El dia que giri una cantonada
i la gent em regali un somriure,
el dia que l'última bala vulgui
arrencar l'ànima a un innocent...
aparta't, vigila, amb compte...

El dia que giri una cantonada
i la gent em regali un somriure,
el dia que l'última bala vulgui
arrencar l'ànima a un innocent...
Fusells, que maten la gent i, amb ells, les paraules,
jo sé, que si avui estic boig, el món ho està més...

Una vida, una història, i un món que gira i gira...
Un somriure, imagina, un món sense injustícia...

He escollit ser un xic rebel,
i amb paraules rebelar-me,
puc ser la veu de la protesta,
com vidres que es claven en la veritat...
Allende, Presidente, Guevara, Víctor Jara...

La princesa de la revolta 

Què li passa a la princesa que no creu en el seu rei?
Genocidi ideològic de la terra cap al castell...
Què li passa a aquest poble que no pensa igual que ell?
La terra per qui la treballa, sonen les veus i crida la gent...

Ha començat un altre dia a les contrades del Senyor,
avui els bufons de la Cort respiren ja un xic millor...
Camperols i gent de poble es dirigeixen a Palau,
la Princesa de la Revolta ha deixat anar el primer crit de por...

No deixis mai de bategar
el sentiment de llibertat,
no deixis mai d'anar endavant,
aquest cop el poble vencerà...
la Princesa de la Revolta!

Els guàrdies, a peu de porta, són atacats amb pedres i foc,
la resposta ha començat, aquest és només el primer avalot...
El castell mor entre flames, el poble ho celebra amb els seus cants,
sense rei i cap cadena, la princesa clava els seus ulls a la mort...

No deixis mai de bategar
el sentiment de llibertat,
no deixis mai d'anar endavant,
aquest cop el poble vencerà...
la Princesa de la Revolta!

A Catalunya, el meu país 

Néixer en una terra que em pertany,
i sentir l'orgull d'una llengua
que he après a estimar.
D'un País de només una bandera,
de quatre barres fetes de sang;
que el meu parlar i el meu tarannà fa bategar,
quan el meu cor estima el català.

Paraules escrites amb amor,
a una Terra,
un País,
una llengua.

A Catalunya, el meu país.

(Marc Freixas)
-

Quan convé seguem cadenes fins que no en quedi cap més,
llibertat per tots els pobles que resten oprimits.
Ells segueixen imposant, nosaltres seguim batallant...

Un brindis per les nostres vides 

Tu sorties del bar, amb la teva amiga,
fent campana de classe.
Jo t'esperava a la Diagonal,
davant la Facultat de Dret.

Quant n'érem de joves,
només vint primaveres,
amb més de dues-centes llunes plenes,
i la sang bullent de rebel·lia.

Les nostres veus sortien als carrers
per cridar "No, no, no a les guerres!".
Globalitzats o condemnats,
només esclaus de les veritats.

Vint-i-set anys no són res
si es porten bé, com tu, com saps...
Vint-i-set anys, què són a la fi?
Si el temps tortura, a qui abandonaràs?

Què se n'ha fet de les nostres vides?
De tanta lluita i tants somriures?
Un brindis per les nostres vides!

I quan vam descobrir que el món girava al revés
tot va agafar importància,
aquells viatges fins a Bilbao
després de tanta i tanta marihuana.

(Ja ho veus, aquí estic,
davant la vida, una amiga,
amb el temps canvia les coses...
buscant records dins la memòria.)

Tu vols república, jo vull, millor,
que s'alci el poble amb la revolució...
Vint-i-set anys, què són a la fi?
Si el temps tortura, a qui abandonaràs?

Què se n'ha fet de les nostres vides?
De tanta lluita i tants somriures?
Un brindis per les nostres vides!

Nuus 

la teva mirada,
cotó fluix que sura en l'aire,
com la màgia d'una fada...

i la nit és negre i clara,
i els colors de la vesprada
en els nostres cossos...

	nuus en l'aire,
	nuus al vent,
	nuus, pell a pell,
	jugant a ser tots dos,
	buscant amor a cada gest...

qualsevol dels teus somriures,
lluna plena al mig dels dies,
blava marea que marxa amb l'alba...

i caminant per les teulades,
m'he posat sota el teu cel,
he escoltat la pluja caure...

	a la teva pell,
	a la teva veu,
	al teu somriure,
	volant quan no hi ha aire,
	un sol cos, dues imatges...

a dins teu torno a ser lliure, i et canto amb un somriure, i quan et mous encara més...
confonc els teus suspirs amb música, els batecs del teu cor amb els del meu...
a dins teu torno a ser lliure, i et canto amb un somriure, i quan et mous encara més...
confonc els teus suspirs amb música, i puc volar quan no hi ha aire...

L'última fada 

El bosc de les fades queda lluny de la ciutat,
nimfes, follets i nans se la miren, -ai, pobres humans!-
Zona arreserada del terrible infecte urbà,
l'última fada encara juga sota el bosc de l'arç...

Ha mort un indigent, els blaus l'han apallissat,
l'alcalde, amb la mà dreta, com sempre ho ha negat...
-no hi ha hagut tortura, no hi ha hagut assassinat-,
és la seva feina la de matar immigrants.

Un brot incontrolat de SIDA acaba d'arribar,
les mosques, abans gent, van caient als hospitals...
-buides les arques, pressupost rebentat-
l'alcalde en roda de premsa: -s'ha de mirar per la ciutat-.

És novembre a la ciutat, les gotes sobre l'asfalt,
la Convenció Ambiental sota l'abocador incontrolat...
és la pluja àcida, ambient contaminat,
no queda cap riu amb un sol peix sense matar.

Mafalda es ven al carrer, a casa és maltractada,
a l'alcalde no li agrada, -s'ha de mirar per la ciutat-,
com la seva filla, ni tan sols se n'ha adonat,
a l'Avinguda de París, vuit hores i encara ha de robar...


Cada fada morta és un infant que no hi creu,
la civilització les va matant; tu segueix cantant...
L'últim crit ha deixat anar tota la passió,
queda l'esperança si encara es creu amb amb la il·lusió...


"Quan un nen diu que no creu en les fades, en cau morta una;
aquesta és la raó que en quedin tan poques".
(James Barrie, autor de Peter Pan)

Codi 777 

Desallotjant la terra per ordre d'evacuació,
codi 777 en el llibre d'instruccions.
Les naus enfilen cap a Mart una nova invasió,
el planeta roig amenaçat de destrucció...

Una nit no és res si no ets amb mi...

I mentrestant la gent va pujant a l'últim vagó,
algú s'ocupa dels pobres sense compassió.
"No patiu que l'oncle Sam ja està aquí per salvar el món",
els rebels s'aixequen a Mart amb la primera manifestació...

Una nit no és res si no ets amb mi...

(Si al final tot és igual, tirant la sort, tirant els daus,
si he nascut per estar boig, també he nascut per trencar el joc)

I el codi 777 del manifest alternatiu
col·loca als insurgents al capdavant de la revolta,
del tercer al quart planeta, quilòmetres que es poden salvar
construint la unitat popular, barri a barri, poble a poble,
perquè ara ja no són desenes, ara són milers
les persones que s'han quedat a la Terra, aquí, per salvar el món... 

Una nit no és res si no ets amb mi...
Eh! Eh! Que bona la rumba per sembrar la il·lusió...
Una nit no és res si no ets amb mi...

Torna la nostàlgia 

Diumenge a la tarda
tot sembla igual que sempre.
Ja torno a estar sol de nou
després d'una nit de festa.

M'aixeco del llit,
encara amb el vent
que oneja la teva imatge...
i amb la memòria borrosa,
pensaments que es desfan
i el teu somriure
que em vé a buscar...

Cada paraula que sona és per tu,
cada llàgrima, cada silenci...
Cada paraula que sona és per tu,
i no, no cal, no cal que diguis res...

I el fum d'aquest bar em confón encara més.
Necessito parlar però no et tinc a tu.
Imatges difuses entre tanta boira...

Torna la nostàlgia,
dels teus cabells a la meva cara,
d'aquelles mans que es volien tocar,
sentir-te tan aprop i no poder-te abraçar...

Surto del bar,
amb les mans a la cara
intentant recordar la nit...
A quin castell em vas portar?
Què és el que em vas explicar?
Maleeixo no haver-te besat...

Cada paraula que sona és per tu,
cada llàgrima, cada silenci...
Cada paraula que sona és per tu,
i no, no cal, no cal que diguis res...

I el fum d'aquest bar em confón encara més.
Necessito parlar però no et tinc a tu.
Imatges difuses entre tanta boira...

No amaguis la llengua 

Cada cop que penso, cada cop que parlo,
cada cop que escric ho faig en català.
Cada somriure, cada mirada,
cada cop que estimo ho faig en català.

S'ofeguen les veus, oxigen o no puc més,
o ara o mai, independència o mort...

No amaguis la llengua, no siguis covard,
la cultura encara és viva, no la podem matar...

Cada puny alçat dibuixa en l'aire un camí de llibertat,
i mentrestant, si el mur cau, podem seguir avançant.
Cada somriure, cada mirada,
cada volta odiada és un motiu per tirar endavant.

S'ofeguen les veus, oxigen o no puc més,
o ara o mai, independència o mort...

No amaguis la llengua, no siguis covard,
la cultura encara és viva, no la podem matar...

"I quin mal faig si dic que sóc independentista,
si jo de mal no en sé fer...
I si crido contra el vent i disparo amb les paraules,
i si parlo del meu poble i ressegueixo el bell paissatge,
i si canto els himnes de les nostres esperances,
fins el da que toquem amb les nostres mans
la nostra absoluta llibertat, i més...
I quin mal faig si dic que vull la independència?"

("Sóc independentista", Marc Freixas)