Dilluns, 26. Maig 2008 - 18:15 h
Home, dona, nen. Capítol 3: nen
Estic jugant al passeig que hi ha al costat de casa, és un passeig molt gran on tenim una mica de gespa i ens passem hores i hores jugant a futbol imitant als nostres jugadors preferits.
Els meus amics són d’un equip diferent al meu, tots menys en Fidel, un nen una mica més petit que jo però que juga molt bé, que també és del Barça i sempre volem anar junts i fer partits de dos contra dos, els del Barça contra els del Madrid... Gairebé sempre ens guanyen els altres perquè són més grans i corren més ràpid, però jo sé que un dia, quan sigui gran, jo en sabré més que ells i potser jugaré amb el Barça.
Veig sortir de cada al meu pare, es veu molt enfadat... es tanca al cotxe i arranca, ni s’ha aturat a mirar-me com feia abans.
L’he mirat i me n’he adonat que posava la música molt alta, és una música que a mi no m’agrada perquè fa molt soroll.
Com molts altres dies m’he espantat i he pujat ràpidament cap a casa. Els meus amics m’han preguntat on anava, però jo no tenia ganes de donar explicacions, ara que segurament s’ho hauran imaginat, perquè no és la primera vegada que em veuen fugir ràpidament.
Intento pujar les escales molt ràpid, tant com puc, tant que fins i tot caic a terra i no sé ni com m’aixeco, no sé si m’he fet mal, només vull arribar a dalt per veure a la mare, i el camí se’m fa molt llarg.
A la fi arribo a la porta de casa, intento ficar la clau al pany, però la mà em tremola i no em va gaire bé perquè estic molt i molt nerviós.
A la fi soc capaç de ficar-li, obro la porta i vaig cap al menjador corrent.
Veig estirada a la meva mare a terra, intento ajudar-la aixecar-se, però no tinc gaires forces i no em va bé, la propera vegada que em digui que m’acabi el sopar per fer-me més fort li faré cas.
Poc a poc la mare es va trobant més bé i em demana que li posi aigua al lavabo, això si que ho puc fer tot sol. I sense vacil·lar ni un segon li faig cas.
Ella va cap al lavabo a rentar-se, té sang al costat de la cella i un blau a la cara.
Em quedo al costat seu i li demano si està bé.
No em contesta però amb mira i em fa un mig somriure per fer-me veure que està bé, però jo no la crec.
Quan ha acabat em diu que agafi la jaqueta, que hem d’anar a l’òptica a arreglar les ulleres.
De camí a l’òptica la mare intenta trucar al pare, però ell no li agafa el mòbil.
Entrem a l’òptica i la mare parla amb la dona.
Aquella dona li deu haver vist el blau del costat de l’ull, perquè aixeca les ulleres de sol que porta la mare mentre jo quedo al·lucinat mirant l’extensa col·lecció d’ulleres que hi ha al mostrador.
En acabar anem a comprar al supermercat, comprem per fer el sopar i ràpidament sortim per anar cap a casa.
Ja és fosc i tinc una mica de fred.
Dono la mà a la mare per veure si així entro una mica en calor, perquè la tinc glaçada.
Arribem a casa i mentre la mare prepara el sopar jo em poso a jugar a la consola que tinc al menjador. Tinc un joc de futbol que m’agrada molt, me’l van portar els reis a casa de la meva àvia.
La mare posa el sopar a la taula, no tinc gaire gana, però m’ho he de menjar tot perquè sinó s’enfadarà i em deixarà sense jugar a la consola un parell de dies.
Quan he acabat marxo cap a l’habitació, tinc ganes de mirar un conte que tinc per aquí, n’hi ha un que té unes fotos molt “xules” de lleons i tigres. Però finalment n’agafo un es diu “El príncep blau i la princesa”.
M’estiro damunt l’estora, hi estic molt bé i a més és calentona.
Obro el llibre, els dibuixos són molt divertits.
De sobte sento com el pare arriba a casa i comença a cridar a la mare.
Pel que sento discuteixen perquè la mare no li ha fet el sopar.
Jo entenc a la meva mare, perquè de camí cap a casa en sortir del supermercat m’ha dit que no li faria al sopar al pare, perquè volia parlar amb el pare abans que sopés. Estava molt nerviosa i volia arreglar les discussions que tenen tant sovint amb el pare.
Jo també ja estic cansat de sentir discutir cada dia als pares, molts dies em quedo aquí a l’habitació sense dir res, estic espantat no sé que fer, no vull que els pares es barallin i es peguin.
Avui, però, em sento diferent, no sé que em passa, no aguanto més, tinc una ràbia immensa en el meu interior, no és normal en mi.
Sense fer soroll obro la porta de la meva habitació, poc a poc, i vaig cap a la cuina. Miro d’acostar-me al moble on la mare guarda els ganivets de tallar carn... Obro el calaix i n’agafo un, el més gros que he vist, i sense fer soroll vaig lentament cap al menjador.
Sento que el pare segueix discutint amb la mare.
Abans d’entrar al menjador miro que el pare no em pugui veure, i avanço poc a poc fins posar-me darrera seu.
Ell te la mà aixecada per tornar a pegar a la meva mare i,
sense que tingui temps de baixar el braç, li clavo ganivetada a l’esquena.
Li estic clavant el ganivet amb totes les meves forces que semblen haver-se duplicat expressament per aquest moment i al mateix temps estic pensant en la meva mare, en què jo mateix he sentit plorar tantes i tantes vegades des de la meva habitació per culpa del meu pare, que sempre que volia li pegava, sense cap motiu per fer-ho, només pel fet d’haver begut massa.
El pare no ha cridat ni res, jo me quedat aturat i espantat, plorant. Uns segons més tard vaig al costat de la meva mare que està al davant del cos ple de sang del meu pare.
Ella m’ha abraçat molt fort i no m’ha dit res, només he sentit que sospirava molt fort i, encara que se l’estimava moltíssim, sorgia dels seus ulls una espurna d’agraïment alleujament.
Samedi, 17. Maig 2008 - 21:07 h
Home,dona,nen CAPITOL 2: DONA
DONA
El meu home agafa les claus del cotxe i la jaqueta, marxa ràpidament escales avall.
Estic molt espantada, tremolo i no em trobo bé.
Estic aquí a terra, estirada, gairebé no em puc moure i estic mig marejada. No és la primera vegada que em fa això i sempre acabem així.
Intento, poc a poc, aixecar-me, però no puc.
Del cop que m’ha donat he caigut i he pegat amb el canto de la cadira, ho veig tot emboirat, les ulleres han anat a parar a l’altra punta del menjador i crec que els vidres s’han espatllat amb l’impacte.
Sento que obren la porta de casa i la tanquen bruscament, espero que no sigui ell, no vull que em torni a pegar un altre cop.
Per sort és el meu fill que jugava al parc de vora de casa, em sap greu que em vegi d’aquesta manera però a la vegada em dona tranquil·litat veure’l i saber que, tot i ser petit, em dóna un cop de mà quan el necessito.
Em diu que ha vist al pare marxar com tantes altres vegades, i que s’ha espantat, i ha pujat corrents a veure si jo estava bé, ell sap prou bé el que passa sempre abans que son pare fugi d’aquesta manera. Encara que es quedi sempre tancat a la seva habitació sempre és ben conscient del que està passant a un altre racó de la casa.
Te la cara plorosa en veure com m’ha deixat el seu pare, però no vol plorar davant meu i és fa valent i intenta ajudar-me a aixecar.
Em trobo més bé, ja no sento mareig, i li demano que m’ompli d’aigua el lavabo per rentar-me la cara.
Desprès torna al menjador a tot el que ha caigut al terra durant la discussió.
Ja estic més bé, però tot i així ell insisteix en ajudar-me a arribar al bany.
De camí pel passadís veig la fotografia de quan ens vàrem casar, ja feia uns quants anys! I començo a pensar què dec haver fet jo, perquè les coses canviessin en tants pocs anys, segur que he estat jo la culpable que la nostra relació arribés a aquest punt.
Abans tot ens anava mitjanament bé, teníem diners per viure més o menys be, sortíem sempre que podíem amb els amics, anàvem a sopar tots dos sols a la platja mentre miràvem una pluja d’estels i imaginàvem com serien els nostres fills.
Però ja fa tant de temps que no fem aquestes coses....
En arribar al lavabo em miro al mirall, tinc un tall al costat de la cella, no sé si és degut a les ulleres o la cantonera de la cadira...
Em rento la cara amb aigua molt freda i em quedo molt quieta davant del mirall sense dir res.
El meu petit em demana si em trobo bé, pobrissó meu, que li he de dir...
Abans de sortir de casa li dic al nen que agafi la seva jaqueta, més tard farà fred.
Marxem de casa camí a l’òptica perquè m’arreglin les ulleres.
De camí cap allà intento trucar al meu marit, a veure si està més calmat, per parlar amb ell, però no agafa el telèfon.
Arribo a l’òptica i li dono les ulleres a la dependenta, ella em mira amb cara rara i em demana si em passa alguna cosa.
Li dic que no, que estic que bé. Però no em creu, em mira a la cara, m’aixeca les ulleres de sol i queda al descobert el blau que tinc a l’ull i el petit tall del costat de la cella. Em demana que m’ha passat, però no li explico.
Poc després m’ha arreglat les ulleres i hem marxat a comprar per fer el sopar.
De camí al supermercat torno a trucar al meu marit, aquesta vegada despenja, però no diu res, sento respirar i soroll de fons com si estigués en algun bar.
El crido vàries vegades pel seu nom, però no em contesta i penjo.
He tingut una idea, he decidit no fer-li el sopar avui, vull parlar amb ell, a veure com podem arreglar tot això.
De camí cap a casa li explico al meu fill que avui no li faré el sopar al pare, perquè vull parlar amb ell del que està passant últimament.
Ja hem fet la compra i anem cap a casa. S’ha fet fosc de seguida i ja comença a fer una mica de fred.
De camí cap a casa passem per l’església on ens vàrem casar, i penso en aquell dia. Jo em sentia com una princeseta sortida d’un conte amb aquell vestit que una dissenyadora avia fet especialment per mi. Els nostres amics ens havien preparat una sorpresa, havien decorat un carruatge i al davant, un cavall blanc per estirar-lo.
Mentre hi pujàvem algun convidat va encendre una traca que va espantar al cavall i casi sortim volant del carruatge degut a la seva espantadissa.
En arribar a casa faig el sopar per a mi i al nen i sopem al menjador. Deuen ser gairebé les deu de la nit i el meu marit encara no ha tornat.
En acabar de sopar el nen marxa a jugar a l’habitació mentre jo rento els plats sense parar de pensar en els bons moments que hem viscut junts però que ara semblen tan llunyans i impossibles de reviure.
Sento que obren la porta, és ell, no puc evitar sentir el nerviosisme de sempre que es veu accelerat en sentir que li cauen les claus a terra. S’acota a agafar-les i entra fins al menjador. Em demana si el sopar està fet, li dono un no com a resposta.
De cop i volta, sense dir-me res, em pega a la cara un parell de vegades, i jo caic mig per culpa de l’impacte l’altre mig per la meva desesperació.
Des del terra li he dit que hem de parlar del que últimament passa, a temps que ho hem d’arreglar, jo no puc seguir així.
Però no m’escolta i em continua pegant. No puc evitar les llàgrimes ni els crits.
Li dic que s’aturi, que hi ha el nen a l’habitació del costat i ho deu sentir tot...
Sembla com si no em sentís, com si quelcom de dins seu no el deixes escoltar-me i s’hagués tornat completament boig.
Al cap d’uns segons comença a perdre l’equilibri i cau al meu costat. Poc després me n’adono que hi ha un gran toll de sang que l’envolta.
Dimarts, 13. Maig 2008 - 23:04 h
Home,dona i nen CAPITOL 1:HOME
HOME
Surto de casa corrents, sense mirar on fico els peus, he tancat la porta tan fort i bruscament que, amb tota la certesa del món, es deu haver sentit a dins de tots els pisos de la comunitat on visc.
Vaig directament cap al cotxe i veig al meu fill jugant a futbol amb els seus amiguets, però decideixo no dir-li res.
Entro al cotxe i miro pel retrovisor, ell fa cara de no entendre res, però jo no li vull explicar què és el que passa.
Pel retrovisor veig que diu alguna cosa als seus amics i marxa corrents en direcció a casa.
Poso la música molt alta i condueixo sense cap direcció en concret, poc a poc vaig sortint del poble, plorant i maleint-me pel que he fet fa uns minuts, no és la primera vegada que ho faig i segurament no serà la darrera ja que ho he fet per motius evidents.
Després de conduir una llarga estona arribo a un bar situat a les afores del poble. És un bar on mai fins ara havia entrat, però que sempre m’ha cridat l’atenció, entre altres coses, per la seva decoració interior que podia veure a través dels vidres del cotxe quan hi passava per davant.
M’aturo al pàrquing que hi ha al costat del bar que, com sempre, estava ple de camions.
Em quedo uns minuts a dins del cotxe sense fer res amb la ment en blanc. No soc capaç de pensar res de res.
La musica encara sona a un volum massa alt, ho he percebut perquè una parella que surt del bar em mira amb un posat com el que mira a algú que està sonat. Però jo en aquests moments ja no sento la música estrident que surt del meu cotxe, estic aïllat del món exterior.
Decideixo que ja n’hi ha prou d’estar aïllat, surto del cotxe i entro al local, m’assec davant de la barra i hi deixo damunt el mòbil. Em trec la jaqueta poc a poc a la vegada que vaig pegant una ullada el bar, un local amb poca llum, només amb unes simples làmpades que pengen d’un sostre amb més de dues taques d’humitat abandonades al pas del temps...
Porto la jaqueta a un penjador mig rovellat a dos metres del lavabo de senyores.
No hi ha gaire gent. Al fons del bar una parella de joves encaramel·lats que no aturen de petonejar-se. A la barra, a pocs metres de mi, uns quants camioners que fan una aturada més abans d’arribar a la seva llar on els esperen amb impaciència les seves dones i potser també alguns tenen fills.
Hi ha un home enganxat al telèfon que hi ha a l’esquerra de la barra, sembla que està discutint amb algú, perquè el sento cridar, no puc seguir massa bé la conversa, però pel que sembla parlen d’un assumpte de diners.
En una taula d’un racó hi ha una família, home, dona i un parell de nens menuts, que sopen uns macarrons que treuen fum de tant calents com són, i això m’ha fet pensar en la meva dona. Quins records em porta aquest moment, recordo quan el meu pare ens duia a sopar a tota la família a qualsevol restaurant econòmic per estar tots junts, i lliurar a ma mare de la feina diària de fer sopar per tots nosaltres. Ja han passat uns quants anys des d’aquells moments fins ara... potser estaria bé assemblar-me una mica més al meu pare...
Miro al cambrer i demano una ampolla d’aigua, és la primera vegada des de ja fa massa dies que bec aigua.
Últimament només prenc cerveses, ginebra o qualsevol cosa més forta.
No estic passant un bon moment a la feina, el nostre superior ens ha dit que la feina ha baixat molt, i que si tot segueix igual molts caps rodaran.
Ha passat una bona estona des que m’han portat l’aigua i encara ni tan sols he desenroscat el tap, em decideixo a fer-ho i fico l’aigua dins del got on hi ha dos glaçons de gel que poc a poc es van desfent, perquè l’aigua és natural i està un massa calenta.
No em trobo be, estic espantat i molt nerviós.
Mai m’havia sentit tan malament.
De sobte sona el meu mòbil que segueix damunt la barra, el tinc en silenci, però veig com vibra. Miro qui és. La fotografia de la meva dona ocupa tota la pantalla. És ella, intento despenjar el telèfon, però no soc capaç, em tremolen les mans, també les cames..., estic molt nerviós, massa, passa el temps fins que ella se’n cansa. L’aparell segueix damunt la barra, no he estat capaç d’agafar-lo per intentar parlar amb ella.
Tinc por de tornar a casa, no sé com em rebrà la meva dona, ni tan sols sé si quan torni a casa ella encara hi serà o si se n’haurà anat pel meu comportament de fa un parell d’hores escaces.
El mòbil vibra novament, insisteix, l’agafo, però no em veig amb cor de despenjar, tinc por que en despenjar el meu amor em digui que ja no vol saber res més de mi.
M’acabo l’aigua, agafo la cartera per pagar i veig una foto de la meva dona, una foto de fa bastants anys enrera, quan tot just començàvem a sortir, una fotografia d’aquelles que et fas a l’inici d’una relació en una d’aquelles màquines dels centres comercials, damunt un fons d’alguna ciutat important o unes lletres d’un color rosa pàlid que diuen “I love you”...
En trec 5 euros, de la cartera, els llenço davant el cambrer i després d’agafar la meva jaqueta del penjador surto del local sense esperar el canvi.
Un cop dins el cotxe me n’adono que se m’ha oblidat agafar el mòbil i torno dins el bar a buscar-lo, quan hi arribo veig que torna a sonar, torna a ser ella, li despenjo i aquesta vegada novament no dic res, no tinc paraules per expressar-me. Ella em parla, em crida pel meu nom, però no puc dir res. Uns segons més tard veig que la llum de l’aparell s’apaga, m’imagino que ha penjat.
En ficar-me dins del cotxe abaixo la musica que una estona abans havia estat a tot volum.
Torno cap a casa després d’estar moltes hores fora, una carretera amb més clots dels que caldria m’acompanya fins que arribo enmig del poble.
En pujar les escales puc sentir la meva panxa que em demana les provisions de cada vespre, fa molta estona que no he menjat res de res, espero trobar-me el sopar preparat i a damunt de la taula.
Fico la clau al pany i no sento gaire soroll a l’interior del nostre pis petit però acollidor.
Entro, tanco la porta i penjo la jaqueta al penjador que hi ha devora. Veig a la meva dona mirant la televisió, un d’aquells programes que no serveixen ni per distreure la gent...
Li demano per què no hi ha el sopar a taula i la seva resposta és ni mes ni menys que un “No te l’he fet” i també diu altres coses que ja ni les sento ni m’interessa sentir. Com pot ser que no m’hagi fet el sopar com cada dia des que ens vàrem casar?!
Vaig cap a ella i es torna a repetir la història d’unes hores abans, li clavo un cop a la cara amb ràbia, tan fort com puc.
Ella em demana per favor que m’aturi, que no li pegui, que hi ha el nen a l’habitació del costat jugant que ho deu sentir tot.
Esclato de ràbia i li pego amb més força, cau al terra per l’impacte i es posa a plorar, com una fleuma, com fa cada cop que discutim.
Sempre vol tenir la raó i no és així, jo sóc l’home de la casa i sé el que és bo i el que no per nosaltres, no sé que parla si ella tan sols és aquí per cuidar de la casa del nen i tenir el sopar calent per quan jo arribo.
De sobte, mentre estava envoltat pels meus pensaments, sense saber que em passa noto una punxada forta a l’esquena. Estic marejat, se m’ennuvola la vista i poc a poc caic a terra, al costat de la meva estimada dona.
Següent Webmaster
|
