Deu anys tancant a les tantes de la matinada. El comiat no podia acabar de cap altra manera, amb un excel·lent ambient entre la multitud d'assistents a la festa que ha posat punt i final al mític bar Jimmy Jazz, un referent al llarg i l'ample dels Països Catalans des del cor mateix de l'Anoia.

El divendres 1 d'abril del 2005, l'última nit que el Jimmy Jazz estarà obert, la multitud que omplia a vessar el local i buidava els últims gots de pomades, aigües de València o burrets d'Alcoi, es feia la mateixa pregunta: "On anirem, ara?". En Jimi té ben clara la resposta: "De moment, a difondre la idea per tot arreu!". Aquest va ser l'esperit que va regnar l'endemà dissabte, 2 d'abril del 2005, en la festa de comiat, salpebrada amb en Josep Maria Cantimplora, La Carrau, bitlles catalanes, grallers, homenatges més o menys improvitzats i una sessió memorable de Gresca Catalana.

El Jimmy Jazz, que va néixer com a un espai on fos fàcil "el diàleg i la comunicació entre diferents generacions, els col·lectius i els interessats, i que també faciliti l'intercanvi d'idees i iniciatives, dinamitzant d'aquesta manera el jovent, tot revitalitzant i enriquint l'oferta cultural i recreativa d'Igualada", ha arribat al seu final d'etapa amb els objectius acomplerts. Referent ineludible per amplis sectors de l'independentisme català, una de les aportacions cabdals del Jimmy Jazz al llarg dels seus deu anys de vida ha sigut la revitalització de les begudes de la terra (aigua de València, burret d'Alcoi, pomada de Menorca, mesclat, moscat de Ribesaltes...) com a begudes perfectament aptes per sortir de festa qualsevol nit o en les trobades i aplecs 'del rotllo', substitutives dels tradicionals cubalibres o gin-tònics.

I si qualsevol pot agafar una bona bufa a base de ratafia, per què no pot agafar-la escoltant La Trinca, Biel Majoral, Esquirols, Macedònia, Al Tall, Mesclat, Pep Sala o la Companyia Elèctrica Dharma, en comptes d'escoltar música màquina o la canción del verano del moment? La Gresca Catalana és això. Passar-s'ho bé amb els propis referents dels Països Catalans, sense haver de ballar als dictats que la moda (espanyola i espanyolista per definició) imposa a la majoria de locals d'oci del país.

Però la feina que en Jimi ha fet durant aquests deu anys no s'ha limitat -ni molt menys!- a servir copes al darrere dels deu metres de barra del bar. Exposicions, conferències, autocars a València pel 25 d'Abril, a Barcelona per l'11 de Setembre i a Perpinyà pel 7 de Novembre, saraus independentistes i calçotades multitudinàries, dues Trobades de Joves dels Països Catalans, venda d'entrades a qualsevol concert que es fes arreu de la nació, la possibilitat de trobar-hi tota mena de premsa en català, escoltar-hi grups de música de l'últim racó dels Països Catalans, o el suport a mil i un projectes engegats arreu dels Països Catalans.

Nascut amb una forta 'basquitis' -on més, si no, podies llegir diàriament l'Egin-, prenent el nom d'una vella cançó de The Clash versionada pels Kortatu, el Jimmy Jazz va anar evolucionant cap referents més genuïns dels Països Catalans. Del kalimotxo a l'aigua de València. El notable canvi del líquid que ha sortit del tirador del Jimmy Jazz explica gràficament l'evolució ideològica que ha patit el local -i els seus habituals- en els deu anys d'història.

"Ja sabem que la consciència i la formació no s'adquireixen als bars, però si tenim en compte que, agradi o no, el 70% de la joventut passa el temps de lleure als bars, el nostre objectiu és el de trencar amb la buidor i la despersonalització permanent a què acostumen a submergir-se molts joves a Igualada, sobretot durant els caps de setmana. És per això que al Jimmy Jazz no volem generar només oci passiu, ni la relació anònima a la barra, sinó que pretenem oferir alternatives, com la realització d'activitats dirigides a tot tipus de públic." La presentació del bar, el setembre del 1995, era tota una declaració de principis. Des d'aquest bar del carrer del Clos, la feina feta ha donat els seus fruits. Felicitats per tot i ànims pels nous projectes a Girona, Jimi!