Arran de l'incident que vaig viure personalment la nit de dilluns 13.9.04 en els serveis d'urgències de Fraga, quan ens fou denegada una visita mèdica per raons lingüístiques, un home gran va dir-me l'endemà amb la veu trencada: «Sempre ens han tingut malícia».

Vaig conèixer aquest fragatí ara fa deu anys. Tot i saber que jo era català de soca-rel, el dia que ens veiérem per primera vegada se'm va dirigir en castellà. I va prosseguir en castellà els minuts inicials de la conversa malgrat que jo li parlava en català. Tant aquest senyor com d'altres venerables veïns de Fraga i de la Franja fan servir de manera irracional el castellà. És a dir, amb qui no han vist mai no gosen expressar-se en català fins que tenen la certesa que l'interlocutor sigui catalanoparlant. Altrament, saben que corren el risc de ser menyspreats. Només aquelles persones a qui de forma reiterada les han fet sentir malament prenen mesures tan submisses. I és que la submissió desangoixa quan et sents desemparat. Un status quo que fa del castellà una llengua superior i la manca d'empatia de determinats funcionaris castellanoparlants destinats a la Franja de Ponent esdevé una pressió insostenible per als catalanoparlants locals.

L'absència d'empatia es produeix per la incapacitat o la negativa d'alguns subjectes a representar-se el món de l'altre. Hi ha gent que no ha après que hi ha altres maneres de ser humà diferents a la seva. Boris Cyrulnik, metge psiquiatre que ha popularitzat la teoria de la resiliència, és de l'opinió que molts alemanys es van fer nazis arran d'aquesta carestia d'empatia.

Tot i que Espanya fa uns anys va ratificar la Carta Europea de les Llengües i curiosament aquests dies es parla de l'oficialitat del català a Europa, a la Franja de Ponent aquesta llengua continua al ras i en procés de substitució a favor del castellà. És a dir, hi ha un greuge comparatiu quan un saragossà o un madrileny poden viure les 24 hores del dia i els 365 dies de l'any en la seva llengua, el castellà, i, en canvi, un natural de qualsevol punt de la Franja de Ponent no ho pot fer en català.

No obstant això, els humans pel sol fet de néixer ja tenim drets. El principal és el dret a la vida. I, consegüentment, també el dret a poder viure en la llengua de la terra. Com en el cas de la Franja, no sempre els òrgans d'Estat reconeixen aquests drets consubstancials a la condició humana, amb la qual cosa hi ha territoris en els quals la llengua autòctona no és reconeguda oficialment. Quan aquests drets universals inherents a l'existència humana no són assumits per l'administració de torn estem enfront d'un dèficit totalment impropi d'un règim democràtic europeu del segle XXI. Tant és així, que hi ha dèficits que degeneren en abusos de poder. No fa ni quinze dies que en una escola de primària de Nonasp els mestres, tots nous i força joves, van dir als xiquets que no parlessin en català entre ells. Ho he sabut per un membre de l'Associació Cultural del Matarranya, que afegeix: «quan un pare es va anar a queixar, ja s'ho havien repensat i deixaven parlar en català». I és que maltractar la nostra llengua i els seus parlants en aquests topants no és delicte.

En el moment que els éssers humans no han dubtat a transgredir una llei injusta la civilització ha progressat. El cost per corregir aquestes desigualtats acostuma a ser l'angoixa. Miquel Martí Pol ho descriu així en un fragment poètic: «Del pou se'n surt fent-se malbé les mans/ i potser els sentiments./ Només vivint,/ amb tot els risc i tota l'esperança,/ reconduïm la vida».