Foto Quim Gibert  Quim Gibert, psicòleg


Carregats de romanços

Encara avui alguns cafès de Damasc i d'altres punts d'Orient Pròxim són sovintejats per rondallaires que els converteixen en improvisats escenaris de romanços. La fórmula d'aquests narradors consisteix a situar el conte en el seu punt àlgid i, just en aquest moment, interrompre’l. I, llavors, convidar els presents a sentir l'endemà la part que falta.

De fet, aquesta estructura és la mateixa que segueix Les mil i una nits. La protagonista aconsegueix un dia rere altre ajornar la seva mort perquè a trenc d'alba, instant en què s'hauria de procedir a l'execució, té el conte a mig explicar. I, sobretot, perquè el misteri que la noia deixa en suspens roba el cor del sultà. No saber com acaba una historieta interessant alimenta la curiositat, activa la imaginació i remou les emocions.

El grau d'intriga que suscita una aventura és cabdal per mantenir la tensió. El fil argumental deixa embadalit quan desvetlla interrogants de l'estil «Com és possible que passi una cosa així?». O bé quan ningú no se'n sap avenir que el narrador tingui tanta gràcia explicant «¿Com s’ho manega perquè li surti brodat?» No tothom té l’habilitat de poder establir vincles empàtics amb els que l'escolten. Hi ha empatia, talent, passió, en la mesura que som capaços de transmetre el goig per viure, per descobrir nous confins. En aquest sentit, la rondallaire Ana Cristina Herreros assegura que, quan explica per a un públic infantil d’allò més divers, els nadons entenen les teves emocions «no se n’assabenten de l’argument però sí del que tu estàs sentint mentre expliques... és quelcom entre tu i jo, encara que els que t’escoltin siguin tres-cents» (La Vanguardia, 6-1-10).

Contar històries és un exercici gratificant. Per Herreros, «necessitem explicar-nos per mitjà de les històries i tenir la certesa que un món just és possible, perquè allò que expliquen els contes populars... és la confiança en l'altre».

En aquesta línia, Jack London (1876-1916), amb 16 anys, fou un polissó de tren famolenc al costat d’altres bales perdudes nord-americans. London, que demanava almoina en domicilis urbans del traçat ferroviari, va deixar escrit que l'èxit del captaire depèn de la seva capacitat per explicar una bona història: «Abans que res, en el primer instant, el pidolaire ha de prendre la mesura a la víctima». El nombre de rodamons que es movien entre les vies va anar creixent vertiginosament. Tant, que un dia tempestuós d'hivern, es va enfilar en un vagó de mercaderies ple com un ou de captaires ajaguts a la palla. Així i tot, s'hi va entaforar com va poder, amb la qual cosa en va trepitjar més d'un fins que va acabar perdent l'equilibri. Bona part del vagó es va enfadar. I el van començar a sacsejar i a fer-lo volar d'una punta a l'altra. El jove polissó detalla que «el poc que quedava de mi va trobar de miracle un xic de palla. Havia superat la iniciació». L'Express en el qual viatjaven cobria una llarga ruta: travessava les Rocalloses fins a endinsar-se a les planes de Nebraska. I per passar l'estona, van acordar que cadascun dels 84 rodamons, part dels quals eren estrangers, explicaria una historieta que mai ningú hagués sentit abans. No complir suposava córrer el risc de ser sacsejat i enlairat. L'agudesa narrativa es va ensenyorir de l'ambient. I aquella colla de perdularis es van metamorfosar en uns magnífics rondallaires. Jack London diu que «mai en tota la meva vida he assistit a una sessió de relats tan bonica com aquella». Van ser tan intensos els episodis juvenils de l'autor d'Ullal blanc i de La crida del bosc que no és estrany que hagi passat a la història com un dels mestres dels llibres d'aventures.

Quim Gibert, psicòleg i coautor de Removent consciències

       

Retorn a la pàgina principal