|
La Flama
LA FLAMA
"No et limites a contemplar
aquestes hores que ara vénen,
baixa al carrer i participa.
No podran res davant d'un poble
unit, alegre i combatiu"
Vicent Andrés Estellés
Amb l’espurna de la història
i avançant a pas valent,
hem encès dins la memòria
la flama d’un sentiment.
Viure sempre corrent,
avançant amb la gent,
rellevant contra el vent,
transportant sentiments.
Viure mantenint viva
la flama a través dels temps,
la flama de tot un poble
en moviment.
Amb columnes de paraules
i travessant la llarga nit,
hem fet de valls, mars i muntanyes,
vells escenaris d’un nou crit.
Viure sempre corrent,
avançant amb la gent,
rellevant contra el vent,
transportant sentiments.
Viure mantenint viva
la flama a través dels temps,
la flama de tot un poble
en moviment.
EL FOC I LA PARAULA
Dins el cor de la muntanyes
on la història ja no creix,
armats de foc i paraules
la guerrilla resisteix!!
Dins la nit de les mirades,
on la boira oculta el cel,
armats de foc i paraules
l’esperança resisteix!!
Van robar els somriures,
van esborrar la història,
van cosir-nos els llavis
negant-nos la memòria.
Van talar tots els arbres,
van cremar les muntanyes,
van assecar les terres
prohibint-nos les onades.
Però mai van poder conquerir la llibertat
amagada sota els estels.
Però mai van poder conquerir la dignitat
la dignitat de ser rebels.
Van incendiar les cases,
van disparar als pares,
van violar les mares
segrestant-nos les cares.
Van confiscar les pedres,
van forjar les cadenes,
van desplegar banderes
ferint-nos amb fronteres.
Però mai van poder conquerir la llibertat
amagada sota els estels.
Però mai van poder conquerir la dignitat
la dignitat de ser rebels.
El foc i la paraula: armes de llibertat
amagades sota els estels.
Mai conqueriran la nostra dignitat,
la dignitat de ser rebels.
NOVEMBRE
Homenatge de Feliu Ventura i Obrint Pas a Miquel Martí i Pol
Fou un fred i trist novembre
en la tardor del nostre plor,
de la terra naix un xiscle
testimoni d’una mort.
Amb la mirada bategaves
abans de la teua nit,
i amb les paraules desvetllaves
tots els silencis i el crits.
Jo tornaré a cridar el teu nom contra el vent.
En l’espai de les estrelles
t’has perdut en el meu cant,
però t’he trobat amb elles
i m’has fet entendre tant.
I ara que la terra calla
alce el meu puny novament,
i amb una nova tornada
farem brotar el moment.
Jo tornaré a cridar el teu nom contra el vent.
Contra el vent!
Contra el vent!
Contra el vent!
Contra el vent!
CANÇÓ DE BRESSOL
La mare canta noneta
per a dormir totes les nits,
i de matí sembrar la terra
i recollir tots els seus fruits.
Que la xiqueta és la flama
d'un poble i d'uns carrers,
de la llimera i la parra
i de la flor dels tarongers.
ESPERANT
Esperant veure la mare.
Esperant que arribe el pare.
Esperant que algú t’escolte.
Esperant que no es barallen.
Esperant anar a classe.
Esperant passar l’examen.
Esperant els primers crits.
Esperant dormir les nits.
Esperant que el cos cresca.
Esperant ser una tempesta.
Esperant que ell et mire.
Esperant que ella et cride.
Esperant a fer-te dona.
Esperant a ser persona.
Esperant a viure plena.
Esperant vèncer la pena.
Esperant a ser la mare.
Esperant que arribe el pare.
Esperant el primer fill.
Esperant a ser l’espill.
Esperant l’enyorança.
Esperant tenir esperança.
Esperant a morir plena.
Esperant vèncer la pena.
Esperant.
Tota una vida
esperant.
I quan arribe l’hora de la fugida
trencaré amb aquesta vida i amb la seua hipocresia,
em curaré la ferida de la vida
i ballaré la melodia de la dansa del nou dia.
I quan arribe l’hora de la partida
trencaré amb aquesta vida i amb la seua hipocresia,
faré foc en la llar de la mentida
i encendré dins la pupil·la el cel lliure del nou dia
CAÇA DE BRUIXES
Avui tampoc he despertat,
avui encara no he parlat,
lluny de València,
rumb clandestí,
t’he recordat a prop del mar.
Avui també han assassinat les veus,
avui també han bombardejat els cors,
avui també en nom de la llibertat
avui tot és soledat...
La caça de bruixes ha començat,
ballem tots la dansa dels condemnats.
Avui tampoc has descansat,
avui encara no has callat,
lluny de Nabulús,
rumb clandestí,
t’han disparat a prop del mar.
Avui també han encadenat les mans,
avui també han reconstruït els murs,
avui també en nom de la veritat
avui tot és soledat...
La caça de bruixes ha començat,
ballem tots la dansa dels condemnats.
TEMPS DIFÍCILS
A les nits del poble que dorm el demà
que calla i espera el que ha d’arribar.
Als matins de boira que llauren els camps
d‚antigues cadenes que no vam segar.
Als vespres de pluja que plenen ciutats
de cares callades i cors inundats.
En l’antiga llengua d’on vam heretar
de cada paraula un món per triar.
Als teus ulls de vidre que m’estan mirant.
Al teu trist somriure que estàs ofegant.
Obrim tots els fronts, alcem les cançons,
només l’esperança pot vèncer la por.
Tornen temps difícils, tornen temps de por.
Tornen temps de lluita, de ràbia i amor
A les nits del poble que dorm el demà
que calla i prepara un nou despertar.
Als matins de boira que llauren els camps
de braços que sagnen de tant esmolar.
Als vespres de pluja que plenen ciutats
de cares que porten l’hora del lluitar.
En l’antiga llengua d’on vam heretar
de cada paraula un món per guanyar.
Als teus ulls de vidre que m’estan mirant.
Al teu trist somriure que estàs ofegant.
Obrim tots els fronts.
Obrim tots els fronts.
Obrim tots els fronts.
Tornen temps de lluita, de ràbia i amor.
MIL NOU-CENTS TRENTA-NOU
Als nostres avis i àvies
Em vas contar com els mataren
a les presons d’oblit i horror
amb l’esperança afusellada
escrita en llàgrimes de foc.
Vas marxar en llargues columnes
pels camins de fred i dolor;
cames i cors plens de ferides
aquell mil nou-cents trenta-nou.
Renaix la memòria.
Renaix la consciència.
Renaix l’esperança.
Renaix la victòria.
Em vas parlar del llarg exili
a les presons del teu record
amb l’enyorança derrotada
escrita en llàgrimes de foc.
Vas tornar amb cara envellida,
sense renúncies ni remors,
amb la ferida en la mirada
d’aquell mil nou-cents trenta-nou.
Renaix la memòria.
Renaix la consciència.
Renaix l’esperança.
Renaix la victòria.
QUATRE VENTS
A voltes sóc supervivent
dels mapes dels meus sentiments,
i en la tristesa
del llarg camí
sent les ferides del meu temps.
Perdut a les nits d’occident
he après a viure resistent,
i a les mans porte
cinc continents
i al puny tancat un món sencer
I en la tristesa del llarg camí
sent la ferides del meu temps.
I a les mans porte cinc continents
i al puny tancat un món sencer.
A voltes sóc un nàufrag més
als oceans dels sentiments,
i entre les veles
del meu destí
sent la revolta del meu temps.
Solcant el mar contracorrent
he après a sentir-me insurgent,
i per bandera
porte un estel
onejant sobre quatre vents.
I entre les veles del meu destí
sent la tristesa del meu temps,
i per bandera porte un estel
onejant sobre quatre vents.
I en la tristesa del llarg camí
sent les ferides del meu temps,
i a les mans porte cinc continents
i al puny tancat un món sencer.
RECORDS
Pels carrers del sol i l’esperança
on vam deixar els nostres millors anys.
Amb les ulls plens de fred i enyorança
t’he recordat rient al meu costat.
Enyorant les hores
que hem passat,
recordant la vida
al teu costat.
Tants records,
tantes hores que hem passat,
tants somriures oblidats,
tantes vesprades que hem plenat
de sol i soledat.
Tants colors que han oxidat,
tants segons al teu costat,
tantes banderes que hem alçat
d‚esperança i combat,
de sol i soledat.
A les nits de pluja i mar tancada,
quan la foscor ofega tots els fars,
escric callat i amb la vista cansada
noves cançons que ja no escoltaràs.
Tants records...
Tants somnis que han ofegat,
tanta il·lusió que vam crear,
tantes imatges al meu cap,
tanta gent que ens ha deixat,
tants somriures que has apagat,
tants sentiments que no han canviat,
tants carrers que ens han estimat,
tants iris de complicitat,
tantes ferides a les mans,
tantes hores que hem parlat,
tantes històries per contar,
tants carrers que vam desgastar,
tantes places que vam plenar,
tantes fugides als camals,
tantes ferides a les mans,
tantes cares i punys alçats,
tanta il·lusió al caminar,
tantes cançons que vam cantar,
tants acords inacabats.
NO HI HA DEMÀ
Camí del front, hivern del 39:
avui t’escric callat potser per darrer cop.
He caigut pres de la nit i l’enyor
entre camins gelats, de neu i companys morts.
Fa tant de fred que no puc ni pensar,
se’m trenquen les paraules als papers mullats.
Tot s’ha acabat i tu ja no em veuràs
i espere que recordes el que vam parlar...
Plore de ràbia i l’aprete amb les mans
i dic les paraules que em vas ensenyar...
No hi ha demà
si no és amb tu.
No hi ha demà
si no el fem junts.
Camí a la mort, hivern del 39:
avui t’escric callat potser per darrer cop.
He caigut pres fugint de l’últim front
entre camins gelats, de neu i companys morts.
Fa tant de fred que no puc recordar,
se’m trenquen les imatges als meus ulls cansats.
Tot s’ha acabat i tu ja no em veuràs
i espere que recordes tot el que vam parlar...
Plore de ràbia i l’aprete amb les mans
i dic les paraules que em vas ensenyar...
No hi ha demà
si no és amb tu.
No hi ha demà
si no el fem junts
TORNAR A CASA
Torne a casa i per la finestra
veig el món que vaig estimar,
i els paisatges de la tempesta
boscos cremats arran del mar.
A Perpinyà, cap a València,
perseguint l’última llum,
la meua terra comença
i es dibuixa dins els ulls.
Tornem a casa!
I en la freqüència del meu cor,
bategant sense parar,
la cançó d’una revolta
que no podran aturar!
I als altaveus dels nostres cors
ressonant sense parar,
la cançó de la revolta
que ja no es pot aturar!
Torne a casa i per la finestra
veig la terra on em vaig criar,
transvasaments de la tristesa
l’oblit d’alta velocitat.
Per Alacant, cap a València,
perseguint l’última llum,
la meua terra comença
i es dibuixa dins els ulls.
Tornem a casa!
I en la freqüència del meu cor...
SOM
"Serem allò que vulguem ser"
Miquel Martí i Pol
Som la cançó que mai s‚acaba,
som el combat contra l’oblit,
som la paraula silenciada,
som la revolta en un sol crit.
Som l’espurna que encén la flama,
som la lluita que hem compartit,
som la pedra en la barricada,
som el poble per construir.
I quan la nit ens ve a buscar
som tot un món per estimar,
som una història per guanyar,
tot un futur per començar.
Som llàgrimes en la mirada,
som el coratge de seguir,
som la ferida mai tancada,
som la història que no han escrit.
Som l’arbre enmig de la tempesta,
som els estels que vam teixir,
som l’esperança i la tristesa,
som el poble per construir.
I quan la nit ens ve a buscar
som tot un món per estimar,
som una història per guanyar,
tot un futur per començar.
Terra
NO HEM OBLIDAT
Com el vent tu vas marxar
com el vent van esborrar
tot el que tu ens vas deixar.
Amb la nit han fet callar
tot el que ens vas ensenyar
el preu de no renunciar.
Oblidat,
silenciat.
Assumint el teu esguard
hem escollit avançar,
decidits a no oblidar.
Que allò que val es la consciència
de no ser res si no s’és poble,
de no ser res si no s’és lliure.
Oblidat,
silenciat.
RESPECTE
Vas córrer amb nosaltres,
no vas poder escapar
ofegat per les flames
i el teu propi estat.
Carrers de la misèria,
els carrerons del món,
allà on la teua vida,
val menys que un segon.
Vas caure estès a terra,
no et vam poder ajudar,
tota la vida condemnats
a ser ignorats.
No teníem res més,
només pedres i cors,
l'única arma que ens quedava...
Només pedres i cors.
Per defensar, per decidir
la forma de viure, viure i existir.
La nostra veu
i els nostres cors
lluitant per la terra
i per un altre món.
Vas caure al precipici
d'un món globalitzat,
polítiques del somni
multinacional.
Carrers de la vergonya,
carrers del primer món,
allà on les dissidències
són carn de canó.
Vas córrer espantat,
vas cridar sense por
paraules d’amnistia,
respecte i amor.
No teníem res més,
només pedres i cors,
l'única arma que ens quedava...
Només pedres i cors.
Per defensar, per decidir
la forma de viure, viure i existir.
La nostra veu
i els nostres cors,
lluitant per la terra
i per un altre món.
SENSE TERRA
Brama al cel, brama a la vida.
Paisatge amazigh de la Cabília.
Plora el tren, plora el viatge
als pobles cremats del Kurdistan.
Obre escletxes des de punts de mira.
Pedres i morts a Palestina.
Crida el desert, crida la calma
sota les tendes del Sàhara.
Derrota cultures, derrota persones.
Màgia arrasada de l’Amazones.
Sense terra, sembren el somni.
Sense terra, seguen la fam.
Omplen els mars llàgrimes i rostres.
Mares i àvies a Buenos Aires.
Pres federal, pres del sistema.
pres per l’espera: Abu-Jamal.
Camina i no descansa
la veu dels sense terra.
Camina i no descansa
la veu del nostre món.
Camina i no descansa
i sembra l’esperança.
I avança, avança,
que la por no descansa.
Camina la impotència,
camina la il·lusió,
rumb a la terra, rumb al mar.
Camina esperança,
camina sense por,
en tots els passos dels meus anys.
Camina la impotència,
camina la il·lusió,
terra endins, mar enllà,
Camina esperança,
camina sense por.
Camina l’esperança
Crema el cel, crema la vida.
Àfrica: guerra, fam i SIDA.
Moren infants, moren amb tu.
Rio, Bagdad, Johannesburg.
Tomba nacions, mil formes de viure.
Presons de pobles, presons de somriures.
Combat poders, vertaders culpables.
Toquio, Brusel·les, Washington, Moscú.
MÉS LLUNY
Recorrent el temps que ens ha tocat viure,
burlant fronteres que han esquarterat
els camins que uneixen la memòria
i descobreixen les veritats.
Per la Marina, la Ribera, Vall d’Albaida, la Safor,
de la Plana al Vinalopó
i el Maresme i Osona, les Illes i el Penedès
i com el Vallès no hi ha res!
Mira, mira si hem corregut terres
que hem anat fins a Felanitx,
a Manacor i l’Àlcúdia
a Sóller, Sant Francesc i ací.
Mira, mira si hem corregut terres
que hem anat fins a Pedreguer,
Vall de Laguart, la Vall de Gallinera
a la Font, Pego i ací
De tornada a casa
amb la ment encesa,
no puc deixar de pensar
que trafique amb la idea
d’un nou projecte
cap a la unitat popular!
Per la Marina, la Ribera, Vall d’Albaida, la Safor
de la Plana al Vinalopó
i el Maresme i Osona, les Illes i el Penedès
i com el Vallès no hi ha res!
On tour
recorrent els fronts del meu temps.
On tour
amb la revolta traçada en la ment.
On tour
per les rutes de la nostra història.
On tour
la geografia escrita en la gent.
Més lluny,
haurem d’anar més lluny.
Més lluny,
més lluny que el demà.
Més lluny,
lluitant per aconseguir.
Més lluny
un futur per tu i per mi.
ARA
Quan la ràbia es qui guia els meus passos
i la incertesa desfà caminars
l'esperança sembla enderrocar-se
darrere dels dies de lluita i asfalt.
Quan el gris es l’únic color
que dibuixa i omple futurs immediats
és el pànic, l'olor a dolor
el que et sembla sentir, el que et sembla palpar.
No, no pot ser,
quan de temps haurem d'esperar més.
No, no pots més
i saps que tot depèn de tu mateix.
Quan la pluja transforma els paisatges
i la foscor engoleix els teus mars
les mirades semblen no trobar-se
perdudes als límits on hem arribat.
I quan corres i crides al vent
i les llàgrimes omplen de fred els estels
és la ràbia, l'odi i la tristesa
les que et fan sentir tantes voltes rebel...
No, no pot ser,
quan de temps haurem d'esperar més.
No, no pots més,
i saps que tot comença en un mateix.
DES DE LA NIT
Avui no t’escric per a parlar de pau,
avui no són dies de mirar-se als ulls i callar.
S’obren ferides als camps dels vençuts.
Creixen els murs que ens separen a mi, de tu.
L’Horta de València tocada de mort,
1.000 anys d’història arrasats en segons.
Terra, treball, cultura, sentiments:
paraules mortes per la supèrbia del poder.
Però aquí creix la resistència,
la negació del seu oblit,
armats de raó i consciència,
alçant teixits de compromís.
Avui t’escric des de la nit,
encerclat per l’enemic,
convocat per la memòria
i disposat a no morir.
Solidari,
solidària.
Avui no t’escric per a parlar de pau,
avui no són dies de mirar-se als ulls i callar.
S’esperen tempestes al cel dels vençuts
i s’apuntalen els murs que ens separen a mi, de tu.
Les terres de l’Ebre tocades de mort,
pobles i comarques disposats a tot.
Aigua, treball, cultura, sentiments:
paraules mortes per la supèrbia del poder.
Però aquí creix la resistència,
la negació del seu oblit,
armats de raó i consciència,
creant teixits de compromís.
Avui t’escric des de la nit,
encerclat per l’enemic,
convocat per la memòria
i disposat a no morir.
Solidari,
solidària.
AVUI COM AHIR
Va ser a la tardor dels anys que ens han fet
i encara volen cendres pels mateixos carrers,
les classes populars contra les tropes del rei
les pedres ho recorden quan avui les prenem.
Avui com ahir
construim nous camins.
Avui com demà
seguirem endavant.
Va ser la primavera dels anys que hem viscut
i encara veig com brillen avui els teus ulls,
quan prenem els carrers, escenaris del teu temps,
revoltes que han tancat les ferides dels teus punys
I la nostra revolta mai no podran aturar,
els nostres punys alçats mai no podran abaixar,
els nostres somriures mai no podran esborrar,
la nostra actitud sempre serà de combat.
I mai no deixes mai de lluitar contra el poder,
mai no deixes mai de plantar cara al poder.
Ahir, avui i demà sempre contra el poder!
LLUNY D'AQUÍ
Desperta i remonta el riu.
L’aigua que baixa es com el destí.
Vigila i no tingues por,
tota la ràbia creix al teu cor.
Espera, cap il·lusió,
no creu la vida, no creu la mort.
Escapa a un món millor
amb tota la misèria escrita al teu nom.
Lluny del teus ulls, lluny del meu cor
la meua terra ja no entén d'amor.
Lluny dels meus anys, de tot record
mira com s'escapa, mira com...
Intenta fugir amb la llum
quan tot s'apaga res sembla lluny.
Tremola amb la remor
quan ningú parla, ningú no mor.
Rebel·la’t amb l’horitzó,
qui busca l'aire evita la mort.
Quant de temps haurem de patir
tan lluny de casa, tan lluny de mi...
Lluny del teus ulls, lluny del meu cor
la meua terra ja no entén d'amor.
Lluny dels meus anys, de tot record
mira com s'escapa, mira com...
Lluny d’aquí, lluny d’aquí
la meua terra no té fi.
Lluny d’aquí, lluny d’aquí
recorrent el meu destí.
Lluny del teus ulls, lluny del meu cor
la meua terra ja no entén d'amor.
Lluny dels meus anys, de tot record
mira com s'escapa, mira com s’escapa tota solució.
TRETS AL COR
Ofegat per les mentides
que sempre ens han assetjat.
Instal·lats en la desgràcia
que hem intentat oblidar.
Reconstruir, reconstruir
és el camí a seguir,
l'ultima bala que em queda
la reserve per a mi.
I són...
Trets al cor.
Sent el fred dins els pulmons,
la cremor que m’està ofegant.
Sent els ulls i les agulles
que els dies em van clavant.
Quan la pressió guanya els combats
els sentiments es van glaçant.
L'última bala que els queda
fa temps que t’està esperant.
I són...
Trets al cor.
DEL SUD
Del sud,
d’allà on la terra mor,
d’allà on la calor
no em deixa veure el sol.
Sóc del sud
i el meu caminar
s’ha fet tant complicat
que ja no veig el nord.
Del sud,
la terra dels enganys,
la terra d’amargors
que sempre assequen plors.
Sóc del sud,
país que ja no hi és,
que s’amaga del temps
dins el cor de la gent.
Sóc del sud del meu cor,
sóc del sud del meu món,
sóc del sud del record,
d’uns països sense nom.
Sóc del sud dels sentiments,
sóc del sud de les arrels,
sóc del sud i porte als ulls,
llàgrimes de lluita i futur.
Del sud,
d’allà on la terra mor,
d’allà on la calor
no em deixa veure el sol.
Sóc del sud
i el meu caminar
s’ha fet tant complicat
que ja no veig el nord.
Del sud,
la terra dels enganys,
la terra d’amargors
que sempre assequen plors.
Sóc del sud,
del front meridional,
del parlar refugiat
del somni exiliat.
Sóc del sud del meu cor,
sóc del sud del meu món,
sóc del sud del record,
d’uns països sense nom.
Sóc del sud dels sentiments,
sóc del sud de les arrels,
sóc del sud i porte als ulls
llàgrimes de lluita i futur.
EL CANT DELS MAULETS
Eixiu tots de casa
que la festa bull,
feu dolços de nata
i coques de brull.
Polimenteu fustes,
emblanquineu murs,
perquè Carles d’Àustria
ha jurat els Furs.
Enrameu de murta
places i carrers,
abastiu de piules
xavals i xiquets.
Aclariu la gola
amb vi i moscatell,
que no hi ha qui pare
el pas dels maulets.
Vine Pilareta
que et pegue un sacsó,
els peixos en l’aigua
i els amos al clot.
i si no l’empara
el Nostre Senyor,
tallarem la cua
a Felip de Borbó.
Si l’oratge es gira
en mal dels maulets,
vindran altres dies
que bufe bon vent.
Quant més curt ens lliguen
més perill tindran,
passeu-me la bota
i seguiu tocant.
Obrint pas
ON VAS
Veus passar el temps,
veus passar el temps i com te'n vas amb ell
des del teu trist racó
cegat d'impotència que et crema les
ganes de continuar,
continuar un camí que tu et vares traçar,
que tu et vares traçar
amb l'esforç de qui pega
i no veu on.
Com qui pega i no veu on
com qui es creu i no sap com
fart d'esperar contínues solucions.
Quan la ràbia creix i plena el teu cos
és la por qui et parla i t'ofega
com un trist somriure apagant-se a poc a poc...
On vas i on deixes d'anar,
quin camí has triat
o quin t'han deixat.
I el temps se'ns en va
i el dies fan mal,
cansats d'esperar,
cansats d'esperar...
L'hora que està arribant
TRENCA AMB EL SILENCI
Nascut en la terra
on tot són flors llum i amor,
regne de rics, país de vençuts,
la millor terreta del món.
Terra de joves sense futur
marginació, repressió;
terra de ràbia i impotència,
d'esperança, independència
Nostra terreta valenciana
ja ofrena glòries a Espanya.
"Tres provincias, una región:
Valencia, Alicante y Castellón"
I mentrestant la terra es mor
i ací Espanya no ens apanya.
Cultura morta, poble mort...
ja ho deia el Tío Canya.
Trenca amb el silenci,
fes que s'escolte la teua veu,
ben clara i forta la teua veu.
Fes-te respectar,
fes que s'escolte la nostra resposta,
ben clara i forta la nostra resposta.
Trenca amb el silenci!!
Fes-te respectar!!
CONTINUANT AVANÇANT
Vaig nàixer en un més de maig,
va ser el millor que em va passar,
vaig créixer amb els ulls tancats
fins que algú em va despertar.
Vaig veure el que m'estaven fent,
vaig veure el que era el meu present,
i ara no cante per cantar
si ara cante és per fer pensar.
Trencant esquemes
que ens han fixat,
creant nous espais
per poder pensar.
Obrint-nos pas
continuant avançant,
recuperant el somni
que tots hem somniat.
Ells tenen el poder,
ells són omnipresents,
ells et controlen
t'identifiquen.
Ells et jutgen,
ells condemnen,
ells torturen
i assassinen
un rera altre
ens assassinen
dia a dia
ens assassinen
Trencant esquemes
que ens han fixat,
creant nous espais
per poder pensar.
Obrint-nos pas
continuant avançant,
recuperant el somni
que tots hem somniat.
Somniat.
Somniat.
Somniat.
Somniat.
Somniat.
SOTA EL SEU CEL
Sota el cel del seu món
va creixent la seua bogeria,
sota el cel del nostre món
arbres cremats i cremades vides.
Milions de dones esclavitzades,
milions de vides violades,
sota el cel del nostre món
pobre món de pobres vides.
Sota el cel del seu món
no hi ha futur que valga,
sota el cel del seu podrit món.
Sota el cel del nostre món
l'espera s'ha fet tan llarga,
sota el cel del nostre món.
Començar,
només cal començar
des de tots els fronts,
des de tots els racons.
Començar,
aquí i ara
disparant trets de ràbia i raó
fins que no torne a nàixer
un dia del seu món,
fins que no torne a nàixer més...
Sota el cel del seu món
tot són marques i fàbriques.
Sota el cel del nostre món
braços creuats o braços il.legals.
Milions de vides clandestines,
milions de de vides sense destí,
sota el cel del gran mercat
gran mercat de la por i el desig.
Sota el cel del seu món
no hi ha futur que valga,
sota el cel del seu podrit món.
Sota el cel del nostre món
l'espera s'ha fet tan llarga,
Sota el cel del nostre món.
Començar,
només cal començar
des de tots els fronts,
des de tots els racons.
Començar,
aquí i ara
disparant trets de ràbia i raó
fins que no torne a nàixer
un dia del seu món,
fins que no torne a nàixer més...
Una mirada arrassada,
una cara humiliada,
una cultura amagada,
una terra ofegada...
TELEFEIXISME
On està l’enemic, on està?
on estan les panxes plenes de destins?
La ràbia ens creix i és l'única defensa
per combatre l'odi i la seua violència,
viloència en forma de mitjans i grans empreses,
maquinària del sistema del consum en sèrie.
La pubicitat ens porta a un món fantàstic
i els anuncis ens borren i ens mengen tot el crani.
La pantalla ens xucla i ens desfà en mil pedaços,
convertint-nos en soldats de l'imperi del telediari.
Telefeixisme,
ets a dins, ets al fons de l'abisme.
Neoespanyolisme...
Agenolla't ràpid contra la paret,
jo et rebente la cara i tu m'ensenyes el carnet.
Interpretem les imatges que ens ensenya la TV
i entre els seus mil canals diluïm la nostra ment.
Un ball de pals colpejant la teva pell
pilotes de goma que et disparen al cervell
condemnats a viure empresonats al Telenotícies
que ens torturen tots i cadascún dels nostres dies.
Quan confons els batecs del teu cor
amb els trets d'una Kalashnikov,
alguna cosa estarà passant,
estigues preparat.
Si el teu cor cada cop batega més fort,
espera el senyal,
freda suor, dolça amargor.
Cal que estigues,
cal que estigues,
cal que et mantingues ben fort.
QUAN JA NO ENS QUEDE RES
Pels carrers del nostre temps
es podreix el nostre passat,
allò que ens fa sentir-nos vius,
tendresa de qui ens ha criat.
Pels carrers del Cabanyal,
pels carrers del nostre temps,
l'asfalt crema tots els moments
i amb ells la nostra realitat
Ja no ens queda
ja no ens queda res,
ja no ens quedarà res mai, mai més
Resseguint tots els colors,
resseguint tots els carrers,
sentat mirant com trenca el mar,
la ràbia crema el seu plorar.
Pels carrers del nostre temps,
entre parlars dels nostres vells,
sentint olors de camps cremats,
història morta a colps d'asfalt.
Ja no ens queda...
I ara quan et mire als ulls,
i ara quan et sent a prop,
veig que ja no ens queda res,
que ja no, ja no ens queda res.
Han cremat el nostre passat,
la terra que ens van robar,
però no cremaran les arrels,
no podran cremar les arrels.
Caminant pels nostres carrers,
caminant pel nostre temps,
no tenim cap lloc on anar,
tampoc en tenim per recordar.
Intenten cremar el passat,
cremant la terra, el cel i el mar;
memòria d'un poble amagat,
història d'un temps imposat.
Ja no ens queda...
I ara quan et mire als ulls...
CADA COP
Cada cop que et mire,
cada cop que escric,
cada cop que parle
ja no sé el que em dic.
He intentat canviar,
he intentat marxar,
he intentat fumar
i el fum m'ha fet plorar.
He perdut tot enllaç
entre jo i el meu voltant
i ara estic trist, pàl.lid i callat,
sempre esperant el meu final,
el meu final...
TEMPS D'ESCLATAR
Fart d'esperar i no rebre res
d'aguantar tant de patiment,
tragar-te tanta hipocresia.
Fart d'escoltar sempre el mateix
que no ets res ni seràs res,
fart de sentir-te despreciat.
Crescut entre la soletat,
aprenent a no contestar,
agraïnt i baixant el cap.
No has tingut temps per a intentar
prendre un camí per a arribar,
massa ocupat a oblidar...
Temps,
ara és el temps,
ha arribat el temps,
temps d'esclatar...
Fart de lluitar per a esborrar
les cicatrius del teu passat,
pallisses que els ulls t'han marcat.
Fart de creure en tu mateix,
de fer-te fort sobre el teu pes,
construint el teu trist present.
Cansat de ser un nombre més
en les llistes de les Ett's,
cansat de no saber mai res,
mai res d'un futur que no és,
que s'aguanta en el no res
i en les entranyes del poder.
Temps...
Oblidem el sentit
de les nostres vides
a base de calades
lentes i sofrides,
oblidem el sentit
de la nostra existència,
crescuts entre mentides,
odi i violència.
I duem als ulls la mirada marcada,
l'expressió carregada, sobrecarregada,
i callem amb la nit
i no podem dormir
i ens preguntem per què
sentim aquesta ràbia encara,
aquesta ràbia encara...
QUAN NO HI ETS
Units al despertar
al primer caminar,
units per la desgràcia
dòlar-democràcia.
Units per la misèria
que plenaven els teus ulls,
ulls d'un món que no parla
no menja ni dorm.
Units per les cançons
que no em deixen de cantar,
cançons que ara em parlen
i que no tornaran.
Units pel record
que mai no ens deixarà
com el motor del temps
que et va massacrar.
Units per a fer front
des de les nostres presons
en algun racó del món
tacats de sang,
de sang, odi i dolor.
Quan no hi ets,
quan no hi ets,
no hi sóc
quan no hi ets
I ara passe els dies
en el nostre racó
recordant amb mig somriure
els temps de la il.lusió.
He après plorar,
he après a odiar,
he après que la història
encara té els seus motors.
Units per a fer front
des de les nostres presons
en algun racó del món
tacats de sang,
de sang, odi i dolor.
Quan no hi ets
quan no hi ets
no hi sóc
quan no hi ets
Voles dins els meus ulls
com una llàgrima més,
sé que no pots tancar els punys
ni tornar a cridar al cel.
I el teu cap destrossat
mai més tornarà a pensar,
algú el va soterrar
dins la terra que vas estimar,
estimar...
NO TINGUES POR
Ja no puc veure més enllà
dels teus ulls que m'estàn mirant,
quants cops hem hagut de callar?
He estat un temps sense pensar
somriures que no tornaran
he estat un temps sense parlar.
No estàs sol,
no tingues por,
ja ningú embrutarà el teu cos.
No estàs sol,
no tingues por,
ja ningú destruirà el teu cor.
Si l'haguereu vist plorar
mai no l'haurieu oblidat,
com jo que sempre el duc
dins el meu cap.
La gent es pregunta
com sóc capaç d'odiar,
si l'haguereu vist plorar
mai no l'haurieu oblidat.
Oblidat...
PUNT DE MIRA
Els dies m'agobien
dins la meua capsa gris,
esperant la primavera
esperant els primers crits.
Mira, ja arriba la tempesta
la veu que em fa tremolar.
He après a tindre un punt de mira
fixat sobre el meu cap.
Els meus ulls no em deixen veure
de tant d'odi acumulat,
he perdut tota esperança
de tornar a ser normal...
Sobre el meu cap,
un punt de mira en el meu cap.
LA REVOLTA DE
L'ÀNIMA
LA REVOLTA DE
L'ÀNIMA
La revolta de l’ànima
ritmes de vides que creixen
aferrades als arbres
els arbres de les grans arrels.
Les grans arrels,
de les ànimes fortes.
Les grans arrels,
de l’espèrit rebe.l
Salam alaïkum
alaïkum salam.
És la història dels pobles la que parla,
és la història de les vides maltractades,
és la història de la terra i del aire,
és la història que mai ens contaren.
Respira fort, esperit rebel, respira fort,
que fins i tot ens prenen l’aire,
que ens roben la terra i l’aire.
Salam alaïkum
alaïkum salam.
Hi ha algú que viu
d’arrancar-nos l’ànima.
Arreu del món hi ha algú que viu
d’arrancar-nos l’ànima.
Saludant des d’aquí,
la revolta de l’ànima al món.
Saludant des d’aquí,
la victòria dels pobles al món.
Salam alaïkum
alaïkum salam.
SOM MÉS
Agafant el relleu de la merda que ens han deixat.
Agafant pels peus aquesta societat
que no ens deixa viure,
que ens obliga a ser normals,
que ens envia a empreses de treball temporal,
per poder produir,
per poder estalviar,
per poder consumir,
la “cultura nacional”.
Però nosaltres aquí
sabem el que cal fer.
I cada cop som més.
Cada cop som més.
ELS CRITS DE LA TERRA
Sonen les festes arreu de les comarques,
sonen al ritme de les nostres danses.
Danses de guerra, tabals i dolçaines,
sonen les festes arreu de les comarques.
Balla la gent en les nostres places,
en els carrers i en les cases ocupades.
Espai d’un somni que creix amb nosaltres,
balla la gent arreu de les comarques.
Parla la gent i només parla de viure,
de viure i créixer en una terra lliure.
Parla la gent i només parla de viure
i de construir un futur més lliure.
Aquí i allà, una cançó de guerra,
marquen tabals el ritme de la terra.
De nord a sud, crits d’esperança i guerra,
criden dolçaines els crits de la terra.
Els crits de la terra
“venim del sud, venim del nord
de terra endins de mar enllà”
Aquesta melodia és una dansa popular
i aquest el raggamuffin
que ens marquem els Obrint Pas.
Per animar la festa,
perquè cal seguir lluitant,
per defensar la terra,
ja podeu seguir ballant.
Volem que el poble s’alce
i que comencem tots al cridar.
Que el carrer sia nostre,
que no ens el tornen a llevar.
Ballem totes i tots amb el ritme
d’aquesta cançó de guerra,
ballem totes i tots
aquest ragga de la terra.
EL RITME DE LA GENT
Escolta el ritme d’aquest melodia,
escolta el ritme que marquen dia a dia.
Escola i sent que no es pot acabar,
que no es pot acabar amb els sentiments.
La indústria del rock ens dona per morts.
La indústria del rock: mafiosos, cabrons.
Però no acabaran amb els sentiments,
sempre presents en el ritme de la gent.
Sempre presents,
sempre més forts
amb el ritme de la gent
Totes i tots,
sempre presents
sempre més forts.
ÀFRICA
Pensem-ho bé, Àfrica mor assassinada
pels països rics, països assassins.
16 milions d’orfes pel SIDA l’any 2000!
I ara què, i ara què penseu fer?
Un món en lluita per canviar el seu destí.
Dues paraules: lluitar o morir.
Milers de pobles al límit de subsistir.
I ara què, i ara què penseu fer?
Ens seguiu parlant del nou ordre mundial,
lleis del mercat i estat del benestar.
Però el vostres sistema es una màquina assassina:
si els números fallen, fallen milions de vides.
Les danses de guerra escolte sonar,
els udols trencats dels cossos alçats.
Les destrals no parlen si no les fan parlar
corre, salta, balla, la dansa dels condemnats!!
|
