Quim Gibert, psicòleg
La llei del silenci
«L'aragonès i el català són llengües pròpies i històriques de la nostra Comunitat Autònoma», assenyala l'article 2 de la Llei d'ús, protecció i promoció de les llengües pròpies d'Aragó aprovada el 17-12-09 a Saragossa. És una llei que arriba més per la pressió del Consell d'Europa, en tant que òrgan vetllador de la Carta Europea de les Llengües, que no pas per una demanda popular. La indiferència social s’explica perquè el gruix de la població no considera que parli català (o que el que parlen no és ben bé català), tot i que científicament no n’hi ha cap dubte. Així mateix, hi ha franjolins que rebutgen sorollosament (i, a voltes, agressivament) qualsevol iniciativa en bé de la nostra llengua. El darrer episodi, en el moment de redactar aquest text, es va produir a La Codonyera (Matarranya) el 20-3-10 quan uns veïns i la plataforma No Hablamos Catalán van rebentar un acte sobre la nova llei amb consignes Chapurreau sí, català no, No sem analfabetos, parlem chapurriau, Chapurriau parlat, escrit no.
Paral·lelament,
no passem per alt que en el decurs dels darrers trenta anys, han
existit grups actius que mai han deixat de reivindicar per al català
un marc legal digne a la Franja de Ponent. Aquests darrers, de
seguida han constatat que la llei de llengües aragonesa ha
nascut del tot coixa. Tan és així, que és una
llei que no reconeix els drets dels catalanoparlants (el català
continua sense ser oficial) i, en conseqüència,
l’aprenentatge de la nostra llengua a l’escola és
voluntari (l’anglès i el francès, en canvi, són
assignatures obligatòries), tal com passa amb la religió.
Malgrat que es tracta d'una llei molt poc consistent per al fi pel
qual s’ha creat, almenys ara existeix un text legal que fa servir
la denominació català per referir-se a la llengua dels
franjolins. I, per tant, fins i tot els més escèptics
han hagut d’acceptar que la situació de la llengua catalana
ha fet un pas endavant. En la mesura que s’apliqui, prompte ens
adonarem si el pas ha estat de formiga o d’elefant.
Precisament
perquè té tota la pinta de ser una llei molt poc
consistent, quan tot just ha fet dos mesos de la seva aprovació,
l'actual consistori fragatí, dirigit pel PP i PAR, no ha
tingut el més mínim inconvenient a iniciar els tràmits
de substitució dels noms de cinc carrers del polígon
Fraga Est, dedicats a oficis d’antany (bataners, vencillaires,
matalasseres, casillers, adobacossis), avui desapareguts. No oblidem
que tant al Baix Cinca com en altres punts del món rural, la
producció agrícola va configurar amb el pas del temps
un vocabulari plenament arrelat a la terra i, per tant, genuïnament
nostrat. I no sempre fàcil de traduir a altres idiomes sense
tradició en el sector. L’equip de govern municipal justifica
la substitució d'aquestes denominacions catalanes a causa dels
suposats malentesos que provoquen entre els transportistes, la major
part dels quals són forasters. Rebatejar els carrers amb noms
més fàcilment identificables, com ara els dels cinc
continents (escrits en castellà), és una manera de dir
que allò fragatí, franjolí, català, és
poc funcional per als temps que corren. El missatge és molt
clar: desarrelar-nos no ens ha de doldre si és en favor d'un
cosmopolitisme buit i castellanitzador. Que el principal ajuntament
de la Franja no tingui escrúpols a l'hora d'eliminar tot allò
que pot sonar català delata metafòricament la manca de
força amb la qual la nova llei desembarca en el panorama
polític. Mentre el patrimoni lingüístic autòcton
és tractat com una andròmina, l'ajuntament fragatí
manté en el nomenclàtor carrers dedicats a l'Alcazar
de Toledo
i a altres referències franquistes, tot i l'existència
d'una llei de la memòria històrica que obliga a retirar
dels llocs públics la simbologia feixista.
Justament perquè els catalanoparlants de la Franja continuen per llei sent invisibles, en no haver aconseguit ser subjectes de ple dret, fa que la travessa del desert en bé de l'oficialitat del català, encara que no sigui un clam de majories, continuï tenint sentit. I és que si no trenquem el silenci que ens fa invisibles, el silenci ens trencarà a nosaltres.
Quim Gibert, psicòleg i coautor de Removent consciències
