Persecució

Escriptor

els fils d'Ariadna

LLUÍS MUNTADA.

A Josefa i Rafael la Generalitat valenciana no els va considerar aptes per adoptar a la Xina perquè «només parlen català». Els tribunals els han donat la raó cinc anys després però ara ja han superat l'edat límit

Com que la pràctica totalitat dels mitjans de comunicació no n'ha parlat, caldrà relatar els fets. El març del 1999 Josefa Ibáñez i Rafael Espí, un matrimoni que viu a la localitat valenciana d'Agullent (Vall d'Albaida), va iniciar els tràmits per adoptar una nena xinesa. Per aconseguir el certificat d'idoneïtat que dóna dret a poder adoptar una criatura, van acudir a la Conselleria de Benestar Social de la Generalitat Valenciana.

Malgrat que els informes psicològic i social els consideraven aptes per a l'adopció, Josefa i Rafael van veure avortades les seves esperances quan Rafael Blasco, conseller de Benestar Social en aquell moment, els va denegar la petició d'adopció en virtut d'un informe que especificava que aquell matrimoni no reunia els requisits necessaris per obtenir el certificat d'idoneïtat atès que, entre altres mancances intel·lectuals, manifestava «dificultats en la comprensió verbal, ja que normalment [aquestes dues persones] s'expressen en català».

Amb l'energia que concedeix la indignació, Josefa i Rafael van recórrer contra aquella resolució de la conselleria davant del jutjat de primera instància de València, que, dos anys després, es va pronunciar a favor de la decisió de la conselleria.

Coratge i desesperança

Amb l'obscur coratge que concedeix la desesperança, Josefa i Rafael -camina o rebenta- van pujar un esglaó més. I van apel·lar a l'Audiència Provincial de València, que, un any després, va emetre un veredicte que revocava la decisió presa per la Conselleria de Benestar Social. Amb tot, aquests cinc anys de dilació en els judicis han impedit que Josefa i Rafael puguin adoptar una nena xinesa, ja que tots dos han superat els 55 anys, edat límit marcada per la Xina per poder assumir la pàtria potestat d'una criatura d'aquell país.

Hi ha, després de la coneixença d'aquests fets, un primer instint de solidaritat amb dos ciutadans que, víctimes de l'arbitrarietat autoritària d'uns òrgans governamentals i judicials, veuen conculcats un dels drets més sagrats: el de la paternitat. I, en segon lloc, sense oblidar que el dolor sempre és individual i que allò preferent és la restitució moral de Josefa Ibáñez i Rafael Espí, cal analitzar les conseqüències derivades d'una sentència com la de la Conselleria de Benestar Social de la Generalitat valenciana, capaç de denegar una adopció escudant-se en el presumpte argument que el matrimoni «només parla català».

Discriminació ètnica

Cal analitzar també, és clar, la sentència emesa pel jutjat de primera instància de València, que ratifica el veredicte de la conselleria. Aquestes dues actituds que són la mateixa actitud tenen un nom: persecució ètnica. No cal ser lector de Kafka per adonar-se que quan el poder governamental vulnera els drets de l'individu, s'entra obertament en un conflicte civil, perquè ja no hi ha cap autoritat moral ni cap salvaguarda de les llibertats. La discriminació i persecució que ha patit aquest matrimoni, arrelada en la seva pertinença a la comunitat catalanoparlant, s'erigeix en un bon camp de proves per a sociòlegs, analistes, lingüistes i polítics. Els ciutadans que no volem mendicar una Espanya plurinacional com si l'atribut plurinacional fos una concessió generosa (d'una generositat autoritària) de la sempiterna Espanya centralista, ens conformaríem senzillament amb una Espanya democràtica. Sense cap altre adjectiu al darrere. Que si es complís plenament el primer, el de demòcrata, la resta de virtuts ja anirien caient per conseqüència.

Per què l'abús que ha patit aquest matrimoni no ha estat primera plana dels principals diaris de l'Estat? Per què no ha estat notícia en els informatius de televisió? Per què encara cap autoritat política, civil o judicial no ha demanat una revisió d'aquest procés clarament tèrbol ni una depuració de responsabilitats? Tindrà algun sentit parlar de res més elevat i abstracte, si abans no se solucionen aquests abusos flagrants i indignants ?