió
Catalanista, mort Martí i Julià i enfront de l'ofensiva nacionalista de la Lliga
Regionalista, intentà de llançar un programa d'acció nacionalista i social de
caire radical, oferint una alternativa, per l'esquerra, a la Lliga Regionalista.
Intentà de reunir sectors de la petita burgesia i de la classe obrera, escampats
en diferents organitzacions republicanes i nacionalistes, entorn d'un programa
independentista. D'aquí sorgí la
Federació Democràtica Nacionalista
(gener-febrer del 1919), que, en el marc del seu interès a crear un front únic
catalanista, participà en la Conferència Nacional Catalana (abril del 1922), de
la qual sorgí Acció Catalana; però, en no ésser acceptada la seva proposició de
crear un Estat Català, se'n deslligà abans que arribés a cap solució. Aleshores
es dedicà a organitzar, des de les pàgines del setmanari "La Tralla", un nou
moviment, destinat a agrupar el catalanisme radical, que al cap de pocs mesos
prengué el nom d'
Estat Català i que
després entrà en relació amb els centres separatistes d'Amèrica, el primer dels
quals havia estat creat a l'Havana pel març del mateix any 1922. Tot i això,
Macià no abandonà la idea del front únic catalanista, i intentà de combinar els
plantejaments militars hegemònics amb el republicanisme català; així, projectà
una Federació d'Esquerres de Catalunya (febrer del 1923), que no prosperà, i
prestà suport a la candidatura d'Acció Catalana en les eleccions d'abril del
1923. El centre de la seva activitat fou, però, Estat Català. S'exilià després
del cop d'estat del general Primo de Rivera, s'instal·là a Perpinyà a mitjan
octubre del 1923, i després, a Bois-Colombes, prop de París. Emprengué la
recerca de diners per a la compra d'armes destinades a la insurrecció per a
l'alliberament de Catalunya, tot mantenint relació amb els grups de catalans
nacionalistes d'Amèrica, disposats a ajudar econòmicament la seva empresa; en
nom del govern provisional de Catalunya, avalà l'
Emprèstit Pau Claris
(abril del 1925). Disposat a una àmplia política d'aliances, sempre que es
mantingués el seu objectiu, i fracassades les negociacions amb Acció Catalana,
sovintejà les relacions amb els sindicalistes de la CNT, amb grups irlandesos de
De Valera (intent de formar una Lliga de Nacions Oprimides), amb nacionalistes
bascs i, fins i tot, amb el Partido Comunista de España, amb el qual, i amb
d'altres forces, formà el Comitè Revolucionari de París, del qual sorgí el seu
viatge a Moscou, acompanyat de Josep Carner i Ribalta i de José Bullejos, per
tal de demanar ajut econòmic a la Internacional Comunista (octubre-novembre del
1925), cosa que no aconseguí, tot i haver estat introduït per Andreu Nin. El
desengany de Moscou i, després, el del complot de la Nit de Sant Joan (juny del
1926) l'empenyeren més a tirar endavant el seu projecte d'insurrecció amb les
seves úniques forces. Preparà i organitzà directament una incursió armada a
Catalunya, de primer des de Bois-Colombes i després des de Prats de Molló.
Avortat el complot de
Prats de Molló,
Macià fou detingut, juntament amb Gassol, Carner i Ribalta, Bordas de la Cuesta
i d'altres a la vil·la Denise i fou empresonat a Perpinyà. Traslladats a la
presó de La Santé, a París, s'obrí un famós procés, on Macià, defensat per Henri
Torres, fou condemnat a dos mesos de presó, que ja havia complert; i, després de
retornar a Bois-Colombes, fou obligat a passar a Bèlgica. Després de residir uns
quants mesos a Brussel·les, en companyia de Gassol, s'embarcà cap a l'Uruguai,
on arribà els primers dies del 1928. Entrà clandestinament a l'Argentina i,
després d'un plet judicial, hi residí més de mig any; allà recorregué els
centres catalans de Buenos Aires, Rosario, Córdoba, La Plata i Mendoza. Anà a
Xile, i s'embarcà cap a l'Havana, on participà activament en l'assemblea
preparada per Carner i Ribalta, per Josep Conangla i per ell mateix des de
Buenos Aires, la qual fundà el
Partit Separatista Revolucionari de Catalunya
—del qual fou president— i aprovà la constitució d'una futura República Catalana
(setembre-octubre del 1928). D'allí se n'anà, sempre amb Gassol, cap a Nova York,
camí d'Europa (a mitjan octubre del 1928). En no poder entrar a Suïssa, retornà
a Brussel·les, on plantejà de portar a terme els acords de l'assemblea de
l'Havana per tal de transformar Estat Català en Partit Separatista Revolucionari
de Catalunya, cosa que provocà tensions en el moviment, sobretot a l'interior de
Catalunya; per això hom decidí de continuar amb la denominació d'Estat Català.
Atent sempre als complots contra la Dictadura, la fallida del de Sánchez Guerra
l'impulsà a tornar a Catalunya, i demanà nou ajut econòmic als centres catalans
d'Amèrica, per tal de dur a terme una acció armada, però aquesta vegada des de
l'interior de Catalunya. Mentrestant, caigué la dictadura del general Primo de
Rivera (gener del 1930) i, en el marc d'una forta campanya en pro de l'amnistia,
Macià travessà il·legalment França i arribà a Barcelona pel setembre del 1930.
Fou detingut i retornat a Bèlgica. Per fi, enfonsat el general Berenguer,
retornà a Catalunya, sense inconvenients, el 22 de febrer de 1931. Assistí a la
conferència d'esquerres (del març del 1931), donà per constituïda l'
Esquerra Republicana de Catalunya
i en fou escollit president del consell directiu. Després del triomf de
l'Esquerra Republicana de Catalunya en les eleccions municipals del 12 d'abril,
i de la proclamació per part de Lluís Companys de la República a Catalunya, el
14 d'abril, proclamà l'Estat Català integrat en la Federació de Repúbliques
Ibèriques i la formació del govern de la
República Catalana,
després de destituir el president de la diputació monàrquica, Maluquer i Viladot.
Immediatament es féu càrrec del govern de Catalunya. Com a president provisional
de la República Catalana demanà a tots els ajuntaments la proclamació de la
República a totes les poblacions de Catalunya i signà el text oficial de la
proclamació de l'Estat Català sota el règim d'una República Catalana. Formà
govern amb l'Esquerra Republicana i la Unió Socialista de Catalunya, i prengué
diverses mesures polítiques amb les noves autoritats (López Ochoa, Companys,
Aiguader, Anguera de Sojo). Tres dies després, rebé els ministres Fernando de
los Ríos, Marcel·lí Domingo i Lluís Nicolau d'Olwer, i, després d'unes llargues
negociacions, acceptà de reconvertir el govern de Catalunya en govern de la
Generalitat de Catalunya
i d'elaborar un Estatut d'Autonomia
Estatut de Catalunya del 1932.
Ocupà la presidència provisional del govern de la Generalitat, i després de la
crisi del desembre del 1931 assumí també la conselleria d'agricultura. Elegit
diputat a les Corts Constituents per Barcelona (juny del 1931), presentà
públicament la victòria del plebiscit de l'estatut i presidí la delegació que en
lliurà el text al president de la República Espanyola, Alcalá Zamora, acompanyat
de Gassol, Tarradellas i d'altres. Es féu dipositari, també, del text modificat
de l'estatut aprovat per les corts de la República (setembre del 1932). Elegit
diputat per Barcelona en les eleccions del Parlament de Catalunya (novembre del
1932), n'obrí les sessions, i, després d'ésser reelegit president de la
Generalitat, delegà les seves funcions executives, de primer en el conseller
Joan Lluhí i Vallescà (desembre del 1932), i després en els també consellers
Carles Pi i Sunyer i Miquel Santaló. Preocupat per la lentitud en el traspàs de
serveis a la Generalitat, fou elegit diputat per Barcelona per l'Esquerra
Republicana de Catalunya (novembre del 1933), i morí en l'exercici del seu
càrrec de president de la Generalitat de Catalunya el 25 de desembre.
Informació extreta
de
http://www.grec.net/cgibin/heccl2.pgm?&NDCHEC=0038963
|
