El ruc, ase o guarà català és una de les nostres races de bestiar autòctones i forma part del patrimoni genètic i cultural de Catalunya, un patrimoni que cal mirar de preservar.  Per a molts, el ruc català és el millor guarà del món.

Com és el ruc català ?

L'ase català és el més gran i corpulent d'entre totes les races de rucs (entre 1,35 i 1,64 m. des dels cascs fins el carenar) i el seu temperament és viu. Tota la seva estampa queda emmarcada per les orelles, molt grans i ben muntades, d'entre 35 i 42 cm. de longitud. Gràcies a les seves potents insercions musculars, es mantenen tibants i molt mòbils. Per anys que tinguin, no es veu cap ruc català amb les orelles pendulars per manca de vivesa. Els ulls són grans, vius, bondadosos, plens de noblesa. 

El ruc català, a l'estiu, és negre lluent, amb un pèl curt i molt suau al tacte. El morro i el voltant dels ulls són de color blanc argentat; també ho són les aixelles, el ventre, el pit i l'interior de les anques. A l'hivern li creix un pèl llarg, de color marró, que el protegeix del fred.

El millor ruc del món:

La revista americana The farmer, el març de 1916 detallava: "Catalunya és la font dels millors guaràs del món, sent aquests els fundadors del guarà americà que tanta tradició tenen als estats de Kentucky, Tenesse i i Missouri". 

El nostre guarà ha estat una peça clau dins la història ramadera. Ni un sol país productor de mules ha escapat a la influència del ruc català que ha traspassat continents i ha contribuït a millorar d'altres poblacions pecuàries: italianes, franceses, americanes... Per això, durant molts anys, la criança, preparació i comerç de rucs dedicats a la "mulasseria" i a l'exportació fou un negoci molt lucratiu.

Un animal indispensable:

 

Rossell i Vilà digué (1921) que la raça es trobava a l'Alt Empordà, la Garrotxa, les valls de Ribes i Camprodon, la plana de Vic, les Guilleries, el Lluçanès, el Berguedà, la Cerdanya, l'Alt Urgell, els Pallars, plans d'Urgell, la Segarra i el Solsonès. 

Abans, totes les cases d'alta muntanya en tenien un per baixar al poble els dissabtes o el dia de mercat. Hi duien els ous, els pollastres i els conills i de pujada tornaven amb la sal, l'arròs, etc. Era un animal de càrrega molt resistent, la furgoneta d'avui. 

Tanmateix, l'interès principal d'aquesta raça raïa, en gran part, en la cria mulatina. I és que abans es preuava, per a l'enganxada, més la mula que el cavall. 

A punt de desaparèixer la història d'un home i una il·lusió:

El 1975, el berguedà i ramader Joan Gassó, de viatge pel Pallars, va constatar que els poblets s'anaven buidant i que el ruc de tota la vida estava a punt de desaparèixer amb els seus habitants. L'exportació massiva, la guerra civil, l'abandonament del camp, l'aparició de les màquines havien dut el nostre guarà a la ratlla de la desaparició. 

Amunt i avall del Pirineu, a la recerca dels pocs ases catalans que quedaven, es feu amb una trentena dels millors exemplars i començà una obra col·lossal: la preservació, recuperació i millora del ruc català. 

Fins el dia d'avui, amb els seus diners i el seu esforç, ha mantingut el principal nucli de cria de la raça, que trobareu a la finca Fuïves, al terme municipal d'Olvan (Berguedà). L'homogeneïtat dels guarans criats en plena natura és espactacular i els ha valgut el títol de granja zootècnica que atorga la Generalitat. 

A Fuïves hi ha una seixantena de rucs que mengen cada dia i que cal cuidar. Són diners i hores de feina que posa una família sola per a la preservació d'un patrimoni genètic i cultural de tots. No s'entén que les administracions, que es gasten tants milions de pessetes en coses a totes llums prescindibles, no vulguin donar cap mena d'ajut. 

El món que feia indispensable el guarà ha desaparegut. El mercat és molt petit i la cria del ruc no és negoci. El ruc català només seguirà trotant pel nostre país si gent com els Gassó, de manera altruïsta, segueixen mantenint la flama d'un somni... Fins quan s'ho mirarà l'Administració?