Pica de mans
22 de març de 2006

No seré pas jo qui critiqui les magnífiques traduccions de títols de pel·lícules estrangeres que se solen fer en el nostre estimat país, però imaginem-nos que passés el mateix en el món de la música. Hauríem vist que moltes de les millors bandes han escollit uns noms que classificant-los de ridículs encara ens quedaríem curts. En podríem fer una llista, però ens estaríem aquí escrivint/llegint fins demà pel matí, i el temps és or. Per tant només comentaré un exemple, que és el més recent però que segur que no passarà per alt a ningú mínimament interessat en el meravellós món de la música indie. Si, són ells, els ‘Clap your hands say yeah'.

Però tornant al tema de les traduccions, en cas que es fessin, quin tipus de grup podria dir-se ‘Piqueu de mans digues si'? una animadors de festes d'aniversari infantils? O potser millor un amagat grup de heavy dur i obscur? Res de res. Senzillament un grup de pop alegre, divertit i innovador.

Quedem-nos amb l'últim concepte: innovació. En els temps actuals, on la música ja està majoritàriament inventada (i reinventada) s'agraeix molt que de tant en tant sorgeixi un quartet de ves-a-saber-on i ens proposi un nou estil o una evolució d'un altre (amb que no siguin una trista còpia del grup que està tenint èxit aquell any ja n'hi ha prou). I a sobre que tingui qualitat i acceptació general, aleshores ja és impagable. Aquestes coses no passen massa sovint - no vull dir que no hi hagi grups innovadors, sinó que és difícil que s'aposti per ells i se'n faci prou promoció. Per sort sembla ser que aquests últims anys hi ha una ombra que ens sobrevola que està provocant una renaixença del món independent, la gent s'hi afecciona, cosa que motiva als grups, i alegra un altre cop la gent. Un cercle viciós, però benvingut.

Un clar exemple en són els més que coneguts ‘Franz Ferdinand', i no caldria explicar perquè. Però d'altres, com els ‘Arcade fire' de l'any passat, també han sabut demostrar que de fer música que agradi en saben. En aquest cas particular recordo que el segon cop que vaig escoltar aquests canadencs, vaig notar una sensació que em deia que aquell grup era alguna cosa més. I la mateixa sensació l'he tinguda aquest any la segona vegada que he escoltat el disc dels ‘Clap your hands say yeah' (veure crítica). De moment segueixen pel bon camí i comencen a ser prou coneguts. Veurem com acaba el tema, però si haig d'apostar tinc clar de quina banda ho faré.

Jinete