Recull a càrrec d’en RICARD COLOM 2 ª PART.
(Pot ser lliurement reproduït, si és en llengua catalana i sens afany de lucre).
ESTILS, DÉU I CREIENTS.
“Els homes creen déus a la pròpia imatge, no sols quant a la forma,
sinó també quant a l’estil de vida” (Aristòtil d’Estagira, 384-322 a.
de C., filòsof grec, deixeble de Plató i preceptor d’Alexandre Magne).
“Sí, “un novell estil de ser església”...Des d’on hom veu l’Església
com a una “xarxa de comunicacions” junyida per l’Esperit, amb la
llibertat creativa per als diferents nivells...Significarà un
trencament de model, però no d’església...” (“Transparència al cim”, J.
Rovira Tenas, escriptor i clergue catòlic català).
“En la comunitat espiritual regna sols la Paraula de Déu, en la
comunitat anímica regna juntament amb la Paraula, també, l’home dotat
amb forces especials, experiències i aptituds màgico-suggestives (…)
Allà tot poder, glòria i majestat són donats a l’Esperit Sant, i ací
cerquen i conreen poder, influències d’estil personal, certament sols
es tracta d’homes pietosos amb la intenció de servir al millor i més
enlairat, però en realitat, no obstant, per destronar l’Esperit Sant i
allunyar-lo a distàncies irreals. L’única realitat que queda ací és
l’anímica. Talment que allà regna l’esperit, ací la psico-tècnica, el
mètode; allà l’amor innocent, psicològic, pnemotòdic que ajuda el
germà, ací l’anàlisi psicològica i la seva reconstrucció; allà l’humil
i senzill servei al germà, ací el tractament científic i calculador
d’un home llunyà” (“Viure en Comunitat”, 1937, a Finkenwalde, de
Dietrich Bonhöffer, 1906-1945, pastor evangèlic de l’Església
confessant de la resistència antihitleriana i gran teòleg per a la
postguerra, visqué a Barcelona als anys ’20).
“Déu se serveix del canvi per apartar de la seva obra els cristians
rutinaris (Romans 12:2) ancorats en els èxits del passat (“els qui
adornen les tombes dels justs”, segons St. Mateu) i exaltar els humils
que s’hagin humiliat davant el poble al qual envia, tot acceptant el
seu estil, llenguatge, art...” (Autocitació).
ESTIL I BÍBLIA
“L’estil de l’evangeli és admirable de moltes maneres i, entre les
quals, per no dar-hi cabuda a cap frase contra els botxins i enemics de
Jesucrist. Car no n’hi trobareu cap en els historiadors contra Judes,
Pilat, ni contra cap dels jueus” (Blasi Pascal, 1623–1662, savi i
científic occità).
“Hem de deixar d'utilitzar la Bíblia com si fos un potpourri de texts
demostratius inerrants pels quals podem portar la gent a l’esclavatge
de les nostres tradicions...No hem d’utilitzar ja més la Bíblia com els
fariseus utilitzaven la Torah quan li donaven un estatus absolut i
final. El biblicisme cristià no és pas diferent de legalisme jueu. És
el vell estil de la lletra, no el camí nou de l’Esperit” (Robert D.
Brinsmead, teòleg protestant exadventista).
“Si hi ha res de recomanable en els meus pensaments o en el meu estil,
és gràcies als meus pares per haver-me infós un primer amor de les
Escriptures” (Daniel Webster).
“Una manera en què l'Home-Déu ens revela a Ell Mateix, de totes les
maneres, no és en una visió magnífica o un esdeveniment sobrenatural,
sinó a les pàgines del que anomenem la Bíblia. Imagina-t’ho. És
estrany. Un llibre. Per què no aparèixer-se simplement a aquell que El
cerca i parlar-li cara a cara. No! Per què? Ens mataria. Se’ns enduria
absolutament per ser afrontat amb el Jesús Real, perquè el Jesús en el
qual hem acabat creient és un conte de fades, un follet jovial, un
caràcter de fantasia. La Bíblia ens prepara per a Ell, oi? Utilitzant
tipus, ombres, històries, sols per estimular el nostre desig i per
acostumar-nos a Ell i al seu estil, així no quedem totalment
impressionats quan El trobem” (Chip Brogden, pastor estadounidenc per
la simplicitat evangèlica).
ESTIL DOLENT:
-EN L’ESGLÉSIA
“Daneels, president de Pax Christi, digué que l’esborrany de la
declaració final ja era escrit abans d’obrir les sessions. Prova d’això
són cents d’esmenes que han plogut damunt un projecte d’esborrany
final, paradoxalment redactat abans d’obrir les sessions” (“El País”,
14 al 16·12·1991, sobre l’estil vaticà de “prendre acords”).
“La Sagrada Escriptura anomena pneumàtic o espiritual sols allò que
produeix l’Esperit Sant, que ens implanta Jesucrist com a Senyor i
Salvador. Psíquic, “anímic”, anomena l’Escriptura el que prové dels
instints naturals, forces o disposicions de l’ànima humana (...) En la
comunitat espiritual regna sols la Paraula de Déu, en la comunitat
anímica regna juntament amb la Paraula, també, l’home dotat amb forces
especials, experiències i aptituds màgico-suggestives (…) Allà tot
poder, glòria i majestat són donats a l’Esperit Sant, i ací cerquen i
conreen poder, influències d’estil personal, certament sols es tracta
d’homes pietosos amb la intenció de servir al millor i més enlairat,
però en realitat, no obstant, per destronar l’Esperit Sant i
allunyar-lo a distàncies irreals. L’única realitat que queda ací és
l’anímica. Talment que allà regna l’esperit, ací la psico-tècnica, el
mètode; allà l’amor innocent, psicològic, pnemotòdic que ajuda el
germà, ací l’anàlisis psicològica i la seva reconstrucció; allà l’humil
i senzill servei al germà, ací el tractament científic i calculador
d’un home llunyà” (“L’espiritualitat de la comunitat cristiana” a
“Viure en Comunitat”, 1937, de Dietrich Bonhöffer, 1906-1945, pastor
evangèlic de l’Església confessant de la resistència antihitleriana).
-EN POLÍTICA
“Som davant d´un estil de fer política que desprestigia la brillantor,
el talent i l´excel·lència. No és qüestió de grup sanguini. No és
qüestió de classe social. No és qüestió de si Esquerra o convergents.
El drama és que governeu un país i no l’estimeu” (“No estimeu
Catalunya”, AVUI. 29.06.07, Salvador Sostres i Tarrida, *1975,
articulista barceloní).
“Si hi ha alguna cosa que l’inconformista odia més que un conformista
és un altre incomformista que no es conforma amb l’estil majoritari
d’inconformisme” (Bill Vaughan)
“Només l'idioma propi tradueix plenament l'home que cadascú porta dins.
Qui parla la pròpia llengua es manifesta folgadament tal com és, amb un
estil inconfusible de distinció personal. Qui parla una llengua que no
és la pròpia sol manifestar-se com un inferior, sempre amb poca o molta
indigència. Per això només pot prescindir de l'ús de l'idioma propi qui
no porta dintre seu un home, un caràcter amb exigència de
manifestar-se, el castrat en l'esperit, el que accepta d'ésser mutilat
en el membre més viril de tots: La llengua” Una Europa que basés la
unitat en el deixatament dels pobles -no dels estats actuals, molts
dels quals reclamen d'ésser dissolts- que han de donar-li vida, que
imposés a tots la mateixa i única llengua oficial -la del més fort-,
unes mateixes lleis interiors per a tots, una cultura única -a l'estil
de l'Espanya unitària-, acabaria essent una Europa colonitzada per
l'estat que exercís l'hegemonia. La seva unitat resultaria sempre
precària i la seva eficàcia nul·la. Esdevindria un camp de concentració
de pobles, tètric i convulsionat, com són ara aquells estats unitaris
que sembla que no tenen altra "misión en lo universal" que l'exercici
de la violència, contra les nacionalitats minoritàries que oprimeixen i
que es resisteixen a morir” (Mossèn Josep Armengou i Feliu, Berga
1910-1976, eclesiàstic i escriptor catalanista).
“El ministre de Defensa xinès diu que hi haurà “tolerància zero” amb
Taiwan. El règim de la Xina veig que també és demòcrata a l´estil
espanyol. Deuen ser parents. El govern xinès diu que amenaça amb
la “solució militar” si Taipei es declara independent. A veure aquests
progres de saló que tenim aquí a Catalunya quan convocaran la gran
manifestació a favor de la llibertat de l´ílla i en contra de la
invasió xinesa?” (Jordi Romaguera, independentista català).
“Les tradicions i saviesa popular de segles són substituïdes en un
bufit, gràcies al conductisme de masses -- TV en mà, a mode de
pistola-- en un ventall de modes, contradictòries, evanescents,
televisades, comercialitzades i manipulades, i a quina més frívola i
autodestructiva, deixant les societats mentalment arrasades, sense
arrels, dividides, en un toll de confusió i pudint a caos. Sens dubte
és una estratègia del gran Poder econòmico-polític per a fer, del
poble, una plebs inerta, consumista i idiotitzada a l’estil del “1984”
d’Orwell” (Autocitació).
“De la política depèn el futur de la gent. No és cosa de broma. Per a
la frivolitat incompetent ja esteu vosaltres, els progres xerraires,
presentant ideologies impossibles o violentes, com correspon a demagogs
amb la síndrome de Peter Pan. És natural que siau marginals i que la
gent no us vulgui. La gent no pot confiar en irresponsables que es
prenen la vida i la mort de la gent a xunga. Els agermanats, els
segadors, els maulets i els maquis històrics han estat gent prou així
com vosaltres (ho podem resseguir per les cròniques de l’època) i per
això hem perdut sempre. Mentre no canviem eixe xip, sempre perdrem. A
vosaltres us agrada el victimisme i l'estètica de perdedors, però això
és un luxe estètic que el nostre país, en aquestes alçades del
desastre, ja no es pot permetre si vol sobreviure. Naturalment això a
vosaltres tant se us en refot. Vosaltres hi sou per a xalar i per a
figurar en la barra del bar, el país per a vosaltres és sols un recurs
estilístic i en realitat us hi cagueu sense problemes de consciència”
(Autocitació).
-EN ELS OPRIMITS
“Però no tots els pobres viuen en el bé. A muntó d’ells es deixen
contaminar per l’estil de vida de llurs opressors. Prefereixen imitar
Nabuconodosor. Tot i ser oprimits tenen mentalitat d’opressor... Molts
abandonaren la petita nació, s’adheriren als sistema muntat per
Nabugodonosor i començaren a fer-se rics. Per a ells, el captiveri no
fou tan penós, però tampoc no en va néixer el futur” (D’un estudi
bíblic sobre el Captiveri a Babilònia)
“Pels carrers, arran la victòria de la Selecció
espanyola de futbol del passat estiu (que fou tot un
desplegament
de marketing al més pur estil goebbelià) veus banderes espanyoles als
balcons (abans no en penjaven) i encara més als cotxes. Quan ho veig,
la sensació que em produeix és com si veiés una svàstica, i de fet
sovint ho deuen voler ser” (Autocitació).
-EN LES DONES
“Les dones tenen el sentiment del que s’estila, però no el sentiment de
la bellesa” (Théophile Gautier, 1811-1872, poeta i novel·lista francès).
“En Howard es mostrava convençut que una dona ha d’actuar amb un estil
masculí, insolent. Segura de ser bona, no res de febleses ni
defalliments” (“Lauren Bacall. Per mi mateixa”, [Betty Joan
Perske],*1924, actriu de cinema judeoneoiorquina).
“Crec en les dones; i en llur dret a les pròpies millors possibilitats
en tots els aspectes de la vida. I trob que els estils de vestir
practicats per les dones són un obstacle palès a la realització
d'aquestes possibilitats” (Elizabeth Stuart Phelps [Mary Gray Ward],
1844-1911, escriptora de Boston).
-EN ELS HOMES, ESTIL MASCLISTA.
“Quan hom parla de l’alliberament de la dona, l’home diu sí amb el cap
i no amb el cor” (Núria Espert, *1936, màxima actriu catalana
contemporània).
“Entre les teories biològiques d’Aristòtil figurava la de considerar la
dona com a forma imperfecta de l’home. Encara l’heterosexual, al món
masculí de Grècia era pensament comú, igual que en Plató, que les
relacions vitals d’un home eren amb un altre home” (“The Nature of
Alexander”, 1975, de Mary Renault, 1905-1983, escriptora i hel·lenista
britànica).
“Cal millorar la condició femenina. Les cuines són massa petites, les
aigüeres massa baixes i el mànec de les cassoles està mal aïllat”
(George Wolinski, *1934, humorista francès nat a Tunísia).
“Ai, l'etern femení!, deia aquell home la dona del qual mai no acabava
de morir-se” (Alphonse Allais, 1854-1905, escriptor i humorista
francès).
“Un marit li diu a la seva muller: escolta’m, vull que gaudesquis de
més llibertat. Ella li demana: I com? I ell respon: Deixa’m ampliar-te
la cuina” (Acudit masclista).
“Què pensa una dona davant un full esquinçat per la meitat? Mira, un trencaclosques!” (Acudit masclista).
“Per quin les dones tenen quatre llavis? -- Dos per a equivocar-se i dos per a demanar perdó” (Acudit).
“No som enemics de la concessió del vot a la dona; estimem que aquest
dret de ciutadania li ha de ser concedit, però al seu temps, passats
cinc anys, deu, vint, els que calguin per a la total transformació de
la societat espanyola, quan les nostres dones es trobin remudes de la
vida d'esclavitud a la qual avui estan sotmeses, quan lliures de
prejudicis, d'escrúpols, de supersticions, de suggestions, deixin de
ser submises penitents, temoroses de Déu i dels seus representants a la
terra, i vegin independitzada la seva consciència” (Diari "La Voz", 2
d'octubre de 1931).
“Escriptors i poetes miren de copsar la veritat de la dona. Però fins
ara no s’endinsaren mai al seu cor, perquè, en guaitar-la a través del
vel del desig, sols poden albirar la forma del seu cos, i en mirar-la a
través del vidre d’augment del despit sols hi troben feblesa i
submissió” (Jubran Khalil Jubran, 1883-1931, escriptor i artista
libanès).
“El pitjor marit no és pas el qui maltracta sa muller, sinó aquell qui
no hi creu, que la bandeja, que la jutja inferior i la fa patir en
totes les bondats, les embranzides, les tendreses i les fineses que
ella havia volgut oferir. Els qui no donen res ni demanen res.
L’atròfia del cos no és res en comparació amb la de l’ànima, així com
la possessió no és res comparada amb el desig” (No en consta l'autor).
“Adorable en la seva submissió no gaire brillant, encantadora en la
seva encís infantil pels pisos brillants, fins i tot encara perdonable
en la seva competència rancorosa per atènyer el rentat més brillant i
més blanc, la noia de la porta del costat de l'Avinguda de Madison és
tot el que el mascle americà podria desitjar -a no ser que, per algun
fracàs, ell hagués d’afeccionar-se a la camaraderia humana” (Vivian
Gornick, *1935, periodista nascuda al Bronx i Barbara K. Moran,
escriptora feminista estadounidenca).
“Era un signe d’aquell orgull masculí passat de moda, tan novell
i tan atractiu per a ella, pertanyent a algun codi antic, que unia els
homes entre ells encara que fossin enemics i interdia les dones de
lluitar contra els homes i també de donar ales a un fill perquè es
revoltàs contra son pare” (“Home from the Hill / Amb ell arribà
l’escàndol”, 1960, de William Humphrey, *1929, escriptor texà).
“Déu mana a propòsit de vostres fills: Deixau al mascle una part igual
a la de dues femelles; si les dones fossin més de dues, tindran el terç
d’allò que deixa el difunt…” (L’Alcorà, sura IV-12ª, Mafumet).
“Aquelles de les quals temeu la desobediència, amonesteu-les,
mantingau-les separades dins llurs cambres, copegeu-les. Si creuen, no
cerqueu ja cap manera de maltractar-les” (L’Alcorà, sura IV: 38).
“Com que ningú em fa la llei, a casa sóc el rei” (Refrany català).
“Quan un home pensa que la dona ha de ser igual als homes, no vol dir
que hagi de ser igual a ell” (Georges Duhamel, 1884-1966, metge i
escriptor francès).
“Durant l’època de Jesús estava molt mal vist entre els jueus que un
religiós parlàs amb dones. Jesús no sols hi parlava, sinó que li
seguien colles de dones i fins i tot tractava amb prostitutes,
borratxos, col·laboracionistes (de la Hisenda dels ocupants romans),
independentistes (com Pere i els germans) i tota mena de gent, sense
cap prejudici. Per això els ortodoxes estaven escandalitzats i
esborronats: desafiava tots els prejudicis instaurats socialment, més
quan feia miracles i tanta gent li seguien darrere tenint-lo per
profeta o Messies. Per mantenir llur poder estantís i corrupte no van
veure més eixida que fer una conxorxa amb els ocupants romans (els
jueus no podien sentenciar a mort) per assassinar el líder
heterodoxe. El prejudici és potencialment assassí perquè la mentida
crida la violència” (Autocitació).
“El matrimoni és una cosa mal equilibrada. De nit tenim en braços una
doneta estimada i a l’endemà li fem crits per qualsevol fotesa” (Vicky
Baum, 1888-1960, novel·lista austríaca, d’obra variada i abundosa).
“L’afecte, la simpatia, la submissió d’una dona, és tot el bé que ella
pot fer-nos, i l’últim favor no farà pas augmentar-ne el compte –o, si
ho fa, amb prou feines” (Gregorio Marañon, 1887-1960, metge i escriptor
foraster).
“L’error de certs abandonaments és que deixen l’ésser abandonat
incapacitat per a pertànyer a un altre. Ell volgué una dona distinta de
totes, una dona per al seu ús personal i intransferible, i per fer-la
com la volia hagué de començar per desfer-la. I açò fou l’únic que sabé
fer: fer-la malbé. Però no sabé refer-la” (François Mauriac, 1885-1970,
novel·lista occità afrancesat, catòlic i progressista).
ESTILS PRETENCIOSOS
“Ací la Princesa va creure que venia al cas de sospirar” (“Sonata de
Primavera”, Ramón del Valle-Inclán, 1866-1936, escriptor gallec de
l’esperpento espanyol).
“Els homes que es tornen excèntrics perquè aspiren a ser ells mateixos,
produeixen la impressió de ser més imperfectes que els individus de
classe, perquè la tradició és sempre més sàvia que l’individu mediocre”
(Hermann Alexander von Keyserling, 1880-1942 ó 1946, filòsof i
científic alemany).
“Duia una corbata estil Ascot amb una llaçada nugada potser devers el
1880. La pedra verda de l’agulla no arribava pas a tenir el tamany
d’una poma” (“Farewell, lovely / Au, nineta”, de Raymond Chandler).
“Conteu-nos això, bescomte!- digué la mestressa de casa, qui en aquesta
frase havia trobat un vague perfum Louis XV” (“Guerra i Pau”, 1866, de
Lev N. Tolstoi, 1828-1910, escriptor rus).
“Les dones tenen el sentiment del que s’estila, però no el sentiment de
la bellesa” (Théophile Gautier, 1811-1872, poeta i novel·lista francès).
“Saps, quan entrí per primera vegada a les pel·lícules Lionel,
Barrymore feia d’avi meu. Més tard actuà com a mon pare i finalment com
al meu marit. D’haver viscut estic segura que jo hauria actuat com a sa
mare. Aqueixa és l’estil de Hollywood: Els homes hi rejoveneixen mentre
que les dones envelleixen” (Lillian Gish, 1896-1993, actriu
estadounidenca).
“És interessant d’especular com va desenvolupant-se la qüestió, talment
que en dues de les institucions més antifeministes, l'església i la
justícia, els homes van vestits a l’estil de les dones” (Florynce
Kennedy, 1916-2000, advocada i líder feminista afroamericana).
“A ca nostra parlar de pluridisciplinar (a les Universitats catalanes
solen usar aquesta expressió) és pura estilística sense cap contingut,
en realitat vivim en una cultureta mediocre i subvencionada pels amos
espanyols. Colonitzada, per tant, amb tota mena d'assistents catalans
malalts de rutina i de no pensar les coses” (Autocitació).
MANCA D’ESTIL
“Tot allò que no és etern està eternament passat de moda” (Clive
Staples Lewis, 1898-1963, novel·lista cristià nordirlandès).
“El pare d’una noieta, sobretot si és adolescent, descobrirà que a ella
no li ve de gust que la vegin caminant amb ell pel carrer. De fet,
sovint, li demanarà de quedar-se unes passes més arrere. El pare no
s’ha pas de prendre aquesta mena de degradació com a res de personal;
senzillament és qüestió de vestimenta. La del pare fa ois. En els temps
actuals totes les filles són grans autoritats a l’hora de saber allò
que s’estila, i una de les coses que tenen per certes és que son pare
es vist com un garramanxo” (Bill Cosby [William H. Cosby Jr.], *1937,
humorista i escriptor afroamericà).
“...pensament feble, conviccions sense fermesa, asèpsia en els seus
compromisos, indiferència sui generis feta de curiositat i relativisme
alhora...; la seva ideologia és el pragmatisme, la seva norma de
capteniment, la vigència social, allò que es porta, allò que s’estila;
la seva ètica es fonamenta en l’estadística, substituta de la
consciència; la seva moral, curulla de neutralitat, manca de compromís
i subjectivitat, queda resclosa a la intimitat, sense gosar eixir en
públic” (“L’home light – Una vida sense valors”, 1992, d’Enrique Rojas,
catedràtic de Psiquiatria de Madrid).
“El veïnatge de diverses parisenques tan elegants, tan boniques, féu
que s’adonés de la vellura de la toaleta de la senyora de Bargeton, tot
i que era prou ambiciosa: ni les teles, ni les maneres, ni els colors
no s’estilaven. El pentinat que tant el seduïa a Angulema li va semblar
d’un gust espantós comparat amb les delicades invencions d’aquelles
dones” (“Les il·lusions perdudes”, 1843, d’Honorat de Balzac,
1799-1850, novel·lista realista-romàntic, mig occità).
“Alguns cristians, principalment aquells que no estan avesats a veure
art ni a pensar-hi, rebutgen la pintura moderna i la poesia
contemporània, no pas perquè transmetin un fals concepte de la vida i
de l’univers de Déu, sinó simplement perquè se senten amenaçats per una
nova forma d’art que no entenen (...) Ben distint és rebutjar una
obra simplement perquè l’estil en què ha estat realitzada és diferent
del que estem avesats a veure. En altres mots: Els estils, quant a
formes, canvien i no hi ha res de dolent en què s’esdevingui així.
Aquesta mena de canvi no sols és veritat en les formes artístiques, és
veritat també en tots els àmbits de la vida” (Art i Bíblia, de Francis
A. Schaeffer, 1912-1984, famós i influent líder i escriptor evangèlic).
“-És cert –féu el joier- ¿on aniríem a parar ? A més, cap d’ells
no es fica joiells, i quan veuen una serp s’horroritzen, i tot just la
figura serpentina és la que ara s’estila a Pompeia” (“Els darrers dies
de Pompeia”, d’Edward George Bulwer-Lytton, 1803-1873, escriptor
anglès).
“A ca nostra parlar de pluridisciplinar (a les Universitats catalanes
solen usar aquesta expressió) és pura estilística sense cap contingut,
en realitat vivim en una cultureta mediocre i subvencionada pels amos
espanyols. Colonitzada, per tant, amb tota mena d'assistents catalans
malalts de rutina i de no pensar les coses” (Autocitació).
Ricard Colom