Víctor Alexandre
El boicot socialista a les consultes
"L’acceptació del missatge oficial, per tant, és la coartada perfecta del mandrós"
No és estrany que la decisió
de l’alcalde de Sabadell, Manuel Bustos, de donar suport a la
consulta del 30 de maig a la capital vallesana sobre la
independència, hagi causat una gran sorpresa. Especialment
entre el seu propi partit, el Partit Socialista. Més que res
perquè, com tothom sap, aquest partit no sols s’ha declarat
obertament en contra dels drets nacionals de Catalunya –48 hores
després que el Parlament l’aprovés, va fer 62
retallades a l’Estatut–, sinó que està en contra
que aquesta qüestió pugui ser consultada als catalans, i
encara més que aquests puguin dir-hi la seva. Vull dir que, en
lloc de votar no, com correspondria a la seva ideologia, el Partit
Socialista ha anat més lluny i ha donat ordres de boicotejar
les consultes per mitjà d’una apagada informativa en els
mitjans de comunicació públics i de posicionar-s’hi
explícitament en contra. Només cal veure a quins
extrems ha arribat aquest rebuig en la immensa majoria dels
ajuntaments amb govern socialista i recordar les galdoses paraules
d’un dels seus dirigents, referides a la consulta d’Arenys de
Munt, que tanta hilaritat provoquen avui dia en totes les facultats
de ciències polítiques d’arreu del món:
“Demano a tots els demòcrates que demà no vagin a
votar”.
“I què pretenen amb aquest boicot?”, es pot
preguntar algú. Doncs pretenen que la realitat no els posi en
evidència. Ja fa molt de temps que el missatge oficial català
consisteix a amagar dues coses: una, l’ascens imparable de
l’independentisme; i dues, la probabilitat que el sí podria
guanyar en un referèndum vinculant. Sí, he dit que el
sí podria guanyar en un referèndum vinculant –si algú
vol rebatre aquesta afirmació només ha de permetre
celebrar-lo– i també dic que si la prohibició
persisteix és per poder mantenir viva la cantarella que
l’independentisme és minoritari a Catalunya. Una cantarella,
per cert, que té adeptes fins i tot en l’anomenat sector
sobiranista, perquè resulta molt més còmoda que
no pas la convicció que l’Estat propi ja és a tocar.
“Si decideixo que encara som pocs, no cal que faci res. M’assec
al sofà i ja m’avisaran”. És la filosofia de
l’encara no toca. “Si, en canvi, admeto que som ben a prop i que
ara és el moment d’empènyer, se’m girarà
feina i m’hauré d’alçar del sofà”.
L’acceptació del missatge oficial, per tant, és la
coartada perfecta del mandrós.
Hi ha, tanmateix, una cosa
que no ens hauria de passar desapercebuda a fi de desemmascarar els
vincles ideològics que certs sectors de l’antifranquisme
mantenien amb el franquisme pel que fa als drets nacionals del nostre
país. No parlo de franquistes reciclats, parlo dels abrandats
antifranquistes que avui dirigeixen el PSOE de Catalunya. Com
s’explica, si no, que molts d’aquells que llavors cridaven a
plena veu “llibertat d’expressió!” en els concerts de
Lluís Llach i Raimon siguin els mateixos que avui, des de la
Generalitat i els ajuntaments, es neguen a donar suport a les
consultes i boicotegen la llibertat d’expressió dels seus
ciutadans? Si de debò fossin demòcrates, com a mínim
participarien en les consultes votant en contra de la independència
de Catalunya; però ja hem dit que menyspreen el vot perquè
és la deslegitimació de la convocatòria el que
persegueixen. I amb això els cau la màscara. És
molt significatiu que siguin aquests antifranquistes els encarregats
de deslegitimar allò que Franco ja considerava il•legítim.
Al capdavall són els mateixos antifranquistes que ara, des del
govern de la Generalitat, es dediquen a retre homenatge a figures
destacades d’aquell règim criminal i genocida, com Juan
Antonio Samaranch.
