A partir del segle VII a. de C. es documenten per escrit i arqueològicament les primeres cultures ibèriques així com els primers contactes amb grecs (Empúries o Empúries, en l'actual província de Girona) i fenicis (Aldovesta, en el que avui és la localitat tarragonina de Benifallet). Els romans van posar per primera vegada el seu peu en la península Ibèrica l'any 218 a. de C. a través d'Empúries, dintre del context de la segona Guerra Púnica. Una vegada acabada aquesta (202 a. de C.) va començar l'ocupació i posterior romanització del territori, sent la ciutat de Tarraco (avui Tarragona) la més important. En el segle III d. de C. es documenta per primera vegada l'execució de màrtirs cristians (sant Fructuós, sant Feliu, sant Cugat), el que suposa la presència d'aquesta religió de manera organitzada i extensa.

 L'edat mitjana va ser el llarg període en el qual va tenir lloc la formació pròpiament dita de la nacionalitat catalana. Com a conseqüència de l'ocupació musulmana (segle VIII) i de la resposta franca (conquesta de Girona en el 785 i de Barcelona en el 801) es van crear sobre el territori català actual dos grans zones separades a grans trets per la línia que tracen el Llobregat-Cardener amb les serres prepirinenques de Boumort i Montsec. AL nord d'aquesta línia es va anar articulant el feudalisme (Catalunya Vella), mentre que en el sud, fins a la seva conquesta en temps del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV (1149), es va desenvolupar la cultura islàmica (taifas de Tortosa i Lleida). Seria el propi Ramón Berenguer IV qui, casat amb Petronila, filla del rei aragonès Ramiro II, encapçalaria la dinastia catalana (Casa de Barcelona) de la Corona d'Aragó. La independència de Catalunya va tenir lloc a la fi del segle X (988) quan el comte de Barcelona Borrell II va deixar de prestar jurament de fidelitat als reis francs. A partir del segle XIII va començar l'expansió catalano-aragonesa cap al sud (conquesta de Mallorca i València per Jaime I el Conquistador) i pel mediterrani (Sicília, Sardenya i el regne de Nàpols van arribar a ser possessió de la Corona d'Aragó). Durant els segles XIII i XIV es van anar estructurant les institucions medievals tradicionals de Catalunya: els Corts (segle XIII), la Generalitat (1359) i el Consell de Cent (govern municipal de Barcelona). La crisi bajomedieval va castigar a Catalunya en tots els aspectes (mortalitat, crisi econòmica, guerra dels Remensas, guerra civil, conflictes urbans i crisi dinàstica).

 Batalla de Montjuïc
Al gener de 1641, les tropes que defensaven Barcelona van vèncer als exèrcits del rei espanyol Felipe IV en la batalla de Montjuïc. Aquest oli de Pandolfo Reschi (Galeria Corsini, Florència, Itàlia) il·lustra un moment crucial del combat.

  Durant l'edat moderna, sota la monarquia de la Casa de Habsburgo, Catalunya va continuar amb les seves institucions pròpies i amb la seva sobirania política (fiscal, legislativa i executiva), el que no li va estalviar conflictes greus amb la monarquia durant el segle XVII, que es van traduir en la denominada rebel·lió de Catalunya (també coneguda com guerra dels Segadors, 1640-1652). Al començament del segle XVIII, com a conseqüència de la seva participació en la guerra de Successió espanyola contra Felipe V, Catalunya va perdre la seva sobirania política, legislativa i fiscal i totes les seves institucions (Decrets de Nova Planta). Durant el segle XVIII va començar l'expansió demogràfica (es va duplicar la població al llarg de la centúria) i econòmica, que va quedar interrompuda a causa de la guerra de la Independència (1808-1814) contra l'emperador francès Napoleó I Bonapart.

 Durant la segona meitat del segle XIX, Catalunya va viure la seva Revolució Industrial (1834, primera fàbrica amb màquines mogudes a vapor) les bases del qual, mancant recursos energètics i minerals, van anar el capital comercial aconseguit durant els anys anteriors i la voluntat i tenacitat manifesta d'alguns empresaris. Al costat del País Basc, Catalunya va anar en realitat l'única regió espanyola que es va beneficiar de la transformació industrial que estava sent comuna al món occidental. Durant l'últim terç del segle XIX es va assistir al ressorgiment del catalanisme polític, articulat entorn de la reivindicació de la sobirania perduda en el segle XVIII (Bases de Manresa, 1892): aquest moviment va estar dirigit, entre uns altres, per Enric Prat de la Riba, que entre 1914 i 1917 seria el primer president de la Mancomunitat de Catalunya. Després de les vicissituds del primer terç de segle, les fites del qual vénen marcats per la Setmana Tràgica de 1909, la vaga general de 1917, les violències rondaires entre patronal i sindicats, i la dictadura del general Miguel Cosí de Rivera (1923-1930), el catalanisme polític es va expressar amb força durant la II República a través de dues grans partits: Esquerra Republicana de Catalunya, majoritària, i la Lliga Regionalista, que havia estat fundada en 1901 per Francesc Cambó i que en aquells anys va perdre la seva hegemonia. En 1932 es va aconseguir l'Estatut d'Autonomia i la instauració de la Generalitat republicana. Francesc Macià (1931-1933) i Lluís Companys (1934; 1936-1939), ambdós dirigents de Esquerra Republicana de Catalunya, van anar els principals presidents de la Generalitat catalana durant la II República.

 La victòria franquista en la Guerra Civil (1936-1939) va suposar un llarg període de reculada econòmica (el nivell de 1936 no es va recuperar fins a 1957), polític (falta de llibertats) i cultural (repressió de la llengua i la cultura catalana). A partir de principis de la dècada de 1960, va canviar la situació i va ser possible l'edició de llibres i revistes en català que van reprendre el seu camí (Edicions 62 va ser una de les editorials paradigmàtiques de l'època). Van ser aquests anys de la dècada de 1960 d'expansió industrial i del màxim de creixement de població, com a conseqüència de la immigració.

 Des de la transició espanyola a la democràcia, després de la llarga dictadura del general Francisco Franco, Catalunya es regeix per l'Estatut d'Autonomia de 1979, aprovat conformement a la Constitució de 1978. A partir de 1980, les tres formacions polítiques més votades pels catalans (tant en eleccions generals com autonòmiques) han estat Convergència i Va unir (CIU); el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE), pertanyent al Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE); i Esquerra Republicana de Catalunya. A aquest últim partit pertanyia el primer president de la Generalitat provisional durant la transició, Josep Tarradellas, que ho va anar entre 1977 i 1980 (si bé ja ho havia estat abans en l'exili). Jordi Pujol, al capdavant de CIU, va governar la comunitat autònoma des d'aquest any fins a 2003, quan va ser succeït pel socialista Pasqual Maragall.