Quim Gibert, psicòleg
QUIM GIBERT
Els matins d'estiu a les piscines municipals de Fraga no tenen cap interès en particular més enllà del d’anar a cercar la frescor. A voltes hi ha converses que et conviden a fer el batxiller. Va ser quan una dona gran li feia una cara estranya a un xiquet perquè el seu nom era en català. Quan la senyora, que es deia Roseta, es va presentar s’adonà tot d’una que la forma de fer-se dir el seu nom també era catalana. Dies més tard, vaig tornar a parar l’orella quan un pare demanava a l’amiguet del seu fill, mentre jugaven tots tres a ruixar-se, que se li dirigís en català: «el saps parlar perfectament».
L'idioma és un marcador social de primer ordre. Bàsicament perquè ens identifica territorialment, estableix vincles afectius, genera emocions i, sobretot, esdevé un aspecte determinant en la consciència lingüística. Justament per això, a propòsit de la llengua gairebé tothom es veu en cor de ficar-hi cullerada. I és que tots la fem servir i ens és d’utilitat a l’hora d’expressar allò més íntim i commovedor.
En aquesta línia, l'escriptor Enric Larreula explica el cas d'un vell indi canoe, que vivia de feia molts anys en una ciutat tropical sense poder parlar amb ningú la seva llengua materna. I és que tot apuntava que era fill d’una tribu extingida. Sense tenir-ne la certesa, un equip de lingüistes el van requerir en una ocasió per tal de poder-se comunicar amb uns indis d’un indret remot del Brasil. Quan l’ancià canoe es va adonar que parlaven la mateixa llengua, «es va emocionar tant que va esclatar a plorar» (dins el llibre Dolor de Llengua).
Tornant a la piscina, la del pare de família fou una reacció sana, positiva, d'amor envers la llengua pròpia i històrica. Res a veure amb la incapacitat del govern aragonès per fer oficial el català a la Franja de Ponent. Res a veure amb la incapacitat del govern espanyol per fer d'Espanya un estat plurilingüe (com ara Suïssa, Bèlgica, Finlàndia, Canadà). O és que no som tots iguals?
Les conquestes col·lectives comporten un treball persistent i el foment de xarxes de complicitats. Si el català no és oficial a la Franja és en part arran d'una insuficient implicació davant d’aquesta injustícia (la vulneració d'un dret lingüístic elemental en l'Europa democràtica del segle XXI). És veritat que les frustracions i altres emocions negatives, deixen mal gust de boca. Però deixar-nos arrossegar per aquest malestar no ens ho perdonaríem mai. El que no ha pogut ser en temps pretèrits, no ha de ser cap impediment per continuar avançant. Si cal fent ziga-zaga, si cal fent tombarelles, però avançant amb el pas decidit. No ha d'anar sempre tot malament.
Els que volen estar en forma i ben forts, han d’activar la seva energia. I és que les iniciatives conformen el futur. L'historiador libanès Elias Khoury assegura que «mors quan acaba la teva habilitat de reinventar-te a tu mateix» (La Vanguardia, 2-1-10). En aquest sentit, Llengua i emoció és el títol d'unes jornades convocades a Fraga els dies 5, 6 i 7 de març de 2010, en les quals ens proposem de recuperar el talent dels fragatins d’antany. Em refereixo a aquells convilatans que mai es van encongir, tot i la sensació inicial d’impotència, quan les riuades deixaven inservibles els ponts del Cinca. I, a més, van ser capaços d'idear una maça fabulosa, avui símbol local, que va aconseguir estacar amb fermesa les construccions fluvials.
Esforçar-nos davant de la dificultat ens permet aprendre, ser creatius, superar-nos. Diuen que no hi ha millor mestre que l'adversitat. Aixecar ponts en bé de la llengua autòctona, en un món globalitzat, emociona només de pensar-hi.
Quim Gibert, psicòleg i coautor d'Elogi de la transgressió.
