Foto Quim Gibert  Quim Gibert, psicòleg


Lliçons d'abisme i altes contemplacions

QUIM GIBERT

«Davalla al cràter de Yocul de Sneffels, que l’ombra de l'Scartaris acaricia abans de les calendes de juliol, viatger audaç, i arribaràs al centre de la Terra. Jo ho he fet. Arne Saknussemm». Desxifrar aquest criptograma serà clau perquè el professor Lindebrock i el seu nebot Axel es llencin a penetrar en les entranyes del sòl. Abans, però, el jove Axel farà uns exercicis de vertigen i d’altes contemplacions. No oblidem que els viatges iniciàtics segueixen tres fases: la preparació, el viatge –símbol de mort o de mutació- i el renaixement. Just en l’instant d’entrar dins el volcà, Axel compararà el cràter de l'Sneffels amb un enorme trabuc de boca ampla. El noi confessarà que el símil l’espantarà: «descendir a un trabuc quan potser està carregat i pot disparar al menor xoc, és cosa de bojos» (en el llibre Viatge al centre de la Terra).

Saltant de la literatura fantàstica a la fauna, el film El viatge de l'emperador reflecteix l'emigració de pingüins que deixen la seguretat de l’oceà per la dura i extrema regió antàrtica amb l’objecte de reproduir-se. El film va desvetllar entusiasme perquè és una gesta inaudita fruit de l'instint de conservació. Un altre viatge semblant, en ple desert, és el de les camaleones a la recerca d’un mascle amb qui aparellar-se. O bé el dels salmons riu amunt per a poder deixar els ous en un lloc arrecerat. Això explica que els episodis sobre l’esforç titànic en el món animal gaudeixin d'una notable quota d'audiència. I és que aquestes sèries aconsegueixen establir un vincle emotiu amb l’espectador arran de la combinació d’imatges visualment impactants i d’històries sobre l’afany de viure.

Un dels aspectes que ens diferencia els humans de les bèsties és que aquestes no saben que un dia o altre moriran. Francesc Torralba, filòsof, diu que els animals viuen com si fossin immortals, «viuen sense consciència de passat ni de futur, incrustats en el medi, integrats en el tot natural» (en el llibre Planta cara a la mort). I precisament perquè ignoren que són mortals, la seva entrega en el camp de batalla els converteix en estrelles televisives. Per això mateix, entre els humans certes formes d’actuar poden ser temeràries. En canvi, quan la persona persisteix, esdevé infatigable en favor d’una causa, cosa que per a l’escriptor Albert Camus és una conducta d’elogi perquè el mèrit rau en l'esforç i no en l'èxit. Ho sosté a partir del mite de Sísif, personatge que és obligat a empènyer una pedra grandiosa per la vessant costeruda d'una muntanya. Just quan és a punt de fer el cim, però, la pedra sempre acaba rodant muntanya avall. I així, un cop i un altre, Sísif ha de recomençar. Per Camus, Sísif representa la voluntat de lluitar de forma insubornable, malgrat que les perspectives no siguin afalagadores: «la mateixa lluita per a aconseguir el cim, basta per omplir el cor d'un home» (Diari de Girona, 4-4-10).

La independència d’un país com el nostre és un viatge per no deixar de ser, per estendre l'ús de la llengua, per revitalitzar l'autoestima. Però per burlar la mort i mutar-nos nacionalment cal recórrer trams de natura salvatge, de trons, de focs tel·lúrics... És, ras i curt, una baixada a l’abisme. De fet, els personatges de Jules Verne accedeixen a l’interior del globus terraqui per un cràter d'Islàndia. I el mot cràter en islandès és víti, que traduït literalment vol dir infern.

Ara que és possible submergir-se en batiscaf al capdavall de la fossa de les Mariannes, el topant oceànic més profund, també és sa i necessari que els catalans ens prepararem (com l'Axel i altres grans viatgers) davant els abismes inevitables per a l’assoliment de la plenitud com a poble. Per més erupcions volcàniques que desfermem en aquest trajecte tant diabòlic com gloriós.    

Quim Gibert, psicòleg i coautor de Removent consciències.

       

Retorn a la pàgina principal