(Primer de tot vull demanar disculpes públicament per no haver conegut abans aquest grup d'irlandesos)

Encara recordo el passat més de juliol, a l'escenari em forma d'anfiteatre del Fòrum de Barcelona, quan els vaig veure per primera vegada. Recomanats per un amic que m'acompanyava i que em va arrossegar escales avall, ara no m'arrepenteixo gens d'haver deixat sola i desamparada l'altra col·ega que ens acompanyava. També recordo que, en acabar el festival, una de les sensacions que em van quedar va ser la dolça imatge de Neil Hannon allà dalt de l'escenari. Vaig decidir informar-me una mica més sobre aquells The Divine Comedy.

Amb ja 9 àlbums a l'esquena, l'últim s'anomena 'Victory for the Comic Muse'; més de 15 anys sobre els escenaris, els rumors indiquen que la fi no es troba massa lluny. Però com que de moment encara estan vius i juntets, i a més són els encarregats de fer la gira de presentació del Wintercase d'enguany, vam anar a fer-los una visiteta el passat 30 de setembre a la sala Razzmatazz de Barcelona, tot just per corroborar que la nit de juliol no va ser una actuació aïllada.

El concert en sí, sinó esplèndid, va ser més que correcte. No faré comparacions per dues raons: perquè són odioses i perquè les dues actuacions van estar enfocades de formes diferents. Per començar l'escenari no era el mateix (l'un de grans dimensions, l'altre més ajustadet), de les acústiques ni se'n parla, i les actuacions en si, la de l'actual Wintercase va ser molt més càlida i pròxima. Vaja! n'he acabat fent de comparacions...

Aleshores hem quedat en que una de les peculiaritats d'aquest concert va ser el seu caràcter pròxim. Amb això el què vull dir és que el tempo en general es va reduïr per allunyar la música una mica dels esclats d'energia, que tampoc van faltar, i apropar-la més a un concert més íntim. En els moments més 'màgics', els temes més tranquils, com 'A Lady of a Certain Age' o 'The Light of Day', van acompanyar a balancejar-se d'esquerra a dreta admirant com les parelles presents a la sala minimitzaven l'espai que els separava. Evidentment també va haver-hi espai per als temes més moguts, 'To Die a Virgin' o 'Party Fears Two' (graciós el comentari de Hannon en veure que el public s'havia ofert al 150% després del tema: "I havo no idea of what we will play at the end...").

L'organització de les cançons va estar molt ben pensada, fins i tot ell ho comentava de tant en tant mencionant que 'ara toca un tranquil·la'. Alternant, per una banda temes energètics amb d'altres més pausats, i per l'altra cançons de l'últim disc amb les més clàssiques.

Bé, jo ho deixo aquí. Ells també?