Durant anys es va ignorar la situació de territoris oprimits com Palestina o el Kurdistan que encara avui en dia pateixen les agressions dels països que els ocupen. Però en aquell moment, de sobte, Iraq sí que importava. O més ben dit encara, el petroli d'Iraq sí que importava.

El Govern espanyol del PP va decidir participar de l'ocupació militar a l'Iraq i va enviar-hi soldats per recolzar als seus nous aliats nord-americans.

Les movilitzacions a tot Catalunya van ser impressionants. El 15 de febrer una gran manifestació a Barcelona va aplegar 1.300.000 persones vingudes de tot Catalunya que protestàven contra la guerra.

El 22 de març 1.000.000 de persones es manifestaren de nou a Barcelona contra la guerra. La ciutat estava al punt del mira del Món i era popularment proclamada Capital Mundial de la Pau.

Fins i tot l'expresident nordamericà (Bush pare) va afirmar que "No es pot decidir el futur d'una guerra segons la quantitat de gent que surti a manifestar-se a Barcelona".

El 12 d'abril hi tornà a haver-hi una gran manifestació, però aquest cop ja només hi vàren participar 500.000 persones.

Durant aquests mesos la resposta popular contra la guerra va ser impressionant. No només el dies que hi havia manifestació, sinó que la protesta era tangible dia a dia amb les caçolades populars i espontànies de les deu del vespre, les movilitzacions universitàries, les aturades laborals, els balcons de pobles i ciutats adornats amb cartells contra la guerra, les declaracions públiques dels artistes i intel·lectuals contra el govern...

Al març, dos dies abans de que se celebréssin eleccions generals a l'estat espanyol, a Madrid hi va haver un atemptat on van morir 114 treballadors que viatjaven en tren.

De seguida tots els partits polítics espanyols es van afanyar a assenyalar a ETA com a autora material de l'atemptat. A les poques hores la societat va començar a preguntar-se si realment havia estat ETA, ja que diverses proves apuntaven que no podia haver estat l'organització basca.

Va arribar un moment de la nit en que tots els mitjans de comunicació no espanyols ja informaven que l'atemptat havia estat clarament executat per grups islamistes. Fins i tot va aparèixer una carta d'un grup islàmic que reivindicava l'atemptat coma resposta a l'enviament de tropes espanyoles a l'Iraq.

El Govern espanyol del PP, en les seves compareixençes públiques seguia acusant a ETA com a autora material de l'atemptat, ja que això l'afavoria electoralment. Va convocar una gran manifestació contra el terrorisme i a favor de la constitució espanyola a tot l'estat espanyol. Milions de persones van anar-hi enganyats o cohaccionats per l'entorn. Uns pocs van anar a manifestar-se davant de les seus del PP.

A l'endemà tot els països sabien que l'atemptat de Madrid era obra de grups islàmics peró la televisió espanyola, controlada pel propi Govern espanyol del PP encara mantenien que l'autor era ETA.

Els ànims es van encendre i la població va començar a sortir al carrer a protestar per la manipulació informativa que feia el Govern espanyol del PP. Cassolades, concentracions i manifestacions espontànies van anar-se organitzant entre elles a través d'Internet, dels telèfons mòbils i del boca a boca i van acabar davant de les seus del PP per demanar explicacions.

Davant d'aquestes manifestacions multitodinàries i espontànies el dia abans de les eleccions, el Govern espanyol del PP va amenaçar en suspendre les eleccions i fins i tot corrien rumors de que hi podia haver un cop d'estat.

A l'hora d'anar a votar aquesta opinió pública es va convertir en vots que castigaren durament al PP, però d'altra banda van afavorir massa al PSOE. Es van canviar els espanyols d'ultra-dreta per espanyols de centre-dreta.

El Govern espanyol del PSOE es va veure obligat a complir la promesa electoral de retirar les tropes espanyoles de l'Iraq i així ho va fer al mes d'abril de 2004.

D'aquesta manera es va esborrar la guerra d'Iraq de la ment de la gent. Encara avui hi ha guerra i ocupació militar a l'Iraq, però a ningú ja no li interessa.

Però d'altra banda aproven el colonialisme espanyol al nostre país, el genocidi cultural que patim dia a dia arreu dels Països Catalans i obliden que l'ocupació militar espanyola fa dècades que dura.

Aquest fet ens fa reflexionar que hi ha un gruix important de catalans que són víctimes de la hipocresia o de l'autoodi. O bé que estar en contra de la guerra de l'Iraq era una simple moda passatgera.

Molta gent es va mobilitzar amb nosaltres en contra d'una guerra que succeeix a milers de quilòmetres de casa ...però un cop s'ofega la consciència, tot s'oblida i es gira full ràpidament.

On era aquest milió de persones quan sortím a manifestar-nos contra les agressions medioambientals que patien les terres de l'Ebre?

On és aquest milió de persones quan ens manifestem a favor de la llengua catlana a Barcelona, València o Palma?

On serà aquest milió de persones quan demanem que es tanquin les places de braus a Catalunya o quan demanem que s'implantin les 35 hores a la setmana laboral?

Probablement no hi seran, perquè a aquest poble no té memòria històrica i està condemnat a repetir els mateixos errors del passat.

Cartells de les manifestacions celebrades a Barcelona els dies 15 de febrer de 2003, 22 de març de 2003 i 12 d'abril de 2003.