Ens dirigim a vostés com a ciutadans europeus amb ocasió de la propera aprovació del Tractat pel que s'estableix una Constitució Europea, i amb l'objecte de fer-li una reflexió essencial i una petició important que només vol justícia, pau i estabilitat en el projecte que comencem.
Totes les llengües són el mitjà d'expressió i comunicació del poble al qual acompanyen en el decurs del temps. Així, el català ha acompanyat els nostres avantpassats i és mitjançant la llengua catalana que hem anat transmetent i transformant la nostra cultura. La nostra manera particular de veure les coses i d'explicar-les troba en el català l'instrument més precís i més estimat.
El català fou una de les llengües que sorgiren després del col•lapse de la globalització més coneguda de l'antiguitat, l'Imperi Romà. Ara, a les portes d'una nova globalització, no volem desaparèixer com si es tanqués un parèntesi irrellevant.
El català, agermanat en els seus orígens amb la llengua occitana, compartia la cultura del País d'Oc. Conreava una cultura hereva de les antigues civilitzacions romana i grega, entre d'altres, en la foscor d'aquella Alta Edat mitjana. Occitània fou la terra dels trobadors i trobadores, de l'amor al coneixement i al refinament.
Les terres vertebrades pels Pirineus foren en aquell temps un pont entre cultures mitjançant el qual el saber del món àrab i del món grec arribaren al continent. Era -això sí- un pont batut per les guerres, com ho ha estat tota Europa fins fa poc. Per això mateix, potser, els desitjos de pau i de benestar, de diàleg i d'entesa, troben també entre els europeus un terreny adobat.
Aquest sentiment d'evitar la destrucció que porten i deixen les guerres, va començar a fer-se llei amb les anomenades Assemblees de Pau i Treva que l'abat Oliba (985-1065), destacat religiós d'aquestes contrades, va instituir i va fer respectar. Enguany fa trenta-tres anys que un altre català, Pau Casals (1876-1973), ho recordava davant l'Assemblea de Nacions Unides en l'acte on li fou lliurada la Medalla de la Pau i on interpretà el Cant dels ocells, cançò tradicional catalana, avui símbol d'aquesta Pau.
I la Història va seguir la seva lenta escriptura. Allò que podia haver estat una gran nació amb l'eix en les muntanyes dels Pirineus, no va reeixir: el País d'Oc fou engolit des del Nord i el poder català va haver-se d'expandir cap al Sud i cap la Mediterrània, afermant els territoris que avui constitueixen l'àmbit de la nostra llengua i cultura.
Grans nacions es van començar a formar aleshores, també la catalana, la qual, no trobant lloc per on expandir-se, ho feu eixamplant les seves rutes comercials -el comerç ,motor del progrés en tots els temps-. Confegí un codi, el Llibre del Consolat de Mar , autèntic corpus jurídic de la navegació i el comerç transnacionals, vigent fins a la promulgació de les modernes compil•lacions mercantils.
I el poder dels comerciants matisà, limitant-lo, el poder dels monarques. I s'establiren els Usatges . Les Corts Catalanes són de l'època del primer Parlament anglès. I els nous territoris afegits al reialme dels sobirans catalans ho feren com a regnes confederats. No hi veuen aquí, ni que sigui salvant les distàncies i dit amb modèstia, una petita Comunitat Europea?
En el següent paràgraf que la Història escrigué trobem les terres catalanes en mans de monarques forans que no saberen fer seu el tarannà democràtic català. Tot i això, i malgrat episodis dolços i dolents, en terres catalanes es mantingueren al màxim les relacions en termes de democràcia estamentària.
En aquest ambient, amarats per la llengua catalana, creixeren homes com Ramon Llull (1232-1316), Arnau de Vilanova (1238-1311), Bernat Metge (1340-1413), Ausiàs Marc (1397-1459), Joanot Martorell (1413 o 1414-1468), Isabel de Villena (1430-1490), Joan Lluís Vives (1492-1540)... Homes i dones que continuaren fent de pont i que alimentaren el coneixement europeu, el qual ensems els va nodrir. Personatges que varen fer notar la seva empremta en el pensament del seu temps i que han influït en generacions posteriors.
I en el darrer, o penúltim, paràgraf de l'agitada Història, poble, regnes i llengua catalanes van acabar soldats als nous estats-nació de l'absolutisme. I és que les eines no vencen les espases. Fou així com quedà escapçada la nació catalana entre els poderosos estats veïns.
Però la gent catalana i la seva llengua van passar la prova de foc. Es van ressentir del sotrac però va mantenir-se el suficient caliu com per continuar i fins i tot revifar en una modesta lluentor. D'aquesta revifalla en té constància la Humanitat en els noms de Víctor Balaguer (1824-1901), Marià Aguiló (1825-1897), Teodor Llorente (1836-1911), Mossèn Cinto Verdaguer (1845-1902), Miquel Costa i Llobera (1854-1922), Antoni Maria Alcover (1862-1932), etc. O en els noms posteriors de la literatura catalana del segle XX: Josep Carner (1884-1970), Carles Riba (1893-1959), Josep Pla (1897-1981), Mercè Rodoreda (1909-1983), Lorenç Villalonga, Salvador Espriu (1913-1985), Joan Fuster (1922-1992), J.V.Foix (1893-1987), entre molts altres no menys rellevants. Una cultura renaixent que s'interessa de bell nou pel món, com ho demostren a bastament les traduccions d'Homer i de Sòfocles de Carles Riba, de Tolstoi d'Andreu Nin (1892-1937), de Joyce de Joaquim Mallafré (1941), i que és capaç de forjar figures en el camp de la filologia Pompeu Fabra (1868-1948), Francesc de Borja Moll, Joan Coromines, Manuel Sanchis Guarner, de les arts plàstiques (Antoni Gaudí, Puig i Cadafal, Sert, Joan Miró, Salvador Dalí, Antoni Tàpies, Arístides Maillol, Miquel Barceló), d'estudiosos fructífers com el Pare Miquel Batllori recentment traspassat ( de les ciències experimentals (Joan Oró, Giner Sorolla, Doctor Orfila), de la naturalística (Pius Font i Quer, Josep del Hoyo), de la medicina (Josep Trueta, Valentí Fuster), de la música (Pau Casals, Enric Granados, Xavier Monsalvatge, Frederic Monpou).
I aquesta llengua nostra havia d'afrontar encara una darrera prova: havia de patir sota règims autoritaris de forta tendència expansionista, amb la voluntat explícita o no, d'arraconar-la, de fer-la vergonyant i d'anorrear-la.
I ens en vàrem sortir. Vàrem sobreviure.
Ara que la Història decideix escriure un nou capítol per a tots els europeus, els catalanoparlants tenim la il·lusió i la voluntat de ser-hi amb la nostra llengua. Des d'aquest esperit demanem la inclusió del català com a llengua de la Unió en els termes del document annex. No podem deixar-la esquarterada. La UE és el paraigua que ens acull: “Unitat en la diversitat” , diu la divisa. Cal que el català visqui sota la protecció de la Unió. No és caprici, és rescabalament del que fou i se'ns prengué, del que és i no es veu i del que vol ser.
Al mateix temps que representants, membres i ciutadans, volem només com éssers humans apel·lar a la vostra consciència a una justa reflexió sobre el que acabem d'exposar. Ni exigim ni supliquem, nosaltres demanem; perquè tenim la necessitat i la responsabilitat davants els nostres conciutadans de, malgrat tenir-ho gairebé tot en contra, assolir allò que sembla impossible. I mai ens rendim. Mai.
ANNEX CITAT
Per tot això expressat, el moment present d'aprovació del Tractat pel que s'institueix una Constitució per Europa , és l'hora de les veritats:
- Per fidelitat a les generacions precedents i per poder acomplir el deure natural amb les generacions venidores, llegant–los-hi llengua, cultura i civilització;
- Per evitar tota fractura civil, compartint-les amb els nouvinguts i essent pont de comunicació amb altres llengües i cultures,
NOSALTRES, ciutadans europeus, davant el CONSELL de la Unió Europea EXPOSEM els següents:
FETS
1) HISTÒRICS . Hem fet en el preàmbul una visió genèrica sobre la història de la catalanitat a fi de destacar el relleu universal que han adquirit cultura i llengua catalanes. La presència escrita del català ve del segle XII fins a l'actualitat sense interrupció. Hem al·ludit també a les ombres de la prohibició, l'exclusió o la insuficiència sofertes en la vida pública i privada, institucions i escola. El risc més gran que això comporta, a banda de la pròpia extinció del signes identitaris, és el perill de fractura civil davant les diferents onades migratòries acollides, trencament només salvat mercè la sola voluntat ciutadana, a bastament provada.
2) La REALITAT ACTUAL que s'articula sobre quatre eixos:
a) La presència del català i la seva vitalitat . Som la setena comunitat lingüística de la Unió en termes demogràfics (i la més nombrosa sense estructures estatals pròpies). Hi ha Parlaments, Administracions Públiques, escoles i universitats, radio, televisions, diaris, revistes, cinema, llibres originals i traduïts, presència importantíssima a Internet, professionals liberals, empreses i entitats que normalment treballen i s'expressen en català (amb diferent quantitat i intensitat, segons el territori)
b) Normativa. És un idioma perfectament normativitzat, amb estudis sobre gramàtica, lexicografia, història de la llengua, etc... comparables amb els de les llengües llatines més difoses i científicament consolidades.
c) La fragmentació política de la comunitat lingüística catalana. L'àmbit català és dividit per fronteres estatals i interestatals, amb distints graus de reconeixement dins els seus territoris (des de l'oficialitat fins a a inexistència oficial). I si bé en conjunt som una potència demogràfica, cultural i socioeconòmica dins la Unió, cada un dels nostres fragments és una minoria en l'Estat que l'administra, impossibilitant qualsevol instrument eficaç de defensa de la llengua davant els fenòmens contemporanis.
d) La globalització. Tal vegada el més rellevant d'aquells fenòmens sigui la globalització que ens porta de facto primer a l'ús de l'anglès, segon a una/es llengua/es supranacional/s (alemany, francès, espanyol...) i tercer, a la llengua materna quan no sigui cap de les dues anteriors (cas del català). Si aquesta realitat amenaça a les llengües més parlades, penseu ara que farà amb el català. Això fa que el moment sigui especialment decisiu i poc comparable a altres moments de la història: o caiem al pou de les llengües amenaçades o progressem amb Europa vers la normalitat.
HAVENT CONSIDERAT
1) Que la Unió Europea es defineix com a unió d'Estats, però també que és generadora de la qualitat de “ciutadà europeu”, subjecte de drets i obligacions i agent en la construcció europea i que el benestar dels ciutadans és l' “última ratio” de l'existència de la pròpia Unió.
2) Que el col·lectiu de ciutadans europeus de llengua i cultura catalanes està dividit per fronteres de quatre Estats, amb graus de reconeixement i protecció diferents, vitalitat no uniforme en totes les terres, sense cap estructura de Dret Públic que ens empari a tot el conjunt.
3) Que els membres de la comunitat lingüística i cultural catalana només compartim una cosa (a banda de la catalanitat): la condició d'europeus.
4) Que, essent la UE l'única estructura política comú que tenim la major part dels catalans, la Unió té la màxima responsabilitat de donar empara a les nostres necessitats culturals, i més quan es demana en nostra doble condició: la institucional i la de ciutadans europeus.
5) Que les comunitats lingüístiques que no disposin de competències suficients que els hi permetin establir una presència lingüística i cultural en els seus espais públics, es trobaran abocades a dificultats insalvables per subsistir en el nou context mundial.
6) Que la Unió Europea té en la seva essència la vocació i la voluntat d'atendre el cas que plantegem, com es manifesta en el Projecte de Tractat Constitucional (que encara no és norma vigent, però sí expressió del que Europa vol ser):
6a) “En la seguretat que “unida en la diversitat”, Europa els brinda les millors possibilitats de prosseguir respectant els drets de tots i conscients de la seva responsabilitat amb les generacions futures i la Terra, la gran aventura que la fa ser un espai especialment propici per l'esperança humana” (Exposició de Motius)
6b) “La finalitat de la Unió és promoure la pau, els seus valors i el benestar dels seus pobles” (Art I-3.1)
6c) “La Unió respectarà la riquesa de la seva diversitat cultural i lingüística i vetllarà per la preservació i desenvolupament del patrimoni cultural europeu” (Art I-3.3 infine)
6d) “ 1. La Unió contribuirà al floreig de les cultures dels Estats membres, dins del respecte de llur diversitat nacional i regional, posant de relleu al mateix temps el patrimoni cultural comú.
2. L'acció de la Unió afavorirà la cooperació entre els Estats membres i, si fos necessari, recolzarà i completarà l'acció d'aquests en els següents àmbits:
a) la millora del coneixement i la difusió de la cultura i la història dels pobles europeus
b) la conservació i protecció del patrimoni cultural de importància europea;
c) els intercanvis culturals no comercials;
d) la creació artística i literària, inclòs el sector audiovisual.
3.La Unió i els Estats membres fomentaran la cooperació amb tercers països i amb les organitzacions internacionals competents en l'àmbit de la cultura, especialment amb el Consell d'Europa.
4. La Unió tindrà en compte els aspectes culturals en la seva actuació en virtut d'altres disposicions de la Constitució, en particular a fi de respectar i fomentar la diversitat de les seves cultures.
5. Per tal de contribuir a la consecució dels objectius del present article:
a) s'establiran mesures de foment, amb exclusió de qualsevol armonització de les disposicions legals i reglamentàries dels Estats membres, mitjançant lleis o lleis marc europees.
Aquestes s'adoptaran prèvia consulta al Comitè de les Regions;
b) el Consell de Ministres adoptarà recomanacions a proposta de la Comissió.” (Art. III-181)
7) Que el Parlament europeu ja va donar un primer reconeixement explícit a la llengua catalana (mitjançant la seva Resolució A3-0169/90 en la sessió del 11/12/1990 –fa quasi catorze anys).
En aquell esperit, sobre aquests fets i atenent les consideracions transcrites, els signants, de manera independent i paral·lela i complementàriament a les peticions que sobre el català puguin fer els diferents Estats, al CONSELL DE LA UNIÓ EUROPEA
DEMANEM
1) Que s'inclogui la llengua catalana en la relació de llengües europees esmentades a l' article IV-10 del projecte de Constitució Europea:
“Llengües. El Tractat pel que s'institueix la Constitució, redactat en un exemplar únic, en llengües alemanya, danesa, espanyola, finesa, francesa, grega, anglesa, irlandesa, italiana, neerlandesa, portuguesa, sueca, txeca, estònia, letona, lituana, hongaresa, maltesa, polonesa, eslovaca, eslovena, texts en cadascuna d'aquestes llengües els quals són igualment autèntics, serà dipositat als arxius del Govern de la República Italiana, que remetrà una còpia autenticada a cadascun dels Governs dels Estats signataris restants”. (Art. IV-10)
2) I, consegüentment, que tingui les prerrogatives indicades en el darrer apartat de l' article I-8.2:
“Els ciutadans de la Unió seran titulars dels drets i subjectes dels deures previstos en la Constitució. Tenen el dret:
(...)
- de formular peticions al Parlament Europeu, de recórrer a l'Ombudsman Europeu, així com de dirigir-se a les institucions i organismes consultius de la Unió en una de les llengües de la Constitució i de rebre una resposta en aquesta mateixa llengua (...)” (Art.I-8.2 in fine)
3) I li sigui d'aplicació l'article 12 del Títol III:
“Les llengües en les que tot ciutadà de la unió podrà dirigir-se a les institucions o organismes consultius en virtut de l'article I-8 i rebre una resposta són les que s'enumeren en l'article IV-10. Les institucions i organismes consultius contemplats en el present article son els que s'enumeren en l'apartat 2 de l'article I-18 i en els articles I-30 i I-31, així com l'Ombudsman Europeu. (Art. III-12)
4) I lògicament li siguin d'aplicació totes les normes concordants i de desenvolupament en règim d' igualtat amb els altres idiomes europeus avui reconeguts.
5) I que tingui accés a tots els programes i accions amb financiació comunitària en els camps de l'educació, la cultura, els audiovisuals, l'enginyeria lingüística...etc
Tenim la certesa que la UE empararà aquesta sol·licitud
· - per vocació (d'ésser la casa comú de tots els europeus),
· - per obligació (com a única estructura política comuna que aixopluga la major part de terres de parla catalana)
· -i perquè una hipotètica negativa de la Unió a la més que raonable aspiració d'oficialitat del català
§ portaria al rebuig popular pel que fa a l' iter del procés constituent en un poble que, com el català, ha mantingut una permanent voluntat europeista, i
§ implicaria que els reconeixements culturals supraestatals no són assumpte de la Unió, la qual cosa estimularia processos de modificació de fronteres.
A Barcelona el 31 de maig del 2004