El senyor Tasunka Witko va formular la denúncia a l'Administració i aquesta és la resposta que va rebre: "La doctora té potestat per decidir qui ha de ser atès i qui no. No té cap obligació d’atendre si no ho jutja oportú".

Indignant, oi? Segur que el lector es preguntarà: "Com és possible que en ple segle XXI, a les acaballes del 2009, un home hagi estat discriminat i humiliat en un centre assistencial dels Estats Units a causa del seu origen?" Sembla increïble, oi? El racisme sempre es manifesta així. En té prou de trobar-se en una situació de poder, per petit que sigui, per abocar-hi tots els seus prejudicis i tot el seu odi. El més exasperant, però, és la resposta oficial de l'Administració, que no sols no obre un expedient disciplinari a la doctora sinó que la protegeix i aprova la discriminació soferta pel senyor Witko.

Doncs bé, ara que ja ens hem indignat i que hem abocat un munt de tòpics sobre el racisme dels nord-americans, he de dir que els fets que acabo de narrar no es van produir a Chattanooga, Tennessee, Estats Units, sinó a Benicarló, Baix Maestrat, País Valencià, i que el protagonista no va ser un indi anomenat Tasunka Witko, sinó un valencià que es diu Marc Antoni Adell. La situació, tanmateix, va ser exactament la mateixa amb una única variant: mentre que en el primer cas l’estigma era el fenotip, en el segon ho era la llengua. La resta tot igual, però canviant "indi" per "llengua": "¡O me habla en castellano o ahí está la puerta!", "¡Estoy harta de que me hablen en catalán!". És a dir, el racisme i l’odi a un poble com a font del conflicte. Un racisme i un odi, per cert, impermeables a les paraules del nostre protagonista: "Tinc tot el dret a expressar-me en valencià en un local de la Generalitat Valenciana", "Veig que vostè desconeix l’oficialitat constitucional i estatutària de la llengua en què li estic parlant i no acceptaré que intente maltractar-me amb la seua ignorància", "Me’n vaig, efectivament, però a formular una denúncia contra vostè per haver-me negat l’assistència mèdica, en gastar el valencià".

L'odi al poble català, amb la llengua com a element distintiu -equivalent a la pigmentació en els indis o en els negres-, entra en la seva fase més repulsiva i perillosa quan gaudeix de l’empara d’un govern. Mirem quina va ser la resposta que la conselleria de Sanitat de la Generalitat Valenciana va donar al ciutadà valencià discriminat i humiliat en un ambulatori de Benicarló i fixem-nos també en la llengua d’aquesta resposta procedent de Vinaròs tot i que la denúncia havia estat feta en català: "Son muchos los médicos que vienen a trabajar a nuestra Comunidad que provienen de otros países, como en este caso. El castellano es oficial en toda España y la doctora no tenía ninguna obligación de entender el valenciano". I concloïa: "La atención médica está por encima del idioma en que se preste". Aquest argument, ves per on, sols afecta la llengua catalana, ja que els metges d’arreu del món que vulguin exercir la medicina al País Valencià estan obligats a saber espanyol i no poden adduir que "l’atenció mèdica està per damunt de l’idioma en què es presti". En altres paraules, el coneixement de la llengua per part del metge esdevé secundari quan es tracta de la llengua catalana i passa a ser ineludible quan es tracta de l’espanyola. Arribats aquí, és probable que moltes persones pensin que aquest principi només regeix al País Valencià perquè hi governa el Partit Popular. Doncs no. A Catalunya, la conselleria de Salut, governada pel Partit Socialista, i el ministeri de Salut del govern d'Andorra es regeixen pel mateix criteri. Exactament el mateix.